Oportunitats
Un dissabte a la nit del mes de gener en un carrer de lEixample de Barcelona. Una limusina satura davant dun hotel de quatre estrelles i en baixa un grup de persones ben vestides, ben perfumades i ben alegres. Avui sho han passat molt bé, han sopat en un restaurant de luxe, han begut champagne a dojo i han ballat al local més sofisticat de la ciutat. Per la mateixa vorera, un home dedat i origen indeterminats arrossega un carretó ple de ferralla que va arreplegant dels contenidors de la ciutat. Avui el seu esforç es veu recompensat i demà obtindrà alguns eurets pel contingut del carretó, després dhores i hores de caminar amunt i avall, remenant entre les escombraries. A la vorera del davant, en un caixer automàtic, una dona dedat avançada, vestida amb parracs, ablaneix els cartrons on es disposa a passar la nit. Ha tingut sort, avui almenys no dormirà a la intempèrie. La mateixa ciutat, diferents realitats. Tots estan contents a la seva manera −quina gran contradicció!−. Lestampa −que no és fictícia− és prou eloqüent i sobren les paraules, perquè retrata perfectament la perversió dun sistema econòmic, polític i social que permet aquestes grans desigualtats.
Avui, en el cercle de llum que recupero, no voldria fer només una reflexió sobre el sistema (una qüestió complicada i per a la qual necessitaria tot lespai de la Revista) sinó sobre lactitud davant aquestes desigualtats (que són més inhumanes que la mateixa pobresa). És una crítica al discurs daquelles persones que creuen tenir la veritat sobre totes les coses, sobre el que està bé i el que està malament, a aquells que es permeten jutjar els altres només sota els seus paràmetres, al discurs determinista daquells que opinen (perquè aquesta és lúnica veritat, tots opinem) que tothom té el que es mereix i que cadascú és responsable (per no dir culpable) de la situació en què es troba. Però no tothom ha tingut ni té les mateixes oportunitats. No tot és qüestió desforç. Ja nhi ha prou del discurs del triomfador, del discurs del self-made man americà, de lhome fet a si mateix, un discurs que en comptes dencoratjar fa més profunda la frustració i la infelicitat davant aquesta desigualtat, perquè només sens valora pel que tenim o aconseguim. Nhi ha que han nascut en una situació més privilegiada que daltres, nhi ha que sesforcen, nhi ha que no sesforcen, nhi ha que sesforcen i tenen sort, nhi ha que sesforcen i tenen mala sort, nhi ha que sesforcen i sequivoquen, nhi ha que tenen una vida regalada, nhi ha que ho van tindre tot i ho han perdut tot, nhi ha que no tenien res i ara ho tenen tot, nhi ha que estan atrapats a la pobresa i no en poden sortir... Què sabràs, tu, de la vida? deia mon padrí, lAntonet, quan algú el volia alliçonar, renyar, sermonejar o amonestar. I potser tenia raó. La vida de ningú no és sempre fàcil.
Valgui per qui li valgui!
Avui, en el cercle de llum que recupero, no voldria fer només una reflexió sobre el sistema (una qüestió complicada i per a la qual necessitaria tot lespai de la Revista) sinó sobre lactitud davant aquestes desigualtats (que són més inhumanes que la mateixa pobresa). És una crítica al discurs daquelles persones que creuen tenir la veritat sobre totes les coses, sobre el que està bé i el que està malament, a aquells que es permeten jutjar els altres només sota els seus paràmetres, al discurs determinista daquells que opinen (perquè aquesta és lúnica veritat, tots opinem) que tothom té el que es mereix i que cadascú és responsable (per no dir culpable) de la situació en què es troba. Però no tothom ha tingut ni té les mateixes oportunitats. No tot és qüestió desforç. Ja nhi ha prou del discurs del triomfador, del discurs del self-made man americà, de lhome fet a si mateix, un discurs que en comptes dencoratjar fa més profunda la frustració i la infelicitat davant aquesta desigualtat, perquè només sens valora pel que tenim o aconseguim. Nhi ha que han nascut en una situació més privilegiada que daltres, nhi ha que sesforcen, nhi ha que no sesforcen, nhi ha que sesforcen i tenen sort, nhi ha que sesforcen i tenen mala sort, nhi ha que sesforcen i sequivoquen, nhi ha que tenen una vida regalada, nhi ha que ho van tindre tot i ho han perdut tot, nhi ha que no tenien res i ara ho tenen tot, nhi ha que estan atrapats a la pobresa i no en poden sortir... Què sabràs, tu, de la vida? deia mon padrí, lAntonet, quan algú el volia alliçonar, renyar, sermonejar o amonestar. I potser tenia raó. La vida de ningú no és sempre fàcil.
Valgui per qui li valgui!