The end
Per comprar les entrades anticipades hem danar a un caixer o ho fem per internet?. Encara ric recordant la teva cara quan et vaig respondre que, tenint el cine a tocar de casa, sortint deu minuts abans que comencés la sessió teníem temps suficient per arribar-hi a peu, comprar les entrades, pujar a la sala i escollir seient. Les estrenes sempre ens han arribat amb retard i les versions originals no sabem ni què són. De tant en tant algun cicle especialitzat i la cita anual del FEC.
Lenorme única sala del cine de Cambrils és un privilegi per comparació als multisales on a vegades tens la sensació destar al menjador de casa. Les butaques verdes per fi van ser renovades. Les bombetes als laterals il·luminant les parets i les taques dhumitat al sostre eren un passatemps per endevinar formes mentre no començava la sessió. I a primera fila, lescenari. Fins i tot a lestiu shavia fet cinema a la fresca en aquell pati enorme.
Per a mi el cine a Cambrils comença amb els records de ma mare al Pòsit (més patrimoni anorreat). Reia explicant-nos que xuclaven uns caramels als quals acabaven fent punxa per clavar-los al clatell del sofert espectador de la fila del davant. Els meus primers records, ja al cine Rambla, són les sessions dels diumenges a les cinc de la tarda amb les amigues del col·legi quan encara anàvem a les Monges. Damagat de mons pares em comprava xuxes i menjàvem una hamburguesa al Cookings (sescrivia així?) o jugàvem a la sala de màquines de la plaça del Pòsit (sí, perquè abans, a Cambrils, també en teníem daixò). Lacomodador de la sala, passadís amunt i avall durant tota la sessió intentant mantenir lordre en aquella olla de grills. Sem glaçava la sang quan de sobte saturava, tenfocava la llanterna a la cara i et deia li diré a ta mare!.
Al cine també hi hem fet eternes cues per veure Titànic mon àvia escandalitzada després de veure-la amb les escombradores de lesglésia per lescena pornogràfica duna mà lliscant pel vidre entelat dun cotxe i ens vam quedar a les portes sense poder veure les Tortugues Ninja (o era Jurassic Park?) amb la consegüent cara de decepció de mon germà. I les entrades estratègiques, cadascú per un costat, per poder agafar els seients del mig de lúltima fila abans que ningú. O aquella nit de pluja que la projecció es va aturar a mitja pel·lícula i ningú entenia què estava passant. Com protestàvem cada vegada que sapujava el preu de lentrada! Sempre atents al Club del Subscriptor de la Revista a veure si aquest mes estem de sort i ens toquen dues entrades gratuïtes.
Les meves anècdotes personals no li interessen a ningú, però potser en compartim de similars molts cambrilencs. Al cine hi hem fet moltes altres coses: debats electorals, teatre, actes polítics, projecció de reportatges, lliurament de premis, castells... Em costa imaginar-lo buit i en silenci, perquè jo lassocio al bullici. Amb el tancament del cine revisc la sensació de viure fets cabdals de la història local, com ja em va passar amb lenderrocament del Pòsit. El Cambrils on va créixer ma mare no és el Cambrils on jo vaig néixer i viure, però el reconeixeran els qui ens succeeixin?
Lenorme única sala del cine de Cambrils és un privilegi per comparació als multisales on a vegades tens la sensació destar al menjador de casa. Les butaques verdes per fi van ser renovades. Les bombetes als laterals il·luminant les parets i les taques dhumitat al sostre eren un passatemps per endevinar formes mentre no començava la sessió. I a primera fila, lescenari. Fins i tot a lestiu shavia fet cinema a la fresca en aquell pati enorme.
Per a mi el cine a Cambrils comença amb els records de ma mare al Pòsit (més patrimoni anorreat). Reia explicant-nos que xuclaven uns caramels als quals acabaven fent punxa per clavar-los al clatell del sofert espectador de la fila del davant. Els meus primers records, ja al cine Rambla, són les sessions dels diumenges a les cinc de la tarda amb les amigues del col·legi quan encara anàvem a les Monges. Damagat de mons pares em comprava xuxes i menjàvem una hamburguesa al Cookings (sescrivia així?) o jugàvem a la sala de màquines de la plaça del Pòsit (sí, perquè abans, a Cambrils, també en teníem daixò). Lacomodador de la sala, passadís amunt i avall durant tota la sessió intentant mantenir lordre en aquella olla de grills. Sem glaçava la sang quan de sobte saturava, tenfocava la llanterna a la cara i et deia li diré a ta mare!.
Al cine també hi hem fet eternes cues per veure Titànic mon àvia escandalitzada després de veure-la amb les escombradores de lesglésia per lescena pornogràfica duna mà lliscant pel vidre entelat dun cotxe i ens vam quedar a les portes sense poder veure les Tortugues Ninja (o era Jurassic Park?) amb la consegüent cara de decepció de mon germà. I les entrades estratègiques, cadascú per un costat, per poder agafar els seients del mig de lúltima fila abans que ningú. O aquella nit de pluja que la projecció es va aturar a mitja pel·lícula i ningú entenia què estava passant. Com protestàvem cada vegada que sapujava el preu de lentrada! Sempre atents al Club del Subscriptor de la Revista a veure si aquest mes estem de sort i ens toquen dues entrades gratuïtes.
Les meves anècdotes personals no li interessen a ningú, però potser en compartim de similars molts cambrilencs. Al cine hi hem fet moltes altres coses: debats electorals, teatre, actes polítics, projecció de reportatges, lliurament de premis, castells... Em costa imaginar-lo buit i en silenci, perquè jo lassocio al bullici. Amb el tancament del cine revisc la sensació de viure fets cabdals de la història local, com ja em va passar amb lenderrocament del Pòsit. El Cambrils on va créixer ma mare no és el Cambrils on jo vaig néixer i viure, però el reconeixeran els qui ens succeeixin?