Park Stoker
Wentworth Miller, reconegut pel seu personatge protagonista a Prision Break, va escriure, no fa molt, un guió que no va produir ningú. Però, Park Chan-wook va agafar el llibret i ha creat una obra pertorbadora, com li agrada treballar a ell i al seu equip.
Pensava que al ser de productora americana, el director, reconegut internacionalment per la gran Oldboy (que, per cert, Spike Lee li està fent un remake del que no n'espero res de bo); s'hauria venut i hauria fet alguna cosa completament comercial i ja està. Però, per sort, no. No s'ha venut gens. Qui hagi vist Stoker, veurà que té un estil molt diferent del que, habitualment, veiem al cinema, i és que el director sud-coreà se li dóna molt bé confondre i pertorbar a l'espectador, sobre tot torbar. Des de ja el començament de la pel·lícula, en la introducció, veus que Park Chan-wook ha fet el que ha volgut. La productora li haurà deixat la llibertat de fer-ho, perquè si no hauria sigut una castració brutal. Hauria sortit una estupidesa que ni torba ni fa res a l'espectador. En canvi, amb la gran quantitat de plànols diferents que hi ha durant tot el metratge, i sobre tot al principi, provoca una sensació confusa.
La trama tracta sobre l'entrada a la família d'un home que diu que és l'oncle de la protagonista, una noia introvertida que de sobte veu com apareix un home del que mai ha sentit a parlar el dia del funeral del seu pare i s'instal·la amb ells. Més que la trama, en aquesta pel·lícula val més la pena l'estil propi del director, la fotografia, les actuacions (que són més que correctes amb una genial Mia Wasikowska), l'ambient eròtic i la química dels actors entre ells. Un exercici artístic de gran categoria que ja podrien aprendre els directors espanyols que hi ha, que plagien descaradament A todo gas, quan podrien plagiar descaradament una pel·lícula de veritat, com són moltes de Park Chan-wook.
Sent fidel al seu propi estil, el realitzador ha fet una bona obra artística que potser no agradarà a tothom, però a vegades així és l'art, inconformista
Pensava que al ser de productora americana, el director, reconegut internacionalment per la gran Oldboy (que, per cert, Spike Lee li està fent un remake del que no n'espero res de bo); s'hauria venut i hauria fet alguna cosa completament comercial i ja està. Però, per sort, no. No s'ha venut gens. Qui hagi vist Stoker, veurà que té un estil molt diferent del que, habitualment, veiem al cinema, i és que el director sud-coreà se li dóna molt bé confondre i pertorbar a l'espectador, sobre tot torbar. Des de ja el començament de la pel·lícula, en la introducció, veus que Park Chan-wook ha fet el que ha volgut. La productora li haurà deixat la llibertat de fer-ho, perquè si no hauria sigut una castració brutal. Hauria sortit una estupidesa que ni torba ni fa res a l'espectador. En canvi, amb la gran quantitat de plànols diferents que hi ha durant tot el metratge, i sobre tot al principi, provoca una sensació confusa.
La trama tracta sobre l'entrada a la família d'un home que diu que és l'oncle de la protagonista, una noia introvertida que de sobte veu com apareix un home del que mai ha sentit a parlar el dia del funeral del seu pare i s'instal·la amb ells. Més que la trama, en aquesta pel·lícula val més la pena l'estil propi del director, la fotografia, les actuacions (que són més que correctes amb una genial Mia Wasikowska), l'ambient eròtic i la química dels actors entre ells. Un exercici artístic de gran categoria que ja podrien aprendre els directors espanyols que hi ha, que plagien descaradament A todo gas, quan podrien plagiar descaradament una pel·lícula de veritat, com són moltes de Park Chan-wook.
Sent fidel al seu propi estil, el realitzador ha fet una bona obra artística que potser no agradarà a tothom, però a vegades així és l'art, inconformista