El nou poder
Existeix un creixement desigual i preocupant entre tecnologia i solucions a problemàtiques derivades daquestes noves tecnologies, així com una desconfiança creixent als problemes sorgits de la organització actual de les societats humanes, sent la baixa participació electoral un fet real i decreixent. Fent una gràfica, es veu un augment exponencial tan de la tecnologia com de les agrupacions socials i de tots els seus problemes derivats en els últims cent anys a diferència de segles passats, però en contraposició es segueix veient un augment en aquest cas tan sols lineal de les solucions a aquests problemes, i fa temps que han saltat ja totes les alarmes a nivell global. Per altre banda existeix, en consonància a aquest fet, larrogància natural dels humans, que sencaparra en intentar donar una solució miraculosa a aquests problemes que sescapen ja de les nostres mans. Aquest creixement no és sostenible, perquè creem problemàtiques més greus i a un ritme més elevat que no pas grans invents que hi donin solucions.
Creiem que la solució als problemes vindrà a partir de millores i invents sorgits de les mateixes ments interessades que han creat els han creat, i no em refereixo a títol individual sinó a la pròpia espècie humana. Arrel daquesta arrogància, no només els enginyers industrials, els sociòlegs i polítics destinen gairebé tota lenergia i temps a intentar donar amb la gran solució, sinó que els que no ho som seguim divagant sobre lètica i funcionalitat daquesta solució. Possiblement estem en un carrer equivocat i sense sortida, ja que el temps i resultats ens estan demostrant que les coses no van bé. És en part comprensible, i és que el cervell humà és una supercomputadora capaç danalitzar milions de dades i de sintetitzar-les en diferents solucions, però és una supercomputadora limitada tan per la seva composició física, com per la seva experiència, energia i temps, així com pels automatismes viciats i erronis a partir del traspàs de cultures i rutines quotidianes. Tenim unes variables concretes, que és tot allò que ens envolta i les necessitats que en sorgeixen, i a partir delles elaborem les nostres respostes. És la mateixa feina precisament que fa una computadora artificial, però aquesta sent lliure dinfluències descontrolades, amb energia constant i temps il·limitat.
Qui sap si la solució real passa per no voler solucionar nosaltres els problemes que ja sens estan escapant de les mans i hi arribarem molt probablement massa tard, i destinar així tots aquests recursos i temps en dissenyar supercomputadores artificials, capaces de processar les variables que nosaltres hi introduïm, i així puguin dissenyar altres solucions que a nosaltres ens arribarien massa tard o passarien desapercebudes. Evolucions daquests tipus ja sestan duent a terme per alguns científics i inversors, ja que una supercomputadora daquestes característiques seria capaç a més daprendre dels propis errors i realitzaria simulacions infinites de tots aquells resultats que proposa. Hem de guanyar temps al temps sigui com sigui, perquè la situació en la que ens trobem és força preocupant i la humanitat a hores dara no està donant suficients garanties per poder-la capgirar. Pensem un moment el que costa que un gran geni doni amb un gran invent en concret i tot allò que li ha hagut de succeir en el seu passat, així com les coincidències amb altres genis i amb recursos necessaris. Pensem també en tots els fracassos pels que ha hagut de passar abans de donar amb la solució correcte i el temps destinat a ells. Això fa que aquest procés sigui més lent del necessari actualment.
Però la reflexió que faig és que probablement no només shauria dacabar de perfilar aquesta supercomputadora, que sigui capaç de proposar invents tecnològics i alternatives dorganitzacions socials a les actuals, sinó que ens hauríem de concentrar també en dissenyar-ne una altre que sencarregui descollir i introduir els milers de milions de variables que envolten la humanitat i el planeta a fi de fer més fidedignes les solucions que sen generin. Dubto que una persona o conjunt de persones puguin seleccionar aquestes variables en plena objectivitat i coneixement de causa. Potser els humans i jo mateix mhan tornat desconfiat del futur pròxim, però no sóc més que un resultat del que està passant, i ignorar-ho seria un dels errors més greus que jo podria fer.
