Kim Ki-duk, Pietà
Kim Ki-duk, un dels directors menys comercials que han existit, va tornar l'any passat amb bon peu, creant una pel·lícula crítica, potent, amb la típica violència d'aquest director, amb un incest pel mig, i, sobre tot, pertorbadora.
La trama tracta d'un solitari cobrador de préstecs sense escrúpols que lesiona als clients que deuen diners per així cobrar el de l'assegurança mèdica, però, apareix una dona en la seva vida que li demana perdó per haver-lo abandonat i ella assegura que és la seva mare.
Després de la gran depressió que va patir el director i va exposar a tot el món en Arirang, ha tornat, i per la porta gran. Kim Ki-duk mostra una narració elaborada que ens incomoda durant tota la pel·lícula, no és només com la típica pel·lícula gore, que l'únic que importa és l'impacte visual, oblidant la resta. El protagonista és portat pels diners dels morosos que deuen al prestamista. Diners i més diners és la causa i la conseqüència dels clients i del mateix protagonista. La crítica al neoliberalisme és correcta i més per aquests temps. Un personatge assegura que els diners són el principi i el final de totes les coses. El director és conscient sobre la situació actual i pren consciència. Aquesta vegada no és tan lírica com ho són les altres grans pel·lícules del director (Hierro 3, Primavera...), és més clàssica en aquest sentit. Conté moments d'extrema bellesa, però són comptats. El ritme és perfecte, l'evolució dels personatges és correcta, encara que hi ha moments que no sabem per què actuen d'aquesta manera. L'angoixa de la primera part desapareix a la meitat, i apareix un to còmic que dura el que pot durar la felicitat d'uns éssers marginals com són els protagonistes, i després torna, sense tanta força, pel tram final de la pel·lícula.
Kim Ki-duk no ha mort, encara viu artísticament, ha engendrat una pel·lícula més o menys comercial tot el comercial que pot ser aquest director- i que no defraudarà ni als seus seguidors, ni al primerenc que vagi, curiós, a contemplar-la, encara que, possiblement, el pugui deixar fred. O potser s'engegui la flama de la curiositat i vegi Hierro 3.
La trama tracta d'un solitari cobrador de préstecs sense escrúpols que lesiona als clients que deuen diners per així cobrar el de l'assegurança mèdica, però, apareix una dona en la seva vida que li demana perdó per haver-lo abandonat i ella assegura que és la seva mare.
Després de la gran depressió que va patir el director i va exposar a tot el món en Arirang, ha tornat, i per la porta gran. Kim Ki-duk mostra una narració elaborada que ens incomoda durant tota la pel·lícula, no és només com la típica pel·lícula gore, que l'únic que importa és l'impacte visual, oblidant la resta. El protagonista és portat pels diners dels morosos que deuen al prestamista. Diners i més diners és la causa i la conseqüència dels clients i del mateix protagonista. La crítica al neoliberalisme és correcta i més per aquests temps. Un personatge assegura que els diners són el principi i el final de totes les coses. El director és conscient sobre la situació actual i pren consciència. Aquesta vegada no és tan lírica com ho són les altres grans pel·lícules del director (Hierro 3, Primavera...), és més clàssica en aquest sentit. Conté moments d'extrema bellesa, però són comptats. El ritme és perfecte, l'evolució dels personatges és correcta, encara que hi ha moments que no sabem per què actuen d'aquesta manera. L'angoixa de la primera part desapareix a la meitat, i apareix un to còmic que dura el que pot durar la felicitat d'uns éssers marginals com són els protagonistes, i després torna, sense tanta força, pel tram final de la pel·lícula.
Kim Ki-duk no ha mort, encara viu artísticament, ha engendrat una pel·lícula més o menys comercial tot el comercial que pot ser aquest director- i que no defraudarà ni als seus seguidors, ni al primerenc que vagi, curiós, a contemplar-la, encara que, possiblement, el pugui deixar fred. O potser s'engegui la flama de la curiositat i vegi Hierro 3.