Opinió

Un país de barra lliure

Fa temps que els experts opinen que cal millorar la imatge turística i fugir dels tòpics de pacotilla: la migdiada, la sangria, la paella, el folklorisme, la disco. El lema “Spanish is different” impulsat per un personatge tan incombustible com Fraga ha degenerat en el mercat internacional i milers de visitants vénen, any rere any, a xerricar a preus de saldo. No cal fer cap màster de res per saber que esdevenir l’abeurador d’Europa està a les antípodes dels bons propòsits de l’administració i tira per terra totes les iniciatives dirigides a fomentar una indústria turística de més qualitat.

Un desesperat hoteler de Sant Antoni d’Eivissa reconeixia davant les càmeres com estava obligat a rebre cada estiu una allau de vàndals etílics perquè el turisme familiar s’havia extingit; curiosament, les seves lamentacions impactaven més davant el denigrant espectacle que oferia la selecta clientela. Alguns analistes posen el nom d’una coneguda població de la Costa Brava (vull estalviar-me querelles) com a paradigma de turisme de garrafa i soroll. La superconsellera Tura, famosa per la seva tolerància zero, també ha tingut temps per renyar alguns empresaris del sector que fomentaven, més del compte, el turisme del mam. Fa unes poques setmanes, la notícia d’ofertes de webs europees oferint fenomenals borratxeres a tots aquells que es dignessin a venir a vomitar-nos a sobre va ser motiu de polèmica i comentari.

Doncs bé, per reblar el clau del desprestigi només ens mancava l’espectacle mediàtic de milers d’adolescents i joves reclamant el dret inalienable i imprescriptible a la birra barata i nocturna enmig de la via pública. Simultàniament, a mil quilòmetres, altres joves a París es manifestaven contra uns projectes de contractes laborals impulsats pel govern francès.

Tal vegada, com que ja tenim cobertes amb escreix les necessitats bàsiques de treball digne i vivenda accessible (les taxes d’atur juvenil i treball precari més elevats de la Unió Europea i l’emancipació de les noves generacions al voltant dels 30 anys), ens dediquem amb cos i ànima a la reivindicació alcohòlica. Som hereus d’una centenària tradició hidalga en què sempre s’ha menyspreat allò material i s’enlaira la creativitat; i ja se sap com les muses dins la copa ajuden un xic més. En canvi, això de reivindicar drets socials és cosa d’avorrits ciutadans poc avesats en l’herència clàssica de Bacus, divinitat del vi i la gresca.

Amb tot, aquesta moguda del botellón ha traspassat fronteres i hom té dubtes raonables que l’europeu mitjà no discernirà bé i s’aferrarà a la fàcil confirmació de llurs tòpics sobre l’Espanya de pandereta. Tots els lloables esforços per allunyar-nos de l’estigma de destí turístic cutre se’n van a can Pistraus amb l’edificant imatge d’avingudes i places hispanes farcides de penya mamant i exigint priva barata.

A França, les reivindicacions han aconseguit que les autoritats republicanes retirin uns projectes lesius per als drets socials dels treballadors joves; a casa nostra continuarem amb contractes escombraries i amb la temporalitat laboral; això sí, amb aquesta munió de joves conscienciats en la defensa de l’ampollada (botellón normalitzat), serà possible la gran fita: un país de barra lliure!