Model de ciutat
Fa uns dies el senyor Robert Benaiges, en un article d'opinió de la Revista Cambrils, es plantejava una sèrie de qüestions referides a l'existència d'un model concret de ciutat per a Cambrils. Les meves responsabilitats com a regidor d'Urbanisme m'han permès conèixer de primera mà l'excepcional complexitat que suposa la planificació a llarg termini de la ciutat, motiu pel que mhe decidit a escriure unes línies per exposar la meva posició sobre aquest tema, especialment en la seva vessant urbanística.
M'agradaria començar dient que essencialment comparteixo, com em sembla ho fan la resta de forces polítiques del nostre consistori, que a grans trets la política urbanística que s'ha seguit a Cambrils ha estat un encert, tot i que amb objeccions. La nostra ciutat te un caràcter propi que s'ha sabut preservar en els espais on ha estat necessari: el Barri del Port i el Barri Antic. Aquesta identitat, no obstant, no ha estat un assoliment dels urbanistes sinó de la pròpia evolució natural, determinada per la integració del port pesquer en un dels principals nuclis urbans, detall essencial que ha configurat el Cambrils que coneixem. Posteriorment, i de forma molt resumida, a partir del boom del turisme la ciutat va iniciar una expansió basada en un model d'urbanitzacions més o menys aïllades, que amb el temps s'han anat consolidant i generant un municipi amb un alt nivell de dispersió i un elevat percentatge d'habitatges de segona residència. Aquesta dispersió provoca un increment dels costos de manteniment i gestió dels diferents serveis (enllumenat públic, xarxes de subministrament, zones verdes, etc ) que a la vegada suposa una forta càrrega per a les finances municipals.
El POUM de 2006, com el propi senyor Benaiges apunta en les seves reflexions, modificava els criteris urbanístics, tendint a un model de ciutat compacta. Des d'un punt de vista acadèmic és obvi que amb la concentració es redueixen els costos i la ciutat es fa més sostenible. Per això és especialment sorprenent que una mica més a baix safirmi, amb l'ànim de criticar la possibilitat de modificar el Pla General en alguns criteris genèrics tals com la superfície mínima habitable o la densitat residencial, que Incrementar el número dhabitatges significa incrementar la població i les necessitats de serveis daquestes persones. La pregunta que sorgeix a continuació és: si tanta era la preocupació per l'increment de la població, per què es va plantejar a Cambrils per part del tripartit un dels Plans Urbanístics més ambiciosos aprovats mai a Catalunya? Plenament desenvolupat, el Sector 1, més conegut com Les Comes, augmentaria la població de Cambrils en més de 30.000 persones, a les quals sens dubte s'haurà de dotar de tots els serveis. Però crec recordar que una mica després la cosa no es quedava aquí, sinó que encara sense haver desenvolupat el planejament el propi tripartit va apostar per impulsar un Àrea Residencial Estratègica, més coneguda com ARE, que havia d'acollir unes 1800 noves residències en blocs de sis a vuit altures. En aquell moment no devien ser tan importants ni l'increment de població, ni la densitat residencial. En aquells temps no es parlava de l'impacte social, sinó de nous equipaments i dels beneficis que aportarien les infraestructures associades. I, per descomptat, ni quan la Generalitat va impulsar el projecte ni quan la Comissió d'Urbanisme ho va desestimar es va reivindicar des de lAjuntament ni una cosa ni la contrària davant la resta d'administracions, en aquell moment governades pel mateix tripartit, amb la vehemència que es reclama a l'actual equip de govern.
Algú dubta que l'execució de tal desenvolupament urbanístic hagués suposat una modificació evident i permanent- del model de ciutat que tenim?
En tot cas aquesta exposició no té com a objecte polemitzar sobre si aquestes decisions van ser o no correctes, ja que cal partir de la base que l'urbanisme no és una finalitat en sí mateix, sinó un instrument que serveix per organitzar i actuar sobre el territori i posar-ho al servei de l'interès públic. Per això la normativa urbanística no és immutable i s'estableixen calendaris per poder canviar o revisar els plans generals, i procediments de modificació puntual.
Tot i això hi ha un aspecte que és digne d'esment: les decisions urbanístiques passades influeixen de forma decisiva en les futures. Això vol dir que qualsevol model sha de sustentar sobre els planejaments anteriors, amb el que per força hi ha una certa inèrcia que limita el camp dactuació. Nosaltres volem que Cambrils sigui una ciutat de referència on valgui la pena viure, amb uns serveis de qualitat ben gestionats i que no representin una càrrega per a les butxaques dels contribuents. Es a dir: un model de ciutat equilibrat. I aquest model passa per tindre una administració sanejada, uns equipaments eficients, i tot plegat sense que es perdin de vista, bàsicament, tres qüestions:
En primer lloc, la disposició dispersa i pluricèntrica de Cambrils, que determina uns requeriments mínims de les instal·lacions municipals sobre la base de criteris de control financer, eficàcia, cohesió i sostenibilitat del territori.
