Opinió

Qui ens està enganyant?

Publicitat, sectes, organitzacions socials, mags, polítics, alguns polítics disfressats de líders espirituals i d’altres disfressats de mags de les paraules, empresaris, treballadors, amics, familiars, un mateix... Fent un ràpid cop d’ull al voltant fàcilment es poden trobar indicatius d’engany, informació interessada o comunicació avantatjada, però tal és el volum que l’ésser humà deix passar, que l’engany corre desapercebut en les tasques quotidianes. De fet, ja des de l’escola i des de casa, normalment el nen és educat, precisament des de l’engany, per no enganyar “no diguis mentides que vindrà l’home del sac”, quan evidentment no vindrà ningú amb cap sac que no sigui el carter. La mentida és un recurs que s’utilitza i s’utilitzarà sempre, i negar la seva existència, no només promou que el nen i posteriorment adult, entri en moltes crisis de culpabilitat ingestionables en diferents moments de la seva vida sinó que també dificulta considerablement la detecció de mentides i mentiders, convertint-nos a tots una mica més vulnerables a aquells que ens volen pel seu propi benefici, sense importar el perjudici que això ens podria provocar. La qüestió és també que als humans no ens importa que ens menteixin, inclús ho veiem i som capaços de seguir dins la mentida perquè hi estem prou còmodes, però allò que és més preocupant és que no siguem al menys capaços de reconèixer-les, i en tenim tot el dret. Com?

Hi diverses vies d’observació, lectura de llenguatge no verbal, investigació i contrast de fets, així com seqüències cada cop més complexes i rebuscades que fan poc atractiu el seu ús per la defensa, però no pas per l’atac. I en això els oportunistes juguen en avantatge. Però per aquell qui la peresa el governi, pot fer un exercici simple i del qual li ha estat privat i vetat des del seu naixement, el qual no és cap altre que posar-se en la pell del mentider i portar a terme una introspecció prou entretinguda i divertida:

Les persones a grans trets funcionem en línies molt semblants, i més formant part d’una mateixa societat i cultura (aquest és el tret de sortida en l’art de desemmascarar mentiders). Sense haver d’entrar molt a fons en programació neurolingüística i en kinesiologia, cada persona està preparada per reconèixer patrons de parla i de moviment de les altres persones, ja que ella està programada per reaccionar de formes molt similars en les mateixes situacions. Tan sols cal preguntar-se “per quès” en moments determinats (llàstima que d’això tampoc en tenim l’hàbit). Posem l’exemple que un polític fa un discurs sensacionalista, sortint com el salvador d’un país o d’una ciutat, i curiosament tot allò que diu sembla cert i lògic (possiblement ho sigui), però com que ell ha començat a transmetre la informació com una metralladora de paraules i a més no dóna la oportunitat de rèplica en el seu parlament triomfal, agafa molta avantatge sobre els demés. Els oients poden dir que són prou madurs com perquè no els enganyin amb ruqueries sensacionalistes etc... i raó segur que en tenen tot i ser una reflexió un pèl supèrbia. Però justament això deu haver pensat el polític, o el seu assessor, abans de preparar-se el discurs, i prou cura estratègica agafarà per sortir-ne afavorit, encara que sigui a costa de destruir altres arguments igualment vàlids o més. Com? Doncs simplement informant sobre allò que li interessa 1-Sense contrastar-ho amb altres posicions i 2-Deixant entendre que altres posicions no existeixen. Gesticularà també d’una forma agressiva, possiblement aixecant en diverses ocasions una o les dues mans per sobre de les espatlles intermitentment, posant signes d’exclamació en els seus articles, paraules de certa duresa o parlant en primera persona (sabent que la millor defensa perquè ningú et rebati és un bon atac). Hi ha centenars d’indicadors gestuals i verbals que poden denotar certa pudor d’engany o ús de la informació de forma partidista, però tal i com s’ha exposat en línies superiors, tan sols cal preguntar-se què faria un mateix si volgués enganyar a aquell a qui vol convèncer, i ràpidament anirà observant indicatius en l’orador que reconeixerà sota sospita.

Sovint el mag és reconegut com un mestre de l’engany, el qual és impossible de trobar el truc si no es veu en escena. Però hi ha un fet que és molt curiós, si a una persona que no ha vist mai a ningú moure un cigarret per la taula sense tocar-lo, el reptes a que busqui una manera de realitzar-ho, ràpidament és capaç de donar amb la solució, mentre que si li ho proposes a algú que ja ha vist a un mag fer-ho li serà molt més complicat. Per què? Per tot l’embolcall i parafernàlia que el professional li posa al voltant, a fi de despistar sobre el truc que utilitza (és quan el mag contagia a l’espectador com vol). Exactament com el polític disfressat de líder espiritual fa amb el seu electorat.

Potser ja ens està bé que tan el mag com el qui ens parla ens enganyi, de fet aquesta és una constant, tan sols és important que en siguem conscients que ho estan fent i per on van els trets. Per lo contrari estem venuts.