Gibraltar: tinta de calamar ideal!
Abans, durant els mesos de la calor, els consells de redacció dels grans mitjans informatius saprimaven com els fulls dels diaris. Atès que lactualitat estava tancada per vacances, sorgia el simpàtic costum de convidar el Nessi dEscòcia −no confondre amb Messi, un altre monstre−, els ovnis o lhome més alt del món a ser efímers protagonistes dels matins de platja, de les sobretaules de síndria i les nits a la fresca.
En largot periodístic, lestil de titulars inversemblants ja formava part dun gènere acreditat a còpia danys: la serpiente de verano. Complia amb la dura tasca de farcir diaris sota el para-sol, de tardes de ràdio i vespres televisius a la fresca; alhora distreia un públic amb banyador i poc exigent; finalment, no oblidar pas la funció diürètica dalliberar el magí de les serioses notícies de cada dia.
Els temps canvien i aquests darrers estius han anat carregats de notícies de primera. Ara si vols abduccions i veus dultratomba no cal esperar la calorada, ja tens Cuarto Milenio, delirant programa nocturn que no fa vacances −les reposicions són un gran invent!−.
Tanmateix Mariano Rajoy, María Dolores de Cospedal, Javier Arenas i tota la resta de capitostos del PP enyoren molt aquells plàcids estius. Lafer Bárcenas, al bell mig del juliol, ha estat una manca de consideració envers uns esforçats líders que només treballen per treurens de la crisi econòmica i que no saben res de sobres, comptabilitats B, sobresous, llibretes a Suïssa, donacions dempresaris amics... Un jutge impertinent de cognom monosil·làbic ha fet anar la flor i nata del partit de corcoll i sha comprovat que lamnèsia galopant és inherent al càrrec. Alhora, el president ha hagut de patir una fatigosa sessió parlamentària al Senat −on quatre esquerranosos lhan injuriat: inepte, corrupte, desmemoriat−.
Veritablement, aquest estiu de 2013 està resultant un calvari per als líders de la dreta. Els focus de lactualitat són més asfixiants que les vesprades dagost del litoral: sobre les anades i vingudes de lextresorer, sobre els missatges de mòbil de Mariano, sobre lacomiadament milionari del pàjaro, sobre els lligams amb el partit, sobre el seu despatx i secretària, sobre els sobres amb caixes de puros incloses.
De sobte, tot es capgira com un mitjó. La fotografia del delinqüent Bárcenas ha volat dels mitjans −allò de presumpte també ha volat a criteri del PP i dóna pas a la Roca de Gibraltar. Des dels diaris amics −La Razón i ABC−, la imatge omnipresent de limponent penyal al costat de llargues cues de vehicles a la frontera i queixes de pescadors de La Línea. Les cadenes televisives de Madrid rivalitzen en un exercici despanyolisme de Manolo el del Bombo. Malgrat la fanfàrria antibritànica daquests dies, la xerrameca sobre el Tractat dUtrech i les altisonants afirmacions sobre la innegociable sobirania del Peñón, el guió està més gastat que les maraques de Machín.
En temps del NODO, el contenciós de Gibraltar era el mantra perfecte per moure els instints patriòtics de la gent a gust de Franco: la massa soblidava de temes més importants o més incòmodes. El tancament de La Verja lany 1969 per part del Règim, en què els llanitos −nom populars dels naturals del penyal− van restar incomunicats amb Espanya, va ser magnificat pels mitjans de desinformació: gesta política del Caudillo que faria abatre lorgull de la Pérfida Albión. El ressò de tot plegat arribava a lhumil escola de Montbrió; allí lentranyable Don Fernando glosava els fets parlant categòricament: Gibraltar caerá como fruta madura.
La crua realitat fóra més prosaica que la pomposa retòrica oficial: milers despanyols, que es guanyaven la vida a Gibraltar, van perdre la feina i la comarca homònima del Campo es va abatre en una depressió econòmica.
Després de 44 anys, amb una realitat força galdosa −atur, corrupció, empobriment, desnonats...− el govern del PP redescobreix en aquest territori de 7 quilòmetres quadrats i 30.000 habitants −que volen romandre anglesos− un aliat perfecte per distreure la ciutadania amb unes dosis despanyolisme a lestil Perejil. Les notícies de greuges històrics de tres segles; de blocs de formigó a la badia dAlgesires; dacusacions de blanqueig de capitals i contraban de tabac; de manifestacions de pescadors andalusos; de trucades telefòniques entre Rajoy i Cameron; tot plegat és tornar a la secular serp destiu que ara serveix dimmensa cortina de fum.
