Un drac, una xiqueta i un xicot
Hi havia una vegada un drac solitari que vivia en una cova fosca i freda. Li semblava que sempre hi havia estat, com si algú se lhagués inventat un dia, així, com si res i del no res, i cada any es despertava per primavera. Un dia li durava lactivitat, talment com una flor que apareix al matí i es marceix al capvespre.
Es passava el dia espantant vilatans, cremant sembrats, vinyes i poblats, cruspint-se tota bèstia que podia, paint-la sota garrofers i fent del seu nas una xemeneia de foc i fum. Sempre igual. Cap al tard, venia una xiqueta, tota moixa, i li deia que se la mengés, resignada. A bodes em convides, maca, som-hi. Però quan la boca ja se li feia aigua, arribava un oportunista disfressat de tirant lo blanc i, com si sen rigués, li travessava el coll amb una llança. Au, abatut un altre cop, abatut el seu poder, la seva força. Ni un però podia mormolar, destí fatal escrit en mil llibres i encara en mils de mils pensaments.
Sort en té que lànima romàntica que el va crear va pensar a tenyir amb la seva sang vermella i calenta una rosa que va fer créixer allí mateix. Un símbol damor, quina ironia, es podria pensar. Però això a ell el consola i per uns moments simagina aquells mils llavis fregant els seus pètals i se li esborronen totes les escames de la pell. Tornarà a convertir-se en flor, obedient, fins lany que ve. No és tan mal negoci a la fi.
Hi havia també una vegada una filla de rei de país de conte de fades que, sigui per justícia sigui per loteria, va haver de deixar la bona vida de palau i anar a fer de berenar duna bèstia dolenta que atemoria la seva terra. Màrtir, perquè ho feia gairebé lliurement; verge, perquè encara no havia viscut res; tan jove i tan menuda que feia riure veure que poc estómac ompliria a ningú. Absurd sacrifici en nom de la democràcia, pensava, tot collint floretes camí de la cova. Però alguna cosa dintre seu li deia que ser princesa bé li deuria servir, en un mal pas com aquell.
Arribar i moldre, el monstre no sho fa repetir i quan és a punt del tiberi, com si fos en un dels seus somnis de princesa adolescent rescatada per un cavaller ros, bufó, dalt dun cavall blanc i encara més bufó, apareix ell, valent i, sense manies, la salva tot matant el seu botxí. I per acabar-ho darrodonir, abans de les paraules the end li regala una rosa. Final digne duna princesa, i tant!
També aquella vegada hi havia un bon xicot que el van fer sant per fer bones accions, també per primavera. A ell li tocava la part més feixuga: muntar a cavall: cansat!, vestir armadura: quina suada!, matar animalots: ai la consciència!, i enamorar xiquetes i haver-les de deixar enrere amb excuses dagenda plena. Gràcies també a la rosa del nostre guionista romàntic. Una retirada a temps en un gest força galant i diplomàtic que no compromet a res. Té, una floreta, bonica, i ja ens veurem lany que ve, que no saps la feinada que tinc per mantenir la reputació. Quin fat el seu, també.
Tots contents i enganyats. Cadascú en el seu paper, ves quin remei, però volent-ne fer un altre. El drac, el dolent només perquè té gana i és gros i matusser, el pobre. Si fos més petit i passés més desapercebut... Ella, el mòbil del crim, una noble sense nom, que és víctima ara de lun ara de laltre, víctima del poder, de la picada de crestes. I al final, re de re, amb premi de consolació. Ell, beneït a canvi de jugar-se-la i gairebé condemnat a no poder conciliar vida laboral amb família, sempre el guanyador, pressionat i estressat, letern solter.
Tots som en alguna ocasió dracs, princeses i herois, en el bon sentit i en el dolent. Un any més em fa pensar una història que és tan plana com actual i que puc rellegir del dret i del revés, tot embotit en un sol dia de primavera...
Es passava el dia espantant vilatans, cremant sembrats, vinyes i poblats, cruspint-se tota bèstia que podia, paint-la sota garrofers i fent del seu nas una xemeneia de foc i fum. Sempre igual. Cap al tard, venia una xiqueta, tota moixa, i li deia que se la mengés, resignada. A bodes em convides, maca, som-hi. Però quan la boca ja se li feia aigua, arribava un oportunista disfressat de tirant lo blanc i, com si sen rigués, li travessava el coll amb una llança. Au, abatut un altre cop, abatut el seu poder, la seva força. Ni un però podia mormolar, destí fatal escrit en mil llibres i encara en mils de mils pensaments.
Sort en té que lànima romàntica que el va crear va pensar a tenyir amb la seva sang vermella i calenta una rosa que va fer créixer allí mateix. Un símbol damor, quina ironia, es podria pensar. Però això a ell el consola i per uns moments simagina aquells mils llavis fregant els seus pètals i se li esborronen totes les escames de la pell. Tornarà a convertir-se en flor, obedient, fins lany que ve. No és tan mal negoci a la fi.
Hi havia també una vegada una filla de rei de país de conte de fades que, sigui per justícia sigui per loteria, va haver de deixar la bona vida de palau i anar a fer de berenar duna bèstia dolenta que atemoria la seva terra. Màrtir, perquè ho feia gairebé lliurement; verge, perquè encara no havia viscut res; tan jove i tan menuda que feia riure veure que poc estómac ompliria a ningú. Absurd sacrifici en nom de la democràcia, pensava, tot collint floretes camí de la cova. Però alguna cosa dintre seu li deia que ser princesa bé li deuria servir, en un mal pas com aquell.
Arribar i moldre, el monstre no sho fa repetir i quan és a punt del tiberi, com si fos en un dels seus somnis de princesa adolescent rescatada per un cavaller ros, bufó, dalt dun cavall blanc i encara més bufó, apareix ell, valent i, sense manies, la salva tot matant el seu botxí. I per acabar-ho darrodonir, abans de les paraules the end li regala una rosa. Final digne duna princesa, i tant!
També aquella vegada hi havia un bon xicot que el van fer sant per fer bones accions, també per primavera. A ell li tocava la part més feixuga: muntar a cavall: cansat!, vestir armadura: quina suada!, matar animalots: ai la consciència!, i enamorar xiquetes i haver-les de deixar enrere amb excuses dagenda plena. Gràcies també a la rosa del nostre guionista romàntic. Una retirada a temps en un gest força galant i diplomàtic que no compromet a res. Té, una floreta, bonica, i ja ens veurem lany que ve, que no saps la feinada que tinc per mantenir la reputació. Quin fat el seu, també.
Tots contents i enganyats. Cadascú en el seu paper, ves quin remei, però volent-ne fer un altre. El drac, el dolent només perquè té gana i és gros i matusser, el pobre. Si fos més petit i passés més desapercebut... Ella, el mòbil del crim, una noble sense nom, que és víctima ara de lun ara de laltre, víctima del poder, de la picada de crestes. I al final, re de re, amb premi de consolació. Ell, beneït a canvi de jugar-se-la i gairebé condemnat a no poder conciliar vida laboral amb família, sempre el guanyador, pressionat i estressat, letern solter.
Tots som en alguna ocasió dracs, princeses i herois, en el bon sentit i en el dolent. Un any més em fa pensar una història que és tan plana com actual i que puc rellegir del dret i del revés, tot embotit en un sol dia de primavera...