El model Cambrils
Té Cambrils un model propi? El seu urbanisme, la seva estructura social, la seva economia, els seus serveis, la seva projecció, són originals o són una calcomania daltres municipis turístics de costa? I el que és més necessari de conèixer, sap Cambrils quin model de ciutat vol en el futur?
Certament i fins la data, és evident que Cambrils ha estat diferent. Els Plans Urbanístics vigents des del 1973 han prioritzat un creixement més o menys sostenible i uns objectius de cohesió social entre els diferents barris i urbanitzacions força reeixits. Més enllà dalgunes apreciacions poc rigoroses, Cambrils és una ciutat cohesionada, on els barris assumeixen amb normalitat el creixement poblacional sigui quin sigui el seu origen o dedicació. Només cal fer una mínima comparativa amb el veïnatge.
El darrer Pla General del 2006, definia un model de creixement una mica més compacte, acompanyat en cada cas, dels serveis educatius, sanitaris, socials, etc, necessaris i paral·lels a laugment de població.
A més, lenorme inversió en serveis i equipaments públics de les dues darreres legislatures (Escoles, Hospital, Centres dAtenció Social, Centres Cívics, Espais Culturals,...) ha garantit el benestar dels cambrilencs i ha impedit la reivindicació de serveis per part dels ciutadans, que, de manera general, tenen cobertes les seves necessitats elementals. Us imagineu a lactual Govern Municipal afrontant la construcció dequipaments o creant serveis? Us els imagineu reivindicant davant la Generalitat o el Govern de lEstat? Més aviat, no. Ans el contrari. Es permeten el luxe de tancar i eliminar espais i serveis. O de congelar-ne daltres ja acabats i disponibles, com la Torre del Llimó o el Forn del Tallero.
Escric aquestes ratlles per aquest motiu. Més enllà de leficàcia dels governants, les normes estan per garantir els patrons vàlids i acceptats per la majoria com a bons. Els polítics i gestors poden ser nefasts, però, si la norma que els obliga és òptima, el mal és molt menor. Vaig escoltar fa uns dies, una conversa, arrel de la modificació puntual del POUM en el cas del PA Pòsit. La possibilitat de modificar el Pla General en alguns criteris genèrics, com són els mínims de superfícies i laugment de densitats dels habitatges. Amb lexcusa de la crisi i del foment dinversió privada, es poden fer propostes molt perilloses.
Incrementar el nombre dhabitatges significa incrementar la població i les necessitats de serveis daquestes persones. Escoles pels nois i les noies, centres de salut i datenció per a la gent gran, zones desbarjo i oci, de millor comunicació, daparcament, de comerç,...
No només cal pensar amb el negoci de construir. Cal també, pensar amb els futurs residents dels nous habitatges, i de manera global, en el model de la ciutat.
I així, aquesta és la qüestió. Té lactual Govern Municipal un model propi pensat per a Cambrils? La resposta és no. Crec que ni sho pregunten, o el que és pitjor, crec que no saben què és això dun model o programa dactuació.
La seva gran obsessió és leconomia i quadrar els números, fer pressupostos reals. El problema, la realitat ens diu que shan endeutat en dos anys en 18 milions deuros de més, que les ràtios dendeutament han pujat a percentatges mai assolits, que han acomiadat a desenes de persones, que han tancat multitud de serveis i equipaments, que la imatge de la ciutat és la pitjor dels temps moderns, que...
Només ens faltaria que ara canviessin el model de ciutat. De moment, ja han començat.
Certament i fins la data, és evident que Cambrils ha estat diferent. Els Plans Urbanístics vigents des del 1973 han prioritzat un creixement més o menys sostenible i uns objectius de cohesió social entre els diferents barris i urbanitzacions força reeixits. Més enllà dalgunes apreciacions poc rigoroses, Cambrils és una ciutat cohesionada, on els barris assumeixen amb normalitat el creixement poblacional sigui quin sigui el seu origen o dedicació. Només cal fer una mínima comparativa amb el veïnatge.
El darrer Pla General del 2006, definia un model de creixement una mica més compacte, acompanyat en cada cas, dels serveis educatius, sanitaris, socials, etc, necessaris i paral·lels a laugment de població.
A més, lenorme inversió en serveis i equipaments públics de les dues darreres legislatures (Escoles, Hospital, Centres dAtenció Social, Centres Cívics, Espais Culturals,...) ha garantit el benestar dels cambrilencs i ha impedit la reivindicació de serveis per part dels ciutadans, que, de manera general, tenen cobertes les seves necessitats elementals. Us imagineu a lactual Govern Municipal afrontant la construcció dequipaments o creant serveis? Us els imagineu reivindicant davant la Generalitat o el Govern de lEstat? Més aviat, no. Ans el contrari. Es permeten el luxe de tancar i eliminar espais i serveis. O de congelar-ne daltres ja acabats i disponibles, com la Torre del Llimó o el Forn del Tallero.
Escric aquestes ratlles per aquest motiu. Més enllà de leficàcia dels governants, les normes estan per garantir els patrons vàlids i acceptats per la majoria com a bons. Els polítics i gestors poden ser nefasts, però, si la norma que els obliga és òptima, el mal és molt menor. Vaig escoltar fa uns dies, una conversa, arrel de la modificació puntual del POUM en el cas del PA Pòsit. La possibilitat de modificar el Pla General en alguns criteris genèrics, com són els mínims de superfícies i laugment de densitats dels habitatges. Amb lexcusa de la crisi i del foment dinversió privada, es poden fer propostes molt perilloses.
Incrementar el nombre dhabitatges significa incrementar la població i les necessitats de serveis daquestes persones. Escoles pels nois i les noies, centres de salut i datenció per a la gent gran, zones desbarjo i oci, de millor comunicació, daparcament, de comerç,...
No només cal pensar amb el negoci de construir. Cal també, pensar amb els futurs residents dels nous habitatges, i de manera global, en el model de la ciutat.
I així, aquesta és la qüestió. Té lactual Govern Municipal un model propi pensat per a Cambrils? La resposta és no. Crec que ni sho pregunten, o el que és pitjor, crec que no saben què és això dun model o programa dactuació.
La seva gran obsessió és leconomia i quadrar els números, fer pressupostos reals. El problema, la realitat ens diu que shan endeutat en dos anys en 18 milions deuros de més, que les ràtios dendeutament han pujat a percentatges mai assolits, que han acomiadat a desenes de persones, que han tancat multitud de serveis i equipaments, que la imatge de la ciutat és la pitjor dels temps moderns, que...
Només ens faltaria que ara canviessin el model de ciutat. De moment, ja han començat.