Capítol XXVI. Tradició o turisme
Si en passades edicions us he descrit lemoció de la cremà durant la nit de Sant Josep o els terrabastalls de les mascletàs, avui magradaria obrir un petit parèntesi i anar més enllà del gran aparador de les falles. Cada cop són més les veus que salcen per queixar-se de levident pèrdua del sentit tradicional que un dia va crear la festa valenciana per excel·lència.
I és que les primeres falles no eren res més que fogueres cosines de les aixecades a Catalunya per Sant Joan que la població aprofitava, mitjançant la integració de figures, per escenificar una crítica respecte a la realitat social o política més propera. Poc a poc el costum va anar arrelant fins aconseguir una personalitat pròpia i diferenciada, per exemple, de les que es realitzen en altres llocs de la geografia valenciana. Per tant, el principal tret definitori daquestes composicions no pot valorar-se ni per la seva grandària, ni pels diners que ha costat, ni molt menys per si ha estat o no premiada; una falla com Déu mana tindrà aquesta consideració en funció de la crítica exercida i la resta són punyetes. Daquí que conceptes com la transgressió, lexcés visual i conceptual o lenfoc políticament incorrecte siguin elements inherents al fet fallero.
Durant dècades de dictadura, la censura oficial va controlar, amb més o menys èxit, llurs continguts per tal devitar ofenses als anomenats poders fàctics (govern, Església i exèrcit). Larribada de la democràcia va suposar lesclat de les falles amb el millor daquella reprimida capacitat dautocrítica tan valenciana. Però és un fet constatable que, amb els anys, els referents utilitzats es repengen més en la comoditat de quatre tòpics que no pas en cap altra cosa. És molt més simpàtic i còmode per als valencians, i també per al poder establert, posar-hi un Carod-Rovira que no pas un Zaplana, jugar amb el clixé català que no fer-ho amb les contradiccions i excessos valencians; en definitiva, orientar la crítica cap on interessa. Així, no ha estat gens estrany que la cotilla de lautocensura sigui irònicament la principal amenaça vers una festa impregnada de llibertat: no fa masses anys que va retirar-se un ninot de la Rita Barberà per tal de no molestar la Junta Central Fallera, que és lorganisme encarregat dadjudicar els diferents premis. També lany passat va suprimir-se la figura dun Crist de la falla del carrer de la Reina. En la present edició, un immens símbol fàl·lic que apareixia davant dun grupet de monges ha estat substituït per un senzill ciri, amb la qual cosa sha capgirat tot el sentit que un dia lartista va concebre. Tal i com proclamava lantifalla dun parell danys ençà, lautocensura i la competició estan convertint el més bell exercici de llibertat en espectacle per a turistes.
I és que les primeres falles no eren res més que fogueres cosines de les aixecades a Catalunya per Sant Joan que la població aprofitava, mitjançant la integració de figures, per escenificar una crítica respecte a la realitat social o política més propera. Poc a poc el costum va anar arrelant fins aconseguir una personalitat pròpia i diferenciada, per exemple, de les que es realitzen en altres llocs de la geografia valenciana. Per tant, el principal tret definitori daquestes composicions no pot valorar-se ni per la seva grandària, ni pels diners que ha costat, ni molt menys per si ha estat o no premiada; una falla com Déu mana tindrà aquesta consideració en funció de la crítica exercida i la resta són punyetes. Daquí que conceptes com la transgressió, lexcés visual i conceptual o lenfoc políticament incorrecte siguin elements inherents al fet fallero.
Durant dècades de dictadura, la censura oficial va controlar, amb més o menys èxit, llurs continguts per tal devitar ofenses als anomenats poders fàctics (govern, Església i exèrcit). Larribada de la democràcia va suposar lesclat de les falles amb el millor daquella reprimida capacitat dautocrítica tan valenciana. Però és un fet constatable que, amb els anys, els referents utilitzats es repengen més en la comoditat de quatre tòpics que no pas en cap altra cosa. És molt més simpàtic i còmode per als valencians, i també per al poder establert, posar-hi un Carod-Rovira que no pas un Zaplana, jugar amb el clixé català que no fer-ho amb les contradiccions i excessos valencians; en definitiva, orientar la crítica cap on interessa. Així, no ha estat gens estrany que la cotilla de lautocensura sigui irònicament la principal amenaça vers una festa impregnada de llibertat: no fa masses anys que va retirar-se un ninot de la Rita Barberà per tal de no molestar la Junta Central Fallera, que és lorganisme encarregat dadjudicar els diferents premis. També lany passat va suprimir-se la figura dun Crist de la falla del carrer de la Reina. En la present edició, un immens símbol fàl·lic que apareixia davant dun grupet de monges ha estat substituït per un senzill ciri, amb la qual cosa sha capgirat tot el sentit que un dia lartista va concebre. Tal i com proclamava lantifalla dun parell danys ençà, lautocensura i la competició estan convertint el més bell exercici de llibertat en espectacle per a turistes.