Gubernationes volant, scripta manent
President de l'Associació Cultural Revista Cambrils
Perdoneu la llatinada, però mha vingut al cap per exemplificar les relacions turmentoses entre premsa i polítics. Deixeu-m'ho explicar. Els periodistes intenten explicar la realitat i els mitjans impresos tenen la transcendència afegida que han deixat i deixen per escrit i amb multitud de còpies lactuació política en cada moment. Els polítics tenen una condició més efímera, més o menys perdurable, ja que tard o dhora, sortosament o dissortadament, deixaran el càrrec i sortiran de la primera línia dactuació. En la seva etapa pública esperen deixar escrit amb lletres glorioses les seves gestes i per això cada cop treballen més rodejats dassessors de comunicació, gabinets de premsa que redacten notícies per a mitjans propis, amb un to sobrat de com de bé es fan i van les coses, i que teixeixen enllaços còmplices amb els periodistes dels diferents mitjans.
Tornant a lèpoca clàssica, la historiografia romana ja patia de polítics convertits en historiadors i que, evidentment, reconduïen les paraules cap a averanys beneficiosos per figurar com a prohoms de bé. Les gestes i les cròniques medievals elevaven a herois els governants de torn, i fa un segle cada diari estava vinculat a un partit o una ideologia política. Avui, i ho hem vist en la campanya electoral catalana, la vinculació de mitjans de comunicació amb partits polítics ha estat a lordre del dia, posant sobre la taula el poder dels mitjans i la seva estreta relació amb els agents de la política. En una època en què els periodistes reclamen explicar la realitat i els polítics busquen maneres dinfluir-hi, linforme fantasma publicat estratègicament pel diari El Mundo ha fet sortir els colors a la classe política i al gremi periodístic, i la pregunta de si es pensa en laudiència o en el benefici que es pugui treure de la proximitat amb els governants, ens ha aparegut a tots en lletres grans, de titular de quatre columnes i a les pàgines centrals.
A nivell local, a la relació entre polítics i mitjans, siguin privats o públics, cal afegir-hi un condicionant més: la proximitat. El fet de conviure protagonistes i redactors de lactualitat en un espai petit fa que la feina duns i altres acabi amb dosis de prudència, si no es vol acabar en confrontacions insalvables. Però on queda el dret del ciutadà a la informació? Quan es maqueten pàgines dinformació política un ja pateix perquè sap que alguns es miraran els continguts amb lupa, amb la calculadora per comptar les paraules que es dedica a cada partit i amb el regle per veure qui té la foto més gran. Els polítics van passant i apareixen i desapareixen ,i la premsa ho deixa per escrit. Però a la gent li seguirà interessant la informació política o estem perdent loremus?
Tornant a lèpoca clàssica, la historiografia romana ja patia de polítics convertits en historiadors i que, evidentment, reconduïen les paraules cap a averanys beneficiosos per figurar com a prohoms de bé. Les gestes i les cròniques medievals elevaven a herois els governants de torn, i fa un segle cada diari estava vinculat a un partit o una ideologia política. Avui, i ho hem vist en la campanya electoral catalana, la vinculació de mitjans de comunicació amb partits polítics ha estat a lordre del dia, posant sobre la taula el poder dels mitjans i la seva estreta relació amb els agents de la política. En una època en què els periodistes reclamen explicar la realitat i els polítics busquen maneres dinfluir-hi, linforme fantasma publicat estratègicament pel diari El Mundo ha fet sortir els colors a la classe política i al gremi periodístic, i la pregunta de si es pensa en laudiència o en el benefici que es pugui treure de la proximitat amb els governants, ens ha aparegut a tots en lletres grans, de titular de quatre columnes i a les pàgines centrals.
A nivell local, a la relació entre polítics i mitjans, siguin privats o públics, cal afegir-hi un condicionant més: la proximitat. El fet de conviure protagonistes i redactors de lactualitat en un espai petit fa que la feina duns i altres acabi amb dosis de prudència, si no es vol acabar en confrontacions insalvables. Però on queda el dret del ciutadà a la informació? Quan es maqueten pàgines dinformació política un ja pateix perquè sap que alguns es miraran els continguts amb lupa, amb la calculadora per comptar les paraules que es dedica a cada partit i amb el regle per veure qui té la foto més gran. Els polítics van passant i apareixen i desapareixen ,i la premsa ho deixa per escrit. Però a la gent li seguirà interessant la informació política o estem perdent loremus?