Arribem al 500
Revista Cambrils encetava la tercera època lany 1971, després de sis anys daturada. Els responsables de la publicació van decidir, en aquell moment, reiniciar la numeració de les edicions i és així com ara, 42 anys després, arribem a ledició 500, un número ben rodó, es miri com es miri. I és per això que a la Revista daquest mes li hem volgut donar un toc especial i lhem guarnit amb tocs de festa. Però en tota celebració sembla obligat aquell moment en què la gresca satura uns moments i tothom crida que parli, que parli. Humilment, i com a director de la publicació, recullo aquests imaginaris crits i matreveixo a fer una reflexió serena al voltant daquesta vertiginosa efemèride.
Imagineu-vos si sen poden dir de coses quan es recull, en aquests més de quaranta anys, un període de la nostra història en el qual sha passat dun règim polític dictatorial espanyol a les portes, gairebé, de la independència de Catalunya. Què sen pot dir, també, del canvi lingüístic que ha significat passar de les dues úniques pàgines escrites en català de ledició número 1, corresponent al maig del 1971, a la completa normalització lingüística que ofereix la nostra publicació des de fa ja força anys. També es podria fer incís en lavenç tecnològic dels darrers 40 anys, que no ha estat poc! Però no, prefereixo aprofitar locasió per fer una reflexió al voltant del concepte mitjans de comunicació públics i mitjans de comunicació privats ja que, darrerament, hi ha hagut altaveus que amb arguments molt discutibles han intentat sembrar confusió entre mitjans en funció del seu finançament. Els mitjans de comunicació públics no són els bons de la pel·lícula ni els privats són els dolents. Determinats mitjans públics han estat del tot prescindibles, ja des del seu naixement, ja que la funció que pretenien fer ja la feia, dins el mateix àmbit, un mitjà no públic. I encara vaig més lluny i llenço al vent una pregunta, és la Revista Cambrils un mitjà privat? I us responc jo mateix, Revista Cambrils és un mitjà obert a tothom, compromès amb la societat a la qual presta el seu servei i que, a més, es nodreix de laportació intel·lectual i monetària dels mateixos ciutadans que composen aquesta societat. Quants cambrilencs han escrit a la Revista? Quants en són i quants nhan estat subscriptors? Quants hi han anunciat el seu negoci o hi han promogut la seva activitat? Matreveixo a dir que aquest és el model ideal per a un mitjà de comunicació de proximitat i aquí a Cambrils el tenim.
Leditorial del número 1 de la tercera època esbombava sota el títol de tornar a la palestra, el retorn de la Revista Cambrils a les llars cambrilenques. Marcava uns propòsits de millora, que és el que cal fer en aquestes ocasions, i el més significatiu, adreçava una salutació molt sincera a les autoritats, responsables de les entitats socials i culturals i a tota la ciutadania cambrilenca. És aquest lesperit que hem heretat. Tenim sempre present la societat a la qual servim, som part daquesta societat. I això ho volem seguir fent durant tots els números i anys que vosaltres, estimats lectors i subscriptors, ens permeteu seguir fent.
Imagineu-vos si sen poden dir de coses quan es recull, en aquests més de quaranta anys, un període de la nostra història en el qual sha passat dun règim polític dictatorial espanyol a les portes, gairebé, de la independència de Catalunya. Què sen pot dir, també, del canvi lingüístic que ha significat passar de les dues úniques pàgines escrites en català de ledició número 1, corresponent al maig del 1971, a la completa normalització lingüística que ofereix la nostra publicació des de fa ja força anys. També es podria fer incís en lavenç tecnològic dels darrers 40 anys, que no ha estat poc! Però no, prefereixo aprofitar locasió per fer una reflexió al voltant del concepte mitjans de comunicació públics i mitjans de comunicació privats ja que, darrerament, hi ha hagut altaveus que amb arguments molt discutibles han intentat sembrar confusió entre mitjans en funció del seu finançament. Els mitjans de comunicació públics no són els bons de la pel·lícula ni els privats són els dolents. Determinats mitjans públics han estat del tot prescindibles, ja des del seu naixement, ja que la funció que pretenien fer ja la feia, dins el mateix àmbit, un mitjà no públic. I encara vaig més lluny i llenço al vent una pregunta, és la Revista Cambrils un mitjà privat? I us responc jo mateix, Revista Cambrils és un mitjà obert a tothom, compromès amb la societat a la qual presta el seu servei i que, a més, es nodreix de laportació intel·lectual i monetària dels mateixos ciutadans que composen aquesta societat. Quants cambrilencs han escrit a la Revista? Quants en són i quants nhan estat subscriptors? Quants hi han anunciat el seu negoci o hi han promogut la seva activitat? Matreveixo a dir que aquest és el model ideal per a un mitjà de comunicació de proximitat i aquí a Cambrils el tenim.
Leditorial del número 1 de la tercera època esbombava sota el títol de tornar a la palestra, el retorn de la Revista Cambrils a les llars cambrilenques. Marcava uns propòsits de millora, que és el que cal fer en aquestes ocasions, i el més significatiu, adreçava una salutació molt sincera a les autoritats, responsables de les entitats socials i culturals i a tota la ciutadania cambrilenca. És aquest lesperit que hem heretat. Tenim sempre present la societat a la qual servim, som part daquesta societat. I això ho volem seguir fent durant tots els números i anys que vosaltres, estimats lectors i subscriptors, ens permeteu seguir fent.