Sóc un modern Robin Hood
En limaginari de moltes generacions roman ben actual la figura i les peripècies medievals daquell valerós proscrit que robava als poderosos per ajudar els desvalguts. La literatura romàntica anglesa va reforçar la llegenda amb la novel·la més coneguda de Walter Scot, Ivanhoe. Robin Hood era un noble anglosaxó que havia tornat de les Croades i que, tip dels abusos dels nobles normands, passava a comandar una colla de lladregots que lluitarien per restablir la justícia i la dignitat del poble humil.
El cinema també ha contribuït força per popularitzar aquest personatge de ficció; des del clàssic dels clàssics amb Errol Flynn, The Adventures of Robin Hood, fins a la més propera recreació amb Kevin Costner i Morgan Freeman: Robin Hood: Prince of Thieves. Segurament això de príncep dels lladres va com anell al dit al protagonista de la darrera pel·lícula de Constantin Costa-Gavras, El Capital.
En aquesta pel·lícula, albirar on acaba la realitat i on comença la ficció és tot un repte. Marc Tourneuil és un cínic i astut banquer que mostra amb la seva enginyeria financera la cara més fosca i massa real del sistema econòmic que ha portat la misèria a milions de persones; contradient els mantres dels economistes neoliberals: eficiència, competitivitat, desregulació, flexibilitat del mercat laboral...
Malgrat estar a punt de fer 80 anys, el director de films tan reconeguts i guardonats Z, Amen, La capsa de música o Missing (la història de la desaparició dun jove periodista americà durant el cop destat del general Pinochet) no ha perdut pas la seva fresca capacitat crítica. Jugant amb el nom de lobra culminant de Karl Marx, Das Kapital, el polèmic cineasta grec fa una dissecció de la mal anomenada economia de lliure mercat. Després de lenfonsament del mur de Berlín i la desfeta del model deconomia planificada (allò que la gent deia el comunisme), el capitalisme ja no va necessitar crosses ni topalls. Allò tan repetit de linterès individual va esdevenir una veritat ex catedra i semblava que res ni ningú podia oposar-se al model de pensament únic, on es defensava que leconomia no necessitava cap supervisió política. Tornàvem a allò tan trillat de la mà invisible dAdam Smith, el pare del liberalisme econòmic.
Malauradament, el progressiu desballestament dels drets socials i la proletarització de les classes mitjanes al Primer Món ha fet descobrir les vergonyes amagades del sistema; cada cop es palesa més com tot plegat és un capitalisme de timba o de casino on sempre guanyen els mateixos i també perden els mateixos de sempre.
El gran filòsof alemany del segle xix, el pare del socialisme científic, va necessitar un dens tractat deconomia política (del qual molts pretesos deixebles no en van mirar ni les tapes) per denunciar les contradiccions del capitalisme industrial. En canvi, Costa-Gavras, amb menys de 120 minuts de metratge, ens brinda la crua radiografia dun món sense ànima. El protagonista, conseqüent amb laxioma del model capitalista, lafany de lucre com a motor de les activitats econòmiques només actua com un depredador que vol acumular més i més diner. A través de la meteòrica carrera dun personatge sense escrúpols, un aconseguit paradigma de tots els taurons de la globalització, lespectador sendinsa en les clavegueres dun sistema; atònit i indignat, palesa com els beneficis dels grans directius són directament proporcionals al nombre dacomiadaments duna empresa o com lenfonsament duna companyia rendible i solvent està perfectament dissenyat i preestablert des dun luxós despatx.
Marc Tourneuil, el despietat protagonista del film, no té cap recança en mostrar la seva absoluta manca dètica; davant duna junta daccionistes se sincera i, enmig de lentusiasme general, fa una declaració de principis: Continuaré robant als pobres per donar-ho als rics. Sóc un modern Robin Hood.
Després de la sessió de cinema, un surt força indignat, però no pel preu abusiu de les crispetes. Tanmateix, lespectador cabrejat sospita que la realitat és més roïna que la ficció i que més val no trobar-se amb cap Errol Flynn amb iPhone i corbata de seda.
Il·lustració: Daniel Uzquiano
El cinema també ha contribuït força per popularitzar aquest personatge de ficció; des del clàssic dels clàssics amb Errol Flynn, The Adventures of Robin Hood, fins a la més propera recreació amb Kevin Costner i Morgan Freeman: Robin Hood: Prince of Thieves. Segurament això de príncep dels lladres va com anell al dit al protagonista de la darrera pel·lícula de Constantin Costa-Gavras, El Capital.
En aquesta pel·lícula, albirar on acaba la realitat i on comença la ficció és tot un repte. Marc Tourneuil és un cínic i astut banquer que mostra amb la seva enginyeria financera la cara més fosca i massa real del sistema econòmic que ha portat la misèria a milions de persones; contradient els mantres dels economistes neoliberals: eficiència, competitivitat, desregulació, flexibilitat del mercat laboral...
Malgrat estar a punt de fer 80 anys, el director de films tan reconeguts i guardonats Z, Amen, La capsa de música o Missing (la història de la desaparició dun jove periodista americà durant el cop destat del general Pinochet) no ha perdut pas la seva fresca capacitat crítica. Jugant amb el nom de lobra culminant de Karl Marx, Das Kapital, el polèmic cineasta grec fa una dissecció de la mal anomenada economia de lliure mercat. Després de lenfonsament del mur de Berlín i la desfeta del model deconomia planificada (allò que la gent deia el comunisme), el capitalisme ja no va necessitar crosses ni topalls. Allò tan repetit de linterès individual va esdevenir una veritat ex catedra i semblava que res ni ningú podia oposar-se al model de pensament únic, on es defensava que leconomia no necessitava cap supervisió política. Tornàvem a allò tan trillat de la mà invisible dAdam Smith, el pare del liberalisme econòmic.
Malauradament, el progressiu desballestament dels drets socials i la proletarització de les classes mitjanes al Primer Món ha fet descobrir les vergonyes amagades del sistema; cada cop es palesa més com tot plegat és un capitalisme de timba o de casino on sempre guanyen els mateixos i també perden els mateixos de sempre.
El gran filòsof alemany del segle xix, el pare del socialisme científic, va necessitar un dens tractat deconomia política (del qual molts pretesos deixebles no en van mirar ni les tapes) per denunciar les contradiccions del capitalisme industrial. En canvi, Costa-Gavras, amb menys de 120 minuts de metratge, ens brinda la crua radiografia dun món sense ànima. El protagonista, conseqüent amb laxioma del model capitalista, lafany de lucre com a motor de les activitats econòmiques només actua com un depredador que vol acumular més i més diner. A través de la meteòrica carrera dun personatge sense escrúpols, un aconseguit paradigma de tots els taurons de la globalització, lespectador sendinsa en les clavegueres dun sistema; atònit i indignat, palesa com els beneficis dels grans directius són directament proporcionals al nombre dacomiadaments duna empresa o com lenfonsament duna companyia rendible i solvent està perfectament dissenyat i preestablert des dun luxós despatx.
Marc Tourneuil, el despietat protagonista del film, no té cap recança en mostrar la seva absoluta manca dètica; davant duna junta daccionistes se sincera i, enmig de lentusiasme general, fa una declaració de principis: Continuaré robant als pobres per donar-ho als rics. Sóc un modern Robin Hood.
Després de la sessió de cinema, un surt força indignat, però no pel preu abusiu de les crispetes. Tanmateix, lespectador cabrejat sospita que la realitat és més roïna que la ficció i que més val no trobar-se amb cap Errol Flynn amb iPhone i corbata de seda.
Il·lustració: Daniel Uzquiano