Esperar
Esperar és com desconnectar per un temps el temps. És com un temps mort, de descompte, de menys categoria, perquè esperar, dentrada, no és lacció principal. Si lajuntéssim tot tindríem temps afegit per poder bescanviar per vivències de les anomenades de veritat.
Demano tanda al mercat i espero que em toqui; agafo una revista al dentista i espero que em cridin; al banc, mespero, bona xiqueta, rere la línia vermella; al peatge, espero, quin remei, per pagar; espero el tren a landana, sota el bat de sol o la marinada.
Mentre espero, ronda la sensació de temps perdut. Però és en aquests moments de propina que tinc lexcusa perfecta per descansar. És un temps robat, una mica clandestí, meu.
Quedo i tarda a venir. Millor. Aprofito per fixar-me en tots ells, que potser també esperen o ja han trobat, cares avorrides, neguitoses o per fi descansades, abraçades, dos petons o un de sol als llavis El paisatge també és digne de mirar i admirar, un carrer o una plaça, lloc comú o secret, és al recer o al mig com el dijous. Observo, però també sóc observada. I sem permet no fer res, no és culpa meva si no és puntual i lacció no es posa en marxa, encara, que tardi una mica més, és tan emocionant limprevisible
Als metges sempre em fa cosa anar-hi, com si la seva directa relació amb la malaltia men fes desconfiar. I són els menys puntuals de tots els que em fan esperar. El decorat aquí és fred i carregat de missatges que et conviden a cuidar-te, no fumis, vacunat, dóna el pit, vés amb bicicleta, fes-te mamografies. Els figurants, com tu, anònims en aparença. La cosa està a fer suposicions de què tenen, per la cara que fan i el que diuen o no diuen. Quan em toca, és com si perdés la gràcia, va tan ràpid tot llavors
Esperar lavió és llarg i em permet imaginar tota la posada en escena del destí. Laeroport, tan neutre i asèptic, somple de pensaments, de pressentiments. Mai, però, la realitat resulta ser millor que el que minvento abans denlairar-me. Esperar dins lavió ja no és tant esperar. Com que es mou, alguna cosa passa i fem mil coses per afegir-nos al moviment. Dormir, però, és el que acabo fent, no entenc per què, coses de la pressió, potser. O de la visió dels núvols per la finestreta, cotó fluixos, mhi trobo, són tovets, gustosos, madormo Dolça espera.
Sempre he sigut molt puntual i em desesperava esperar. Malinterpretava loportunitat que apareixia en el temps despera: un espai nou, especial, sense grans gestes i per això mateix balsàmic. No sabia què em perdia
Ens ensenyen a aprofitar la nostra existència, fent-nos creure que perdre temps en els detalls, en allò que hi ha entre acció i acció següent és poc profitós. Aprenem a viure amb eficàcia, amb resultats, mirant davant i menystenint el que hi ha al costat. Suposo que és qüestió de perspectiva, de punt de vista.
Mha agradat adonar-me que puc enfocar on vulgui el meu interès. Prendre consciència del temps que fuig en el moment en què fuig, ara. I assaborir el temps que ve mentre va venint, ara també. Esperar mhi ajuda.
Així sempre hi sóc quan arriba la vida, no fos cas que amb el temps just es cansés desperar-me i em plantés.
Demano tanda al mercat i espero que em toqui; agafo una revista al dentista i espero que em cridin; al banc, mespero, bona xiqueta, rere la línia vermella; al peatge, espero, quin remei, per pagar; espero el tren a landana, sota el bat de sol o la marinada.
Mentre espero, ronda la sensació de temps perdut. Però és en aquests moments de propina que tinc lexcusa perfecta per descansar. És un temps robat, una mica clandestí, meu.
Quedo i tarda a venir. Millor. Aprofito per fixar-me en tots ells, que potser també esperen o ja han trobat, cares avorrides, neguitoses o per fi descansades, abraçades, dos petons o un de sol als llavis El paisatge també és digne de mirar i admirar, un carrer o una plaça, lloc comú o secret, és al recer o al mig com el dijous. Observo, però també sóc observada. I sem permet no fer res, no és culpa meva si no és puntual i lacció no es posa en marxa, encara, que tardi una mica més, és tan emocionant limprevisible
Als metges sempre em fa cosa anar-hi, com si la seva directa relació amb la malaltia men fes desconfiar. I són els menys puntuals de tots els que em fan esperar. El decorat aquí és fred i carregat de missatges que et conviden a cuidar-te, no fumis, vacunat, dóna el pit, vés amb bicicleta, fes-te mamografies. Els figurants, com tu, anònims en aparença. La cosa està a fer suposicions de què tenen, per la cara que fan i el que diuen o no diuen. Quan em toca, és com si perdés la gràcia, va tan ràpid tot llavors
Esperar lavió és llarg i em permet imaginar tota la posada en escena del destí. Laeroport, tan neutre i asèptic, somple de pensaments, de pressentiments. Mai, però, la realitat resulta ser millor que el que minvento abans denlairar-me. Esperar dins lavió ja no és tant esperar. Com que es mou, alguna cosa passa i fem mil coses per afegir-nos al moviment. Dormir, però, és el que acabo fent, no entenc per què, coses de la pressió, potser. O de la visió dels núvols per la finestreta, cotó fluixos, mhi trobo, són tovets, gustosos, madormo Dolça espera.
Sempre he sigut molt puntual i em desesperava esperar. Malinterpretava loportunitat que apareixia en el temps despera: un espai nou, especial, sense grans gestes i per això mateix balsàmic. No sabia què em perdia
Ens ensenyen a aprofitar la nostra existència, fent-nos creure que perdre temps en els detalls, en allò que hi ha entre acció i acció següent és poc profitós. Aprenem a viure amb eficàcia, amb resultats, mirant davant i menystenint el que hi ha al costat. Suposo que és qüestió de perspectiva, de punt de vista.
Mha agradat adonar-me que puc enfocar on vulgui el meu interès. Prendre consciència del temps que fuig en el moment en què fuig, ara. I assaborir el temps que ve mentre va venint, ara també. Esperar mhi ajuda.
Així sempre hi sóc quan arriba la vida, no fos cas que amb el temps just es cansés desperar-me i em plantés.