Gibraltar és com la tinta del calamar, ideal per tapar-ho tot, papers i sobres inclosos.
En largot periodístic, lestil de titulars inversemblants ja formava part dun gènere acreditat a còpia danys: la serpiente de verano. Complia amb la dura tasca de farcir diaris sota el para-sol, de tardes de ràdio i vespres televisius a la fresca; alhora distreia un públic amb banyador i poc exigent; finalment, no oblidar pas la funció diürètica dalliberar el magí de les serioses notícies de cada dia.
Els temps canvien i aquests darrers estius han anat carregats de notícies de primera. Ara si vols abduccions i veus dultratomba no cal esperar la calorada, ja tens Cuarto Milenio, delirant programa nocturn que no fa vacances −les reposicions són un gran invent!−.
Tanmateix Mariano Rajoy, María Dolores de Cospedal, Javier Arenas i tota la resta de capitostos del PP enyoren molt aquells plàcids estius. Lafer Bárcenas, al bell mig del juliol, ha estat una manca de consideració envers uns esforçats líders que només treballen per treurens de la crisi econòmica i que no saben res de sobres, comptabilitats B, sobresous, llibretes a Suïssa, donacions dempresaris amics... Un jutge impertinent de cognom monosil·làbic ha fet anar la flor i nata del partit de corcoll i sha comprovat que lamnèsia galopant és inherent al càrrec. Alhora, el president ha hagut de patir una fatigosa sessió parlamentària al Senat −on quatre esquerranosos lhan injuriat: inepte, corrupte, desmemoriat−.
Veritablement, aquest estiu de 2013 està resultant un calvari per als líders de la dreta. Els focus de lactualitat són més asfixiants que les vesprades dagost del litoral: sobre les anades i vingudes de lextresorer, sobre els missatges de mòbil de Mariano, sobre lacomiadament milionari del pàjaro, sobre els lligams amb el partit, sobre el seu despatx i secretària, sobre els sobres amb caixes de puros incloses.
De sobte, tot es capgira com un mitjó. La fotografia del delinqüent Bárcenas ha volat dels mitjans −allò de presumpte també ha volat a criteri del PP i dóna pas a la Roca de Gibraltar. Des dels diaris amics −La Razón i ABC−, la imatge omnipresent de limponent penyal al costat de llargues cues de vehicles a la frontera i queixes de pescadors de La Línea. Les cadenes televisives de Madrid rivalitzen en un exercici despanyolisme de Manolo el del Bombo. Malgrat la fanfàrria antibritànica daquests dies, la xerrameca sobre el Tractat dUtrech i les altisonants afirmacions sobre la innegociable sobirania del Peñón, el guió està més gastat que les maraques de Machín.
En temps del NODO, el contenciós de Gibraltar era el mantra perfecte per moure els instints patriòtics de la gent a gust de Franco: la massa soblidava de temes més importants o més incòmodes. El tancament de La Verja lany 1969 per part del Règim, en què els llanitos −nom populars dels naturals del penyal− van restar incomunicats amb Espanya, va ser magnificat pels mitjans de desinformació: gesta política del Caudillo que faria abatre lorgull de la Pérfida Albión. El ressò de tot plegat arribava a lhumil escola de Montbrió; allí lentranyable Don Fernando glosava els fets parlant categòricament: Gibraltar caerá como fruta madura.
La crua realitat fóra més prosaica que la pomposa retòrica oficial: milers despanyols, que es guanyaven la vida a Gibraltar, van perdre la feina i la comarca homònima del Campo es va abatre en una depressió econòmica.
Després de 44 anys, amb una realitat força galdosa −atur, corrupció, empobriment, desnonats...− el govern del PP redescobreix en aquest territori de 7 quilòmetres quadrats i 30.000 habitants −que volen romandre anglesos− un aliat perfecte per distreure la ciutadania amb unes dosis despanyolisme a lestil Perejil. Les notícies de greuges històrics de tres segles; de blocs de formigó a la badia dAlgesires; dacusacions de blanqueig de capitals i contraban de tabac; de manifestacions de pescadors andalusos; de trucades telefòniques entre Rajoy i Cameron; tot plegat és tornar a la secular serp destiu que ara serveix dimmensa cortina de fum.
Gibraltar és com la tinta del calamar, ideal per tapar-ho tot, papers i sobres inclosos.