I fent ús de la recomanació que faig en aquest escrit, divagaré en una possibilitat que es podria derivar a partir de la creació daquesta supercomputadora, i és que fins ara molts consideren de rellevància diferents poders, com lexecutiu, el legislatiu, el judicial, leconòmic, el periodisme, el de masses socials, però qui sap si qui aconsegueixi el disseny de les grans solucions de la humanitat no obtingui el nou i més gran de tots ells. Com fer que la gestió daquest poder sigui sostenible?
Creiem que la solució als problemes vindrà a partir de millores i invents sorgits de les mateixes ments interessades que han creat els han creat, i no em refereixo a títol individual sinó a la pròpia espècie humana. Arrel daquesta arrogància, no només els enginyers industrials, els sociòlegs i polítics destinen gairebé tota lenergia i temps a intentar donar amb la gran solució, sinó que els que no ho som seguim divagant sobre lètica i funcionalitat daquesta solució. Possiblement estem en un carrer equivocat i sense sortida, ja que el temps i resultats ens estan demostrant que les coses no van bé. És en part comprensible, i és que el cervell humà és una supercomputadora capaç danalitzar milions de dades i de sintetitzar-les en diferents solucions, però és una supercomputadora limitada tan per la seva composició física, com per la seva experiència, energia i temps, així com pels automatismes viciats i erronis a partir del traspàs de cultures i rutines quotidianes. Tenim unes variables concretes, que és tot allò que ens envolta i les necessitats que en sorgeixen, i a partir delles elaborem les nostres respostes. És la mateixa feina precisament que fa una computadora artificial, però aquesta sent lliure dinfluències descontrolades, amb energia constant i temps il·limitat.
Qui sap si la solució real passa per no voler solucionar nosaltres els problemes que ja sens estan escapant de les mans i hi arribarem molt probablement massa tard, i destinar així tots aquests recursos i temps en dissenyar supercomputadores artificials, capaces de processar les variables que nosaltres hi introduïm, i així puguin dissenyar altres solucions que a nosaltres ens arribarien massa tard o passarien desapercebudes. Evolucions daquests tipus ja sestan duent a terme per alguns científics i inversors, ja que una supercomputadora daquestes característiques seria capaç a més daprendre dels propis errors i realitzaria simulacions infinites de tots aquells resultats que proposa. Hem de guanyar temps al temps sigui com sigui, perquè la situació en la que ens trobem és força preocupant i la humanitat a hores dara no està donant suficients garanties per poder-la capgirar. Pensem un moment el que costa que un gran geni doni amb un gran invent en concret i tot allò que li ha hagut de succeir en el seu passat, així com les coincidències amb altres genis i amb recursos necessaris. Pensem també en tots els fracassos pels que ha hagut de passar abans de donar amb la solució correcte i el temps destinat a ells. Això fa que aquest procés sigui més lent del necessari actualment.
Però la reflexió que faig és que probablement no només shauria dacabar de perfilar aquesta supercomputadora, que sigui capaç de proposar invents tecnològics i alternatives dorganitzacions socials a les actuals, sinó que ens hauríem de concentrar també en dissenyar-ne una altre que sencarregui descollir i introduir els milers de milions de variables que envolten la humanitat i el planeta a fi de fer més fidedignes les solucions que sen generin. Dubto que una persona o conjunt de persones puguin seleccionar aquestes variables en plena objectivitat i coneixement de causa. Potser els humans i jo mateix mhan tornat desconfiat del futur pròxim, però no sóc més que un resultat del que està passant, i ignorar-ho seria un dels errors més greus que jo podria fer.
I fent ús de la recomanació que faig en aquest escrit, divagaré en una possibilitat que es podria derivar a partir de la creació daquesta supercomputadora, i és que fins ara molts consideren de rellevància diferents poders, com lexecutiu, el legislatiu, el judicial, leconòmic, el periodisme, el de masses socials, però qui sap si qui aconsegueixi el disseny de les grans solucions de la humanitat no obtingui el nou i més gran de tots ells. Com fer que la gestió daquest poder sigui sostenible?