En segon lloc, la existència i eventual desenvolupament del Sector 1, que hipoteca qualsevol expansió urbanística a curt o mig termini.
En tercer lloc, el creixement vegetatiu de la població, que en els darrers temps no té res a veure amb el que es va produir entre els anys 2000 i 2010.
El tripartit va emprendre la construcció de diversos equipaments en alguns casos perquè el creixement poblacional així ho requeria ; en daltres amb criteris que la perspectiva del temps ha deixat clar que no tenien justificació. Actualment no han de planificar-se nous equipaments simplement perquè ni són ni seran previsiblement necessaris a Cambrils a curt i mig termini. A més, l'obtenció d'espais destinats a aquests equipaments està expressament regulada en la normativa urbanística i es planificarà el seu eventual desenvolupament i implantació quan siguin requerits.
Una altra qüestió diferent és valorar l'impacte de la política de despesa expansiva i inversió en equipaments que es va dur a terme en els passats mandats. Cal recordar que tota instal·lació municipal comporta no només una inversió, sinó també uns costos de funcionament i manteniment (subministraments, personal ) que es converteix en despesa estructural. Resulta curiós que sempre s'al·ludeixi a espais com La Torre del Llimó o el Forn del Trallero com a exemples d'infraestructures acabades i congelades (sic) però s'obviï l'Auditori, exemple palmari d'inversió desmesurada i esquelet de formigó que serveix dia a dia de recordatori de que la prudència ha d'imperar en la presa de les decisions polítiques, cosa que no sempre succeeix.
Per acabar dir que la mateixa prudència ha d'aplicar-se quan es fan afirmacions genèriques, sobre tot quan només expliquen la meitat dels fets. És cert que s'han augmentat el deute i la ràtio d'endeutament, però cal precisar també que ha estat a causa de l'aflorament d'un deute que suportaven els creditors de l'Ajuntament de Cambrils, i a la correcció d'un dèficit desbocat que comprometia greument les finances locals. I no fa falta recordar qui va generar aquests deutes i qui va incórrer reiteradament en dèficit.
A molts ciutadans no solament els estranya, sinó que els espanta que quadrar els comptes no sigui un objectiu prioritari de les administracions públiques, ja que som tots els que en última instància paguem les conseqüències de polítiques errades en forma d'ajustos (retallades, si es prefereix) i d'increment de la pressió fiscal. Només una correcta planificació de les finances locals permet gestionar d'una forma eficient i sostenible els diferents serveis que presta el municipi. És més: no es pot defensar un model de ciutat sense valorar i analitzar duna forma realista els costos i els ingressos, ja que el contrari ens porta a situacions com la que ara ens ha tocat viure.
No acceptar aquest axioma suposa simplement incórrer en el sostenella i no enmendalla.
M'agradaria començar dient que essencialment comparteixo, com em sembla ho fan la resta de forces polítiques del nostre consistori, que a grans trets la política urbanística que s'ha seguit a Cambrils ha estat un encert, tot i que amb objeccions. La nostra ciutat te un caràcter propi que s'ha sabut preservar en els espais on ha estat necessari: el Barri del Port i el Barri Antic. Aquesta identitat, no obstant, no ha estat un assoliment dels urbanistes sinó de la pròpia evolució natural, determinada per la integració del port pesquer en un dels principals nuclis urbans, detall essencial que ha configurat el Cambrils que coneixem. Posteriorment, i de forma molt resumida, a partir del boom del turisme la ciutat va iniciar una expansió basada en un model d'urbanitzacions més o menys aïllades, que amb el temps s'han anat consolidant i generant un municipi amb un alt nivell de dispersió i un elevat percentatge d'habitatges de segona residència. Aquesta dispersió provoca un increment dels costos de manteniment i gestió dels diferents serveis (enllumenat públic, xarxes de subministrament, zones verdes, etc ) que a la vegada suposa una forta càrrega per a les finances municipals.
El POUM de 2006, com el propi senyor Benaiges apunta en les seves reflexions, modificava els criteris urbanístics, tendint a un model de ciutat compacta. Des d'un punt de vista acadèmic és obvi que amb la concentració es redueixen els costos i la ciutat es fa més sostenible. Per això és especialment sorprenent que una mica més a baix safirmi, amb l'ànim de criticar la possibilitat de modificar el Pla General en alguns criteris genèrics tals com la superfície mínima habitable o la densitat residencial, que Incrementar el número dhabitatges significa incrementar la població i les necessitats de serveis daquestes persones. La pregunta que sorgeix a continuació és: si tanta era la preocupació per l'increment de la població, per què es va plantejar a Cambrils per part del tripartit un dels Plans Urbanístics més ambiciosos aprovats mai a Catalunya? Plenament desenvolupat, el Sector 1, més conegut com Les Comes, augmentaria la població de Cambrils en més de 30.000 persones, a les quals sens dubte s'haurà de dotar de tots els serveis. Però crec recordar que una mica després la cosa no es quedava aquí, sinó que encara sense haver desenvolupat el planejament el propi tripartit va apostar per impulsar un Àrea Residencial Estratègica, més coneguda com ARE, que havia d'acollir unes 1800 noves residències en blocs de sis a vuit altures. En aquell moment no devien ser tan importants ni l'increment de població, ni la densitat residencial. En aquells temps no es parlava de l'impacte social, sinó de nous equipaments i dels beneficis que aportarien les infraestructures associades. I, per descomptat, ni quan la Generalitat va impulsar el projecte ni quan la Comissió d'Urbanisme ho va desestimar es va reivindicar des de lAjuntament ni una cosa ni la contrària davant la resta d'administracions, en aquell moment governades pel mateix tripartit, amb la vehemència que es reclama a l'actual equip de govern.
