Visca la sisena hora i visca lescola pàrquing
Ja era hora! A la fi les autoritats han estat receptives al clam unànime de pares i societat civil. Les escoles públiques de primària impartiran una hora més de classe al dia per a la desvalguda mainada catalana.
Tots ens hem queixat, en tertúlies de barra de bar o de mitjans de comunicació, de les llarguíssimes vacances dels mestres i del fet que la quitxalla es passi mesos i mesos sense trepitjar les aules. Això és intolerable (curiosament, el calendari lectiu de lEuropa comunitària no és gaire diferent) i cal fermar ras i curt aquests funcionaris poc diligents.
LHonorable Consellera Marta Cid i agents socials han signat el Pacte Nacional per a lEducació en què la sisena hora ha esdevingut lestendard daquest gran acord. La pobra va haver de patir fa unes setmanes, a les escales de la Casa de la Vila, una injusta xiuladissa duna colla de docents sense vocació ni motivació (els eurodiputats amb 6.000 euros de sou brut al mes, dietes i desplaçaments a part, estan sobrats de vocació i motivació). A més, tenien la gosadia de cridar Ensenyament i no aparcament.
Aquests mestres es resisteixen a ser sensibles i solidaris amb milers de pares agobiats per la feina. Lescola ha dadequar-se a les interminables jornades laborals de la nostra població activa (això sí, una tira dhores però amb els registres de productivitat més baixos de la Unió Europea). Tenir cura dels nens més estona no és cosa dells; al cap i a la fi un ha triat ser professora o mestre, una bicoca de feina; en canvi ser pare o mare és una enutjosa obligació.
La sisena hora és una mesura massa tímida. No cal tenir contemplacions amb uns ensenyants malacostumats a viure molt bé. Si la jornada laboral catalana finalitza a les 8 del vespre, lescola ha de romandre oberta fins a les 9 de la nit com a mínim (ja se sap, el trànsit complicat o poder fer alguna compra de darrera hora). Si les esforçades famílies tenen vacances a lagost no té cap sentit tancar lescola des del juny fins al setembre (les criatures a dins, ni que sigui al bany maria).
Malgrat això, la decisió dimposar, costi el que costi, la sisena hora és un primer pas que pretén lluitar contra el fracàs escolar (òbviament, soblida explicar com milers de llicenciats i diplomats anteriors a les genials reformes educatives postmodernes van assolir lèxit amb una hora menys des de la llunyana EGB i amb la gosadia de començar el BUP o la FP a loctubre!).
Amb tot, si gratem un xic, afegir una hora de classe diària té poc a veure amb millorar les capacitats de lalumnat o amb esquemes duna elevada pedagogia. Res de prendre nota de lEuropa comunitària (sempre un exemple quan interessa als polítics) on la jornada laboral finalitza al voltant de les cinc de la tarda i els progenitors poden estar amb llurs fills a casa. Lobjectiu final és menys pretensiós però socialment força útil. La sisena hora és la humil baula dun rosari de brillants mesures que convertiran els centres densenyament en pàrquings: la manera més barata i sostenible de superar les disfuncions entre lhorari laboral i lescolar.
Tots ens hem queixat, en tertúlies de barra de bar o de mitjans de comunicació, de les llarguíssimes vacances dels mestres i del fet que la quitxalla es passi mesos i mesos sense trepitjar les aules. Això és intolerable (curiosament, el calendari lectiu de lEuropa comunitària no és gaire diferent) i cal fermar ras i curt aquests funcionaris poc diligents.
LHonorable Consellera Marta Cid i agents socials han signat el Pacte Nacional per a lEducació en què la sisena hora ha esdevingut lestendard daquest gran acord. La pobra va haver de patir fa unes setmanes, a les escales de la Casa de la Vila, una injusta xiuladissa duna colla de docents sense vocació ni motivació (els eurodiputats amb 6.000 euros de sou brut al mes, dietes i desplaçaments a part, estan sobrats de vocació i motivació). A més, tenien la gosadia de cridar Ensenyament i no aparcament.
Aquests mestres es resisteixen a ser sensibles i solidaris amb milers de pares agobiats per la feina. Lescola ha dadequar-se a les interminables jornades laborals de la nostra població activa (això sí, una tira dhores però amb els registres de productivitat més baixos de la Unió Europea). Tenir cura dels nens més estona no és cosa dells; al cap i a la fi un ha triat ser professora o mestre, una bicoca de feina; en canvi ser pare o mare és una enutjosa obligació.
La sisena hora és una mesura massa tímida. No cal tenir contemplacions amb uns ensenyants malacostumats a viure molt bé. Si la jornada laboral catalana finalitza a les 8 del vespre, lescola ha de romandre oberta fins a les 9 de la nit com a mínim (ja se sap, el trànsit complicat o poder fer alguna compra de darrera hora). Si les esforçades famílies tenen vacances a lagost no té cap sentit tancar lescola des del juny fins al setembre (les criatures a dins, ni que sigui al bany maria).
Malgrat això, la decisió dimposar, costi el que costi, la sisena hora és un primer pas que pretén lluitar contra el fracàs escolar (òbviament, soblida explicar com milers de llicenciats i diplomats anteriors a les genials reformes educatives postmodernes van assolir lèxit amb una hora menys des de la llunyana EGB i amb la gosadia de començar el BUP o la FP a loctubre!).
Amb tot, si gratem un xic, afegir una hora de classe diària té poc a veure amb millorar les capacitats de lalumnat o amb esquemes duna elevada pedagogia. Res de prendre nota de lEuropa comunitària (sempre un exemple quan interessa als polítics) on la jornada laboral finalitza al voltant de les cinc de la tarda i els progenitors poden estar amb llurs fills a casa. Lobjectiu final és menys pretensiós però socialment força útil. La sisena hora és la humil baula dun rosari de brillants mesures que convertiran els centres densenyament en pàrquings: la manera més barata i sostenible de superar les disfuncions entre lhorari laboral i lescolar.