Jo acomiado, tu acomiades, ell és acomiadat
Quan surti la Revista de juny a primers de juliol, molts cambrilencs estaran centrats en la feina de lestiu i potser ja no recordaran les converses de finals de maig i primers de juny, sobre els acomiadaments i els ERO, i tots aquests assumptes laborals dels que abans no en sabíem ni un borrall, i ara ja ens han convertit a tots en advocats laboralistes cum laudem.
El debat del carrer va girar a lentorn de diverses qüestions:
1. Si la plantilla de lAjuntament està o no sobredimensionada. Ladministració superior i competent hauria de tenir uns paràmetres per regular la quantitat de servidors públics que calen per habitant i encara no he vist cap argument a favor de reduir la plantilla en aquest sentit per part de lequip de govern ni a favor de mantenir-la per part dels sindicats o representants laborals. Cap partit, i recalco, cap partit, va plantejar a les eleccions que aquesta possible sobre dimensió fos un punt clau en la resolució del deute municipal, perquè tots els partits, tant si estaven al govern com a loposició, han utilitzat la col·locació dels seus acòlits com a sistema de pagar favors i rèdits. Aquells que ara governen i sescuden en dir que la situació és molt pitjor del que es pensaven, demostren la seva incompetència quan eren a loposició i no ens donen gaires esperances que siguin capaços de redreçar res.
2. Si la manera dacomiadar havia sigut lencertada. De ben segur que acomiadar és un mal tràngol, especialment dolent per a lacomiadat, però no són maneres fer-ho per mail, per telèfon o fer veure que tho han dit per mail o per telèfon.
3. Com es fa la tria? La selecció de lacomiadat o acomiadats ha sigut poc transparent i en alguns casos injusta, segur, i tots hauríem fet la nostra llista: aquell que passeja amb el 4 X 4 o altres vehicles, al que veiem al bar, al que ens atén amb poca cura o al que no sap realment quina és la seva feina, o al que ens va guanyar en unes oposicions, però no som nosaltres els que hem sigut triats per fer aquesta feina, sinó els responsables de govern, que hauran de rendir comptes més aviat que tard.
4. Hi havia alternatives? Cadascú tindrà les seves ben definides: la primera reduir els sous dels polítics, crec que sense fer lenquesta ja mimagino el resultat, però nhi hauria moltes més: reduir en festes, no contractar grups fastuosos, reduir viatgets, fulminar empreses mixtes municipals, vendre patrimoni...
5. Es tendeix a destruir els serveis municipals. Reduir els serveis municipals, mantenir regidors i sous estratosfèrics i augmentar els impostos, no es defensa per enlloc.
Per últim, permeteu-me abordar més perspectives de debat. El de la idoneïtat en el temps: calia fer-ho ara? Es volia buscar la complicitat de la ciutadania aprofitant la desgràcia en la que estan altres cambrilencs? Calia generar aquest conflicte al damunt de la Fira i de la imminent campanya turística? Es podia haver negociat que els treballadors municipals reduïssin horaris per redistribuir la feina i limitar lacomiadament a les prejubilacions voluntàries? Els més endollats havien de ser els primers a saltar de la casa gran?
Per a mi està clar que al que jo acomiadaria és a lestrateg daquesta política de despropòsits, sigui càrrec polític, sigui càrrec de confiança o sigui el cap de propaganda, perquè com a estrateg ha demostrat que és un inepte, i daquests ja en corren massa pel món.
El debat del carrer va girar a lentorn de diverses qüestions:
1. Si la plantilla de lAjuntament està o no sobredimensionada. Ladministració superior i competent hauria de tenir uns paràmetres per regular la quantitat de servidors públics que calen per habitant i encara no he vist cap argument a favor de reduir la plantilla en aquest sentit per part de lequip de govern ni a favor de mantenir-la per part dels sindicats o representants laborals. Cap partit, i recalco, cap partit, va plantejar a les eleccions que aquesta possible sobre dimensió fos un punt clau en la resolució del deute municipal, perquè tots els partits, tant si estaven al govern com a loposició, han utilitzat la col·locació dels seus acòlits com a sistema de pagar favors i rèdits. Aquells que ara governen i sescuden en dir que la situació és molt pitjor del que es pensaven, demostren la seva incompetència quan eren a loposició i no ens donen gaires esperances que siguin capaços de redreçar res.
2. Si la manera dacomiadar havia sigut lencertada. De ben segur que acomiadar és un mal tràngol, especialment dolent per a lacomiadat, però no són maneres fer-ho per mail, per telèfon o fer veure que tho han dit per mail o per telèfon.
3. Com es fa la tria? La selecció de lacomiadat o acomiadats ha sigut poc transparent i en alguns casos injusta, segur, i tots hauríem fet la nostra llista: aquell que passeja amb el 4 X 4 o altres vehicles, al que veiem al bar, al que ens atén amb poca cura o al que no sap realment quina és la seva feina, o al que ens va guanyar en unes oposicions, però no som nosaltres els que hem sigut triats per fer aquesta feina, sinó els responsables de govern, que hauran de rendir comptes més aviat que tard.
4. Hi havia alternatives? Cadascú tindrà les seves ben definides: la primera reduir els sous dels polítics, crec que sense fer lenquesta ja mimagino el resultat, però nhi hauria moltes més: reduir en festes, no contractar grups fastuosos, reduir viatgets, fulminar empreses mixtes municipals, vendre patrimoni...
5. Es tendeix a destruir els serveis municipals. Reduir els serveis municipals, mantenir regidors i sous estratosfèrics i augmentar els impostos, no es defensa per enlloc.
Per últim, permeteu-me abordar més perspectives de debat. El de la idoneïtat en el temps: calia fer-ho ara? Es volia buscar la complicitat de la ciutadania aprofitant la desgràcia en la que estan altres cambrilencs? Calia generar aquest conflicte al damunt de la Fira i de la imminent campanya turística? Es podia haver negociat que els treballadors municipals reduïssin horaris per redistribuir la feina i limitar lacomiadament a les prejubilacions voluntàries? Els més endollats havien de ser els primers a saltar de la casa gran?
Per a mi està clar que al que jo acomiadaria és a lestrateg daquesta política de despropòsits, sigui càrrec polític, sigui càrrec de confiança o sigui el cap de propaganda, perquè com a estrateg ha demostrat que és un inepte, i daquests ja en corren massa pel món.