Lús polític del terme ciutat
A molts ens ha sorprès lús del femení aplicat a la nostra població en el lema duna recent campanya municipal: Cambrils més bonica. Desconec si els noms de municipis tenen un gènere oficial assignat, però el cert és que sempre sha dit el Cambrils. Linterès de leslògan no és altre que recalcar una nova realitat municipal: que Cambrils ha deixat de ser un poble. La concepció del nostre municipi com a ciutat es va generalitzar ara fa uns sis anys, en assolir els vint mil habitants (ara ja ratllem els trenta mil!). Definitivament, per als tecnòcrates locals, shavia superat un grau en lordre jeràrquic urbà (com si haguéssim passat de lESO al Batxillerat). Lús reiterat de la paraula ciutat obeeix, a casa nostra, més a un canvi conscient de vocabulari polític, especialment des dels sectors més progressistes, que a un consens ciutadà. No en va, han estat geògrafs desquerres (com Oriol Nel·lo, actual secretari de Planificació Territorial de la Generalitat) els que han avançat en lestudi de làrea metropolitana barcelonina, les tesis dels quals (la Catalunya ciutat, la ciutat sense confins o el territori com a xarxa) han influenciat sens dubte els socialistes tarragonins. No obstant això, molts cambrilencs shan sentit incòmodes amb aquesta imposició lèxica i es pregunten quin mal hi ha en ser un poble.
La veritat és que el concepte de ciutat ha fet córrer molta tinta entre aquells que lhan estudiat. La variable demogràfica és certament important, malgrat dependre molt de la regió: certament, vint mil habitants constituirien una ciutat gran a Suècia, però, en canvi, a lÍndia no passarien duna barriada. I a casa nostra, quants habitants calen per fer una ciutat? Fa de mal dir. Una ciutat té moltes altres característiques que són claus per diferenciar-la daltres unitats menors: cal que sigui un punt vital de producció econòmica i cultural, un node de distribució de fluxos de capital, idees i persones i, finalment, el centre duna regió subsidiària. A més, els seus ciutadans se nhan de sentir. Una ciutat es defineix, doncs, en relació amb les altres del seu entorn (això fins i tot sha demostrat matemàticament!). Tornant aquí, la regió tarragonina és una realitat massa complexa com per identificar-hi un cap i casal. Tradicionalment Reus i Tarragona han estat considerades les ciutats del Camp, mentre que molt recentment Salou sha intitulat la capital de la Costa Daurada (i amb raó) i Cambrils sha encasellat en la categoria de vila (un concepte darrel medieval). Actualment, les localitats del nucli dur del Camp conformen una mena de xarxa, una gran ciutat, difusa i multicèntrica. Malauradament, la correlació de forces polítiques antagòniques en els principals ajuntaments no ha ajudat a prendre gaire consciència daquesta unitat i, menys encara, dactuar conjuntament amb estratègia de regió (salvant algunes excepcions i deixant de banda el tema del Consorci del Camp).
Per tant, després daquestes disquisicions, podem afirmar que avui en dia no es pot entendre la realitat urbana de Cambrils sense tenir en compte les interrelacions amb el Camp; és en aquest àmbit supralocal en què el Cambrils masculí exerceix el seu paper de petita ciutat (o poble gran, depèn com es miri). Lús polític del terme ciutat ha permès generar un debat local enriquidor, però és molt important no caure en localismes. Afirmacions triomfants com que Cambrils assolirà els seixanta mil habitants en quinze anys són especulatives i mancades dun fonament sòlid. Sens dubte, lèxit en la construcció de la ciutat sobtindrà del diàleg i la col·laboració amb els nostres veïns.
La veritat és que el concepte de ciutat ha fet córrer molta tinta entre aquells que lhan estudiat. La variable demogràfica és certament important, malgrat dependre molt de la regió: certament, vint mil habitants constituirien una ciutat gran a Suècia, però, en canvi, a lÍndia no passarien duna barriada. I a casa nostra, quants habitants calen per fer una ciutat? Fa de mal dir. Una ciutat té moltes altres característiques que són claus per diferenciar-la daltres unitats menors: cal que sigui un punt vital de producció econòmica i cultural, un node de distribució de fluxos de capital, idees i persones i, finalment, el centre duna regió subsidiària. A més, els seus ciutadans se nhan de sentir. Una ciutat es defineix, doncs, en relació amb les altres del seu entorn (això fins i tot sha demostrat matemàticament!). Tornant aquí, la regió tarragonina és una realitat massa complexa com per identificar-hi un cap i casal. Tradicionalment Reus i Tarragona han estat considerades les ciutats del Camp, mentre que molt recentment Salou sha intitulat la capital de la Costa Daurada (i amb raó) i Cambrils sha encasellat en la categoria de vila (un concepte darrel medieval). Actualment, les localitats del nucli dur del Camp conformen una mena de xarxa, una gran ciutat, difusa i multicèntrica. Malauradament, la correlació de forces polítiques antagòniques en els principals ajuntaments no ha ajudat a prendre gaire consciència daquesta unitat i, menys encara, dactuar conjuntament amb estratègia de regió (salvant algunes excepcions i deixant de banda el tema del Consorci del Camp).
Per tant, després daquestes disquisicions, podem afirmar que avui en dia no es pot entendre la realitat urbana de Cambrils sense tenir en compte les interrelacions amb el Camp; és en aquest àmbit supralocal en què el Cambrils masculí exerceix el seu paper de petita ciutat (o poble gran, depèn com es miri). Lús polític del terme ciutat ha permès generar un debat local enriquidor, però és molt important no caure en localismes. Afirmacions triomfants com que Cambrils assolirà els seixanta mil habitants en quinze anys són especulatives i mancades dun fonament sòlid. Sens dubte, lèxit en la construcció de la ciutat sobtindrà del diàleg i la col·laboració amb els nostres veïns.