Holy Motors, una oda al gest cinematogràfic
El cinema no és una ciència exacta. De fet, aquest sempre sha regit per una estranya equació matemàtica: 1+1=3. Un fotograma més un altre fotograma no tindrien sentit si la nostra ment no en creés un de tercer: la sensació de moviment. Una imatge al costat duna altra imatge mai en sumen dues; sempre nhi ha una de tercera: la reacció de lespectador. Directors russos com Eisenstein (ell va ser el primer director en posar un cotxet amb un bebè descendint accidentalment al llarg dunes escales) van estudiar aquest fenomen, creant el que anomenaven muntatge de reaccions. Aquest mateix mecanisme és el que utilitza Léos Carax al seu darrer film. De què parla Holy Motors?
Diuen que la bellesa és en lull que mira però i si ningú mira?. És real tot allò que es pot veure o ho és perquè hi ha algú que ho observa? Què és el cinema? Ficció en tant que en un requadre sens explica una història o realitat en tant que rere cada forma, cada personatge, hi ha algú interpretant-lo? Aquestes són algunes de les qüestions que Carax mira de resoldre en aquest film. La cinta, estrenada aquest mes passat a les pantalles, ha resultat un èxit total de crítica. Va rebre el premi a la millor pel·lícula fantàstica i a la millor direcció al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, i va formar part de la selecció oficial al Festival de Cannes.
El film ens presenta Oscar −un actor? un personatge?− passejant-se per París en limusina i formant part de petites escenes dallò més disperses. Amb cada escena, un gènere cinematogràfic: dels films de monstres, al cinema negre; del thriller, al musical romàntic. Les càmeres, però, desapareixen per deixar lactor a la vista de tots: ciutadans dins la pantalla i espectadors darrere. No es tracta, per tant, duna pel·lícula que ens presenti una narració. El mateix director cita No sé qui és el públic... és gent que mor aviat. No mimporta si entenen la pel·lícula o no, només que la vegin i els agradi.
Rodada sense guió i interpretada per un grup dactors molt reduït entre ells, Denis Lavant, Eva Mendes, Kylie Minogue i Michel Piccoli Holy Motors es podria considerar ben bé com un autèntic exercici audiovisual, una oda al moviment, a la imatge, al gest.
Diuen que la bellesa és en lull que mira però i si ningú mira?. És real tot allò que es pot veure o ho és perquè hi ha algú que ho observa? Què és el cinema? Ficció en tant que en un requadre sens explica una història o realitat en tant que rere cada forma, cada personatge, hi ha algú interpretant-lo? Aquestes són algunes de les qüestions que Carax mira de resoldre en aquest film. La cinta, estrenada aquest mes passat a les pantalles, ha resultat un èxit total de crítica. Va rebre el premi a la millor pel·lícula fantàstica i a la millor direcció al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, i va formar part de la selecció oficial al Festival de Cannes.
El film ens presenta Oscar −un actor? un personatge?− passejant-se per París en limusina i formant part de petites escenes dallò més disperses. Amb cada escena, un gènere cinematogràfic: dels films de monstres, al cinema negre; del thriller, al musical romàntic. Les càmeres, però, desapareixen per deixar lactor a la vista de tots: ciutadans dins la pantalla i espectadors darrere. No es tracta, per tant, duna pel·lícula que ens presenti una narració. El mateix director cita No sé qui és el públic... és gent que mor aviat. No mimporta si entenen la pel·lícula o no, només que la vegin i els agradi.
Rodada sense guió i interpretada per un grup dactors molt reduït entre ells, Denis Lavant, Eva Mendes, Kylie Minogue i Michel Piccoli Holy Motors es podria considerar ben bé com un autèntic exercici audiovisual, una oda al moviment, a la imatge, al gest.