Història i producte: la mangrana
Larbre més preuat de lantic Egipte era el mangraner, que simbolitzava el renaixement. Hi ha gravats daquest fruit a les cambres funeràries de Ramsés IV (2500 aC). El poble persa lassociava al coneixement; de fet, en la seva narració de la història Eva temptava Adam amb una mangrana de larbre del coneixement. En la cultura grega es tenia com una fruita afrodisíaca.
Lorigen daquest fruit és de lÀsia Central, dallí la van estendre els cartaginesos per tota la conca del Mediterrani, els romans lanomenaven Malum punicum (poma cartaginesa) o Malum granatum (poma granada), fent referència als grans que posseeix en el seu interior.
La ciutat de Granada va ser batejada primer pels romans Granata per les seves terres plenes de mangraners i posteriorment pels àrabs. El nostre país és un dels màxims productors del món daquest producte. Actualment també creix al Brasil, Califòrnia, Xile i altres regions de climes càlids.
La mangrana conté una gran proporció dantioxidants, que afavoreixen una bona irrigació dels vasos sanguinis. Té una quantitat important de vitamina C i de taní, que tenen un efecte antiinflamatori i que alhora donen aquest color tan característic als grans. Hem de prendre una especial cura en el moment de treballar o desgranar el fruit, el líquid vermellós que deixa anar tenyeix, això implica una dificultat per treure taques produïdes per la mangrana. Desproveir dels grans aquesta fruita és molt senzill, només cal agafar una meitat de la mangrana amb la closca cap amunt i picant-la amb cops secs, amb lajuda duna mà de morter, obtindrem els granets nets i a punt per fer servir.
La cuina asiàtica ens presenta moltíssimes receptes amb mangrana, com és el cas de la salsa de mangrana anomenada narsharab feta a base de concentrat de suc de mangrana, elaborada per acompanyar carns. El muharamaés un salsa típica de lorient mitjà a base de pebrot vermell, mangrana i nous, acompanyada amb el conegut pa de pita.
A lÍndia, els freqüents mangraners salvatges donen fruits molt àcids que són assecats i mòlts i es fan servir com a espècie, anomenada anardana i que forma part de molts curris. La tradició a casa nostra ha sigut de fruita de taula, menjada com a postres o donant color a alguna amanida.
A lèpoca de lÀndalus, selaborava un xarop molt popular coent els sucs de mangranes dolces i àcides amb una mica de suc de raïm, que sendolçava amb sucre o mel. També saromatitzaven vinagres o vins. Daquells temps trobem al mercat la granadina, un concentrat que es fa servir en còctels, en postres o per donar color a melmelades o xarops.
Lorigen daquest fruit és de lÀsia Central, dallí la van estendre els cartaginesos per tota la conca del Mediterrani, els romans lanomenaven Malum punicum (poma cartaginesa) o Malum granatum (poma granada), fent referència als grans que posseeix en el seu interior.
La ciutat de Granada va ser batejada primer pels romans Granata per les seves terres plenes de mangraners i posteriorment pels àrabs. El nostre país és un dels màxims productors del món daquest producte. Actualment també creix al Brasil, Califòrnia, Xile i altres regions de climes càlids.
La mangrana conté una gran proporció dantioxidants, que afavoreixen una bona irrigació dels vasos sanguinis. Té una quantitat important de vitamina C i de taní, que tenen un efecte antiinflamatori i que alhora donen aquest color tan característic als grans. Hem de prendre una especial cura en el moment de treballar o desgranar el fruit, el líquid vermellós que deixa anar tenyeix, això implica una dificultat per treure taques produïdes per la mangrana. Desproveir dels grans aquesta fruita és molt senzill, només cal agafar una meitat de la mangrana amb la closca cap amunt i picant-la amb cops secs, amb lajuda duna mà de morter, obtindrem els granets nets i a punt per fer servir.
La cuina asiàtica ens presenta moltíssimes receptes amb mangrana, com és el cas de la salsa de mangrana anomenada narsharab feta a base de concentrat de suc de mangrana, elaborada per acompanyar carns. El muharamaés un salsa típica de lorient mitjà a base de pebrot vermell, mangrana i nous, acompanyada amb el conegut pa de pita.
A lÍndia, els freqüents mangraners salvatges donen fruits molt àcids que són assecats i mòlts i es fan servir com a espècie, anomenada anardana i que forma part de molts curris. La tradició a casa nostra ha sigut de fruita de taula, menjada com a postres o donant color a alguna amanida.
A lèpoca de lÀndalus, selaborava un xarop molt popular coent els sucs de mangranes dolces i àcides amb una mica de suc de raïm, que sendolçava amb sucre o mel. També saromatitzaven vinagres o vins. Daquells temps trobem al mercat la granadina, un concentrat que es fa servir en còctels, en postres o per donar color a melmelades o xarops.