Cinema paradiso
http://www.revistacambrils.com/pagines/reportatges/Cinema/cinema1.html
Lanunci del tancament del Cinema Municipal Rambla mha fet recordar un article que vaig escriure de ben jovenet a la Revista sobre els cinemes de Cambrils. Recordo que per documentar-me vaig comptar amb la col·laboració de diversos informants, entre ells els cambrilencs Pere Martí i Josep Rubio, que em van aportar valuosa informació sobre el tema. Resulta xocant el fet que quan estem a punt de tancar lúnic cinema obert que ens queda al poble, a principis del segle passat es feia cine a tres sales: al Centre Catòlic, a la Cadira i a cal Fabara. Mha agradat molt tornar a llegir larticle, després de tant de temps sobliden molts dels detalls que aleshores vaig recollir i escriure. Podeu trobar-lo publicat a Revista Cambrils Diari Digital si en voleu fer una repassada.
He de reconèixer que quan vaig escriure larticle no havia vist encara la pel·lícula Cinema paradiso, un homenatge al món del cinema dirigida per litalià Giuseppe Tornatore i que lany 1989 va guanyar, entre altres premis, un Oscar a millor film de parla no anglesa. Moltes de les vivències que es poden veure en aquesta pel·lícula es van viure als cinemes de Cambrils, com per exemple el fet que el capellà del poble exercís censura a les imatges de petons que es projectaven al Centre Catòlic o les escridassades que semportava loperador del projector de la Cadira, el Braulio Llorens, quan saltava el quadre o senfosquia la imatge. Tal com veiem a la pel·lícula, quan arribava lestiu i apretava la calor, una manera de no perdre públic era projectar cinema a laire lliure. Així ho van fer a la Cadira durant els anys 30, on es projectava cinema mut a la fresca des de la segona planta daquest edifici. Cinema paradiso és una pel·lícula commovedora que deixa testimoni de la importància del cinema quan encara no existia el vídeo i la televisió, una finestra viva del món en uns moments en què desplaçar-se a llocs remots era molt difícil i a labast de pocs; el cinema ho permetia sense moures de la cadira.
Abans de lenderrocament del Pòsit vaig tenir loportunitat de pujar a la cabina de projecció. Tota la vida recordaré la trista imatge de dos vells projectors plens de pols dins una sala atrotinada, encarats a les respectives finestres, tristos testimonis muts dun passat que ja no tornaria. Amb la caiguda de ledifici els projectors van rondar un temps per les drassanes del port, però finalment van anar a parar al drapaire. Una sort diferent va tenir el projector del cinema de La Salle. El cambrilenc Lluís Domingo va aconseguir salvar-lo de la crema i, després dun minuciós treball de restauració, funciona perfectament en un dels magatzems de casa seva. Un altre cinema que ha aconseguit alliberar-se pels pèls de la voràgine immobiliària és el de la Cadira. Josep Rubio em va explicar lemoció que va suposar per als membres de la junta de la Societat el Porvenir lany 1932 comprar el primer projector sonor de Cambrils i lexpectació que es va viure per veure El cantor de jazz. Estranyament shan conservat ben poques imatges de la Cadira dabans que passés a mans privades. Passa el mateix amb el Centre Catòlic. Potser algun dia en sortiran de noves i podrem fer-nos una idea del patrimoni que Cambrils ha anat perdent durant els darrers cent anys. De fet, el Pòsit ja no hi és, amb la Cepal vam fer net, la capella del carrer de lHospital ens va caure, a la plaça dEspanya, tot a terra, que era massa vell... Em pregunto quin serà el proper edifici, torre o església que caldrà enderrocar. Potser per un cop a la vida aquesta maleïda crisi ens ajudarà una mica a preservar el poc que ens queda.
Lanunci del tancament del Cinema Municipal Rambla mha fet recordar un article que vaig escriure de ben jovenet a la Revista sobre els cinemes de Cambrils. Recordo que per documentar-me vaig comptar amb la col·laboració de diversos informants, entre ells els cambrilencs Pere Martí i Josep Rubio, que em van aportar valuosa informació sobre el tema. Resulta xocant el fet que quan estem a punt de tancar lúnic cinema obert que ens queda al poble, a principis del segle passat es feia cine a tres sales: al Centre Catòlic, a la Cadira i a cal Fabara. Mha agradat molt tornar a llegir larticle, després de tant de temps sobliden molts dels detalls que aleshores vaig recollir i escriure. Podeu trobar-lo publicat a Revista Cambrils Diari Digital si en voleu fer una repassada.
He de reconèixer que quan vaig escriure larticle no havia vist encara la pel·lícula Cinema paradiso, un homenatge al món del cinema dirigida per litalià Giuseppe Tornatore i que lany 1989 va guanyar, entre altres premis, un Oscar a millor film de parla no anglesa. Moltes de les vivències que es poden veure en aquesta pel·lícula es van viure als cinemes de Cambrils, com per exemple el fet que el capellà del poble exercís censura a les imatges de petons que es projectaven al Centre Catòlic o les escridassades que semportava loperador del projector de la Cadira, el Braulio Llorens, quan saltava el quadre o senfosquia la imatge. Tal com veiem a la pel·lícula, quan arribava lestiu i apretava la calor, una manera de no perdre públic era projectar cinema a laire lliure. Així ho van fer a la Cadira durant els anys 30, on es projectava cinema mut a la fresca des de la segona planta daquest edifici. Cinema paradiso és una pel·lícula commovedora que deixa testimoni de la importància del cinema quan encara no existia el vídeo i la televisió, una finestra viva del món en uns moments en què desplaçar-se a llocs remots era molt difícil i a labast de pocs; el cinema ho permetia sense moures de la cadira.
Abans de lenderrocament del Pòsit vaig tenir loportunitat de pujar a la cabina de projecció. Tota la vida recordaré la trista imatge de dos vells projectors plens de pols dins una sala atrotinada, encarats a les respectives finestres, tristos testimonis muts dun passat que ja no tornaria. Amb la caiguda de ledifici els projectors van rondar un temps per les drassanes del port, però finalment van anar a parar al drapaire. Una sort diferent va tenir el projector del cinema de La Salle. El cambrilenc Lluís Domingo va aconseguir salvar-lo de la crema i, després dun minuciós treball de restauració, funciona perfectament en un dels magatzems de casa seva. Un altre cinema que ha aconseguit alliberar-se pels pèls de la voràgine immobiliària és el de la Cadira. Josep Rubio em va explicar lemoció que va suposar per als membres de la junta de la Societat el Porvenir lany 1932 comprar el primer projector sonor de Cambrils i lexpectació que es va viure per veure El cantor de jazz. Estranyament shan conservat ben poques imatges de la Cadira dabans que passés a mans privades. Passa el mateix amb el Centre Catòlic. Potser algun dia en sortiran de noves i podrem fer-nos una idea del patrimoni que Cambrils ha anat perdent durant els darrers cent anys. De fet, el Pòsit ja no hi és, amb la Cepal vam fer net, la capella del carrer de lHospital ens va caure, a la plaça dEspanya, tot a terra, que era massa vell... Em pregunto quin serà el proper edifici, torre o església que caldrà enderrocar. Potser per un cop a la vida aquesta maleïda crisi ens ajudarà una mica a preservar el poc que ens queda.