Sense cine ni ràdio: fatalitat i resignació
El lamentable estat financer de lAjuntament de Cambrils ha obligat els seus gestors a prendre mesures ben dràstiques. Davant la minva dels ingressos i la sagnia continuada dels crèdits, els nostres governants estan eliminant tot allò que consideren sobrer i prescindible. Tot plegat són matemàtiques comptables. Dels equipaments que volen tancar, nhi ha un parell que mhan dolgut especialment: la sala de cinema i lemissora de ràdio. Evidentment, la conseqüència més fatídica és la situació datur en què queden els seus treballadors, que fins ara formaven part de lorganització cambrilenca amb més assalariats, una de les que més va créixer durant els anys de vaques grasses.
Així doncs, els cambrilencs perdem dos equipaments culturals veterans. Ben lluny queda aquell temps en què al nostre municipi funcionaven diverses sales de cinema. El degoteig dassistents als cines no és un fenomen exclusiu de casa nostra, sinó que sha produït arreu ja molt abans daquesta maleïda crisi. Tot i que el Cinema Municipal Rambla programava pel·lícules força setmanes després de la seva estrena, és prou cert que havia esdevingut un equipament molt còmode per la seva proximitat i centralitat, en un moment en què a penes queden cinemes urbans a la demarcació. El cine de Cambrils, a més, oferia un ambient força més familiar i acollidor que les fredes sales dels multicinemes del nostre entorn. Anteriorment, diverses iniciatives havien intentat suplir la manca de programacions dun cert nivell a la província mitjançant propostes arriscades, com la filmoteca o els documentals del mes, així com el festival de curtmetratges. En altres ocasions, la sala ha funcionat com un espai multidisciplinari. Ara bé, cal reconèixer que el nostre cine potser no ha tingut una gestió òptima: els recursos tècnics són força obsolets i requereixen un manteniment costós, mentre que les campanyes de promoció per animar lassistència han fracassat.
Al mateix edifici ha operat Ràdio Cambrils. El seu tancament deixa quasi orfe lespectre de mitjans de comunicació locals, amb la subsistència dalguns mitjans escrits, com aquesta mateixa revista, també present a internet a través del diari digital Revistacambrils.cat. Jo no exageraria tant la funció de mitjà públic de la ràdio, perquè els mitjans públics i els no públics en una escala tan local tenen tarannàs semblants, com ja shavia vist. Al cap i a la fi, els mitjans anomenats públics no sempre tenen lexclusivitat de la independència, la llibertat i la qualitat. Al cap i a la fi, és la puntualitat de la informació de proximitat allò que importa en aquesta escala petita. De totes maneres, amb el tancament de la ràdio es perd un dels canals bàsics per a qualsevol municipi duna certa importància. Una ràdio local dóna informació puntual i propera i serveix de plataforma per a diferents col·lectius ciutadans, entre altres motius.
Amb el tancament daquests dos equipaments, que se suma a la forta retallada de les activitats culturals organitzades per lAjuntament, el nostre municipi comença a entrar en una fase de letargia. La crisi econòmica no només ha frustrat els projectes col·lectius, sinó que ha dut uns nous moments dautèntic estupor, buits didees. La consigna del govern és la fatalitat i la de la ciutadania, la resignació. Tot en conjunt deurà tenir, també, costos i rèdits electorals, molt probablement mal repartits. Precisament, un dels discursos més repetits els darrers temps és que els culpables únics de les arques buides han estat els governants anteriors. No és menys cert que a aquests darrers els costi reconèixer els seus errors. No és veritat, doncs, que tots els partits han participat duna manera o altra en la conducció de la gestió municipal? Aleshores, la responsabilitat ha de ser compartida. Mentrestant, ens toca el rebre als ciutadans.
Així doncs, els cambrilencs perdem dos equipaments culturals veterans. Ben lluny queda aquell temps en què al nostre municipi funcionaven diverses sales de cinema. El degoteig dassistents als cines no és un fenomen exclusiu de casa nostra, sinó que sha produït arreu ja molt abans daquesta maleïda crisi. Tot i que el Cinema Municipal Rambla programava pel·lícules força setmanes després de la seva estrena, és prou cert que havia esdevingut un equipament molt còmode per la seva proximitat i centralitat, en un moment en què a penes queden cinemes urbans a la demarcació. El cine de Cambrils, a més, oferia un ambient força més familiar i acollidor que les fredes sales dels multicinemes del nostre entorn. Anteriorment, diverses iniciatives havien intentat suplir la manca de programacions dun cert nivell a la província mitjançant propostes arriscades, com la filmoteca o els documentals del mes, així com el festival de curtmetratges. En altres ocasions, la sala ha funcionat com un espai multidisciplinari. Ara bé, cal reconèixer que el nostre cine potser no ha tingut una gestió òptima: els recursos tècnics són força obsolets i requereixen un manteniment costós, mentre que les campanyes de promoció per animar lassistència han fracassat.
Al mateix edifici ha operat Ràdio Cambrils. El seu tancament deixa quasi orfe lespectre de mitjans de comunicació locals, amb la subsistència dalguns mitjans escrits, com aquesta mateixa revista, també present a internet a través del diari digital Revistacambrils.cat. Jo no exageraria tant la funció de mitjà públic de la ràdio, perquè els mitjans públics i els no públics en una escala tan local tenen tarannàs semblants, com ja shavia vist. Al cap i a la fi, els mitjans anomenats públics no sempre tenen lexclusivitat de la independència, la llibertat i la qualitat. Al cap i a la fi, és la puntualitat de la informació de proximitat allò que importa en aquesta escala petita. De totes maneres, amb el tancament de la ràdio es perd un dels canals bàsics per a qualsevol municipi duna certa importància. Una ràdio local dóna informació puntual i propera i serveix de plataforma per a diferents col·lectius ciutadans, entre altres motius.
Amb el tancament daquests dos equipaments, que se suma a la forta retallada de les activitats culturals organitzades per lAjuntament, el nostre municipi comença a entrar en una fase de letargia. La crisi econòmica no només ha frustrat els projectes col·lectius, sinó que ha dut uns nous moments dautèntic estupor, buits didees. La consigna del govern és la fatalitat i la de la ciutadania, la resignació. Tot en conjunt deurà tenir, també, costos i rèdits electorals, molt probablement mal repartits. Precisament, un dels discursos més repetits els darrers temps és que els culpables únics de les arques buides han estat els governants anteriors. No és menys cert que a aquests darrers els costi reconèixer els seus errors. No és veritat, doncs, que tots els partits han participat duna manera o altra en la conducció de la gestió municipal? Aleshores, la responsabilitat ha de ser compartida. Mentrestant, ens toca el rebre als ciutadans.