Algú dubta que l'execució de tal desenvolupament urbanístic hagués suposat una modificació evident i permanent- del model de ciutat que tenim?
En tot cas aquesta exposició no té com a objecte polemitzar sobre si aquestes decisions van ser o no correctes, ja que cal partir de la base que l'urbanisme no és una finalitat en sí mateix, sinó un instrument que serveix per organitzar i actuar sobre el territori i posar-ho al servei de l'interès públic. Per això la normativa urbanística no és immutable i s'estableixen calendaris per poder canviar o revisar els plans generals, i procediments de modificació puntual.
Tot i això hi ha un aspecte que és digne d'esment: les decisions urbanístiques passades influeixen de forma decisiva en les futures. Això vol dir que qualsevol model sha de sustentar sobre els planejaments anteriors, amb el que per força hi ha una certa inèrcia que limita el camp dactuació. Nosaltres volem que Cambrils sigui una ciutat de referència on valgui la pena viure, amb uns serveis de qualitat ben gestionats i que no representin una càrrega per a les butxaques dels contribuents. Es a dir: un model de ciutat equilibrat. I aquest model passa per tindre una administració sanejada, uns equipaments eficients, i tot plegat sense que es perdin de vista, bàsicament, tres qüestions:
En primer lloc, la disposició dispersa i pluricèntrica de Cambrils, que determina uns requeriments mínims de les instal·lacions municipals sobre la base de criteris de control financer, eficàcia, cohesió i sostenibilitat del territori.
En segon lloc, la existència i eventual desenvolupament del Sector 1, que hipoteca qualsevol expansió urbanística a curt o mig termini.
En tercer lloc, el creixement vegetatiu de la població, que en els darrers temps no té res a veure amb el que es va produir entre els anys 2000 i 2010.
El tripartit va emprendre la construcció de diversos equipaments en alguns casos perquè el creixement poblacional així ho requeria ; en daltres amb criteris que la perspectiva del temps ha deixat clar que no tenien justificació. Actualment no han de planificar-se nous equipaments simplement perquè ni són ni seran previsiblement necessaris a Cambrils a curt i mig termini. A més, l'obtenció d'espais destinats a aquests equipaments està expressament regulada en la normativa urbanística i es planificarà el seu eventual desenvolupament i implantació quan siguin requerits.
Una altra qüestió diferent és valorar l'impacte de la política de despesa expansiva i inversió en equipaments que es va dur a terme en els passats mandats. Cal recordar que tota instal·lació municipal comporta no només una inversió, sinó també uns costos de funcionament i manteniment (subministraments, personal ) que es converteix en despesa estructural. Resulta curiós que sempre s'al·ludeixi a espais com La Torre del Llimó o el Forn del Trallero com a exemples d'infraestructures acabades i congelades (sic) però s'obviï l'Auditori, exemple palmari d'inversió desmesurada i esquelet de formigó que serveix dia a dia de recordatori de que la prudència ha d'imperar en la presa de les decisions polítiques, cosa que no sempre succeeix.
Per acabar dir que la mateixa prudència ha d'aplicar-se quan es fan afirmacions genèriques, sobre tot quan només expliquen la meitat dels fets. És cert que s'han augmentat el deute i la ràtio d'endeutament, però cal precisar també que ha estat a causa de l'aflorament d'un deute que suportaven els creditors de l'Ajuntament de Cambrils, i a la correcció d'un dèficit desbocat que comprometia greument les finances locals. I no fa falta recordar qui va generar aquests deutes i qui va incórrer reiteradament en dèficit.
A molts ciutadans no solament els estranya, sinó que els espanta que quadrar els comptes no sigui un objectiu prioritari de les administracions públiques, ja que som tots els que en última instància paguem les conseqüències de polítiques errades en forma d'ajustos (retallades, si es prefereix) i d'increment de la pressió fiscal. Només una correcta planificació de les finances locals permet gestionar d'una forma eficient i sostenible els diferents serveis que presta el municipi. És més: no es pot defensar un model de ciutat sense valorar i analitzar duna forma realista els costos i els ingressos, ja que el contrari ens porta a situacions com la que ara ens ha tocat viure.
No acceptar aquest axioma suposa simplement incórrer en el sostenella i no enmendalla.