Opinió

Tsunami del totxo

L’èxit del film espanyol Lo impossible ha trencat amb el tòpic de les superproduccions nord-americanes, fent ús de l’enginy per superar les dificultats financeres. Saber fer més amb menys, és una frase que ara sentim dir als dirigents però que no s’apliquen a ells mateixos. Les dades, publicades a Revista Cambrils, que situen Cambrils com a segon municipi més endeutat de Catalunya i el cinquè d’Espanya, constaten la magnitud de la tragèdia del nostre tsunami. Però intentar solucionar-ho només a base de les estisores en una mà i del garrot dels impostos a l’altra no resulta exitós i socialment és nefast. Els nostres dirigents han de fer de gestors i no només de retalladors-recaptadors, han de fer ús de les eines que possibiliten els seus càrrecs. Els sentim dir la falsedat que l’Ajuntament s’ha de portar com una empresa, quan precisament ells no han passat cap prova de selecció de personal. La fórmula màgica per sortir de la crisi no la té ningú, però cal ser enginyosos, persistents i actuar amb molta empatia per assegurar-se el suport moral dels ciutadans. Cambrils mai ha sabut plantar cara a l’oblit de les administracions superiors i tampoc ha exprimit les possibilitats de la presència d’empreses de serveis al nostre municipi. Tenim un dels ports més singulars de la Costa Daurada, que ha donat ingents quantitats de recursos a Ports de la Generalitat, sense que aquest ens hagi revertit en col·laboracions en el municipi, ni en un simple castell de focs per l’arribada dels Reis Mags. Empreses subministradores d’electricitat, de gas, telefonia... durant molts anys han gaudit de Cambrils com un obedient client en creixement, sense que se’ls hagi reclamat bonificacions ni cinc cèntims. En nombrosos municipis aquestes empreses fan de mecenes de serveis municipals, festes locals, iniciatives culturals, esportives o col·laboren en inversions locals. Caldria que els nostres representants fessin ús dels contactes que per la seva naturalesa tenen en unes empreses privatitzades plenes d’expolítics en cadires de plata. Fa quaranta anys que Acesa i Aumar exploten una autopista que els nostres veïns tenen gratuïta, però això encara no ha estat motiu suficient perquè aquestes empreses col·laborin o paguin cap cànon. La sobreexplotació durant dècades de la via fèrria hauria d’haver actuat d’argumentari per reclamar aportacions econòmiques de Renfe. Les empreses beneficiades per les licitacions del nou corredor així com de la variant de l’N-340 haurien de ser objecte de persistents trucades dels nostres regidors. L’empresa Secomsa Aigües té la seu en un terreny i un edifici històric cedit per l’Ajuntament, mentre Sagessa explota un hospital construït amb diners municipals. Motius suficients com per poder exigir a les dues empreses col·laboracions extres en un moment com aquest. S’ha explorat les possibilitats de la proximitat de Cambrils amb el complex petroquímic, les centrals nuclears i la central tèrmica de Vandellós? Investigar les potencialitats que hi ha amb els concessionaris de l’explotació de pàrquings soterrats, o la proximitat d’Universal’s PortAventura, podrien ser altres possibles fonts d’ingressos d’empreses privades i no haver de revertir sempre al sofert contribuent. Per altra banda, a l’hora de buscar nous inversors o concessionàries, els ajuntaments haurien de facilitar la instal·lació de cooperatives de treball, alternativa emergent que tenen un model més arrelat al territori, més rentable socialment i amb més garanties de continuïtat que segons quins inversors desaprensius.