Laigua del Barcelona World
El veterà historiador tarragoní Josep Maria Recasens i Comes ha publicat enguany el llibre Laigua a Tarragona: de la romanització a la industrialització, un recorregut històric de llarg abast sobre la gestió del subministrament daigua a la capital del Camp. Aquesta ciutat ha patit sempre la insuficiència daquest recurs tan preuat, cosa que ja va motivar els colons romans a la construcció dun sistema daprovisionament, que té el seu símbol en els aqüeductes. Recasens va ser alcalde de Tarragona durant els anys en què es van negociar els acords per dur-hi aigua del riu Ebre. El 1989, el projecte del minitransvassament va aconseguir pal·liar els problemes descassetat, agreujats per laugment de població i els esclats industrial i turístic de la regió. Lexplotació massiva dels aqüífers va portar a lesgotament ràpid de les reserves i tot seguit a la salinització daquests. Algunes empreses químiques es feien portar laigua en vaixells, però la ciutadania de Tarragona i els municipis circumdants en va haver de pagar les conseqüències directament. Laigua de lEbre no ha estat la solució definitiva: el nostre clima és eixut i el consum daigua ha continuat creixent. Recordem que encara no fa quatre anys es va viure un episodi intens de sequera.
Tot plegat, ens ha de fer reflexionar sobre la manera com les comunitats gestionem els recursos naturals (laigua, el sòl, la terra fèrtil, els boscos o la mar) i els planifiquem a llarg termini. Recentment, sha presentat un nou projecte de gran envergadura per a les nostres comarques, que sembla no haver tingut gens en compte aquest aspecte. Amb el nom provisional de Barcelona World, lempresa Veremonte (amb seu a Londres, però amb una forta participació de capital xinès) ha projectat un immens complex doci sobre sis-centes hectàrees vora PortAventura. El promotor és Enrique Bañuelos, un dels grans beneficiats dels anys despeculació immobiliària. La discreció amb què es van dur a terme les negociacions amb el govern català va permetre que el president Artur Mas anunciés el macroprojecte just una mica abans que el magnat Sheldon Adelson es decantés per Madrid per instal·lar-hi el seu complex Eurovegas. Així van dir molts es preservava el Baix Llobregat, un tema que preocupava molta gent. Tota una jugada de tàctica política, amb la qual sembla repetir-se la història dEurodisney i PortAventura. Potser per això, el projecte ha estat tan ben rebut per bona part dels sectors socials: alcaldes, hotelers, empresaris, sindicats i, fins i tot, algun diari afirma que també per les tres quartes parts dels ciutadans.
Lanunci ha caigut com la panacea que ha dajudar a minvar la greu crisi econòmica. En canvi, altres veus més reflexives i crítiques ho veuen amb malfiança, perquè incideixen, sobretot, en aspectes estratègics a llarg termini. Hi hauria altres maneres més sostenibles de crear riquesa. És a dir, si el model de país ha de ser un Massachusetts en el pla tecnològic o, per què no, una Toscana en el pla turístic, el macroprojecte que ens proposen (o imposen?) potser no sigui el més adient. Altres punts de crítica insisteixen precisament en laspecte de la sostenibilitat dels recursos, dels quals laigua nés un dels exponents principals. Sens dubte, no es pot estirar més el braç que la màniga, perquè les apostes shan de fer amb tots els factors importants a la mà.
Tot plegat, ens ha de fer reflexionar sobre la manera com les comunitats gestionem els recursos naturals (laigua, el sòl, la terra fèrtil, els boscos o la mar) i els planifiquem a llarg termini. Recentment, sha presentat un nou projecte de gran envergadura per a les nostres comarques, que sembla no haver tingut gens en compte aquest aspecte. Amb el nom provisional de Barcelona World, lempresa Veremonte (amb seu a Londres, però amb una forta participació de capital xinès) ha projectat un immens complex doci sobre sis-centes hectàrees vora PortAventura. El promotor és Enrique Bañuelos, un dels grans beneficiats dels anys despeculació immobiliària. La discreció amb què es van dur a terme les negociacions amb el govern català va permetre que el president Artur Mas anunciés el macroprojecte just una mica abans que el magnat Sheldon Adelson es decantés per Madrid per instal·lar-hi el seu complex Eurovegas. Així van dir molts es preservava el Baix Llobregat, un tema que preocupava molta gent. Tota una jugada de tàctica política, amb la qual sembla repetir-se la història dEurodisney i PortAventura. Potser per això, el projecte ha estat tan ben rebut per bona part dels sectors socials: alcaldes, hotelers, empresaris, sindicats i, fins i tot, algun diari afirma que també per les tres quartes parts dels ciutadans.
Lanunci ha caigut com la panacea que ha dajudar a minvar la greu crisi econòmica. En canvi, altres veus més reflexives i crítiques ho veuen amb malfiança, perquè incideixen, sobretot, en aspectes estratègics a llarg termini. Hi hauria altres maneres més sostenibles de crear riquesa. És a dir, si el model de país ha de ser un Massachusetts en el pla tecnològic o, per què no, una Toscana en el pla turístic, el macroprojecte que ens proposen (o imposen?) potser no sigui el més adient. Altres punts de crítica insisteixen precisament en laspecte de la sostenibilitat dels recursos, dels quals laigua nés un dels exponents principals. Sens dubte, no es pot estirar més el braç que la màniga, perquè les apostes shan de fer amb tots els factors importants a la mà.