Opinió

Un àpat inoblidable

Quan era petit i feia bon temps, el meu pare i jo solíem fer una excursió a la Cota. La Cota és un punt molt elevat a 2 quilòmetres de casa meva, des d’on es domina per un costat el Prepirineu i el Canigó i, per l’altre, el golf de Roses, el Pla de l’Empordà fins a Montgrí i les illes Medes. Un dia, tot caminant ens vam trobar dos amics del meu pare. Es deien Martí i Cinto. Feien de carboner i llenyataire, aficionats a la bona taula i al bon vi. En Martí era petit i escanyolit, de galta xuclada i barba de vuit dies. Fumava amb una pipa feta d’un broquet de canya i fi com una mustela. El seu company de feina, en Cinto, era un home gros, rodó, bonyegut, picat de la verola, amb un crani completament pelat d’un color avellana. Tenia una veu forta i greu, totes les coses li feien gràcia i reia com una criatura de quatre anys. Em penso que no tenia el seny complert. Els dos llenyataires bevien grans quantitats de vi i anís. A primera hora del matí, abans d’esmorzar, menjaven ametlles, avellanes i nous amb un crostó de pa. Deien que era hora per fer coixí a la barreja d’anís i moscatell que es bevien al darrere. Tant sí com no volien que ens quedéssim a dinar, que des de bon matí ja s’estava fent i que n’hi hauria prou per a tots. Ens va estranyar perquè ni el meu pare ni jo vam veure cap cassola, ni paella ni graella, només el foc encès. Però davant de la seva insistència ens vam quedar. Quan va ser l’hora de l’àpat, vam seure damunt d’unes feixines de llenya verda, amb un plat metàl·lic, una forquilla, una llesca de pa a la falda i la bota de vi penjada a la branca d’un pi. Tot molt bast i pocs miraments, però de menjar, res. En Martí, que feia de cuiner, es va acostar al foc que tenia encès a terra i amb una pala va escampar totes les brases fins apagar-lo. El meu pare i jo vam quedar amb els ulls esverats i la boca oberta pel que veiem. En Martí, que va veure la nostra sorpresa, es va acostar i ens va dir:
−No us espanteu que avui menjarem conill! És a sota d’aquestes brases i ara ens el cruspirem.
−Vols dir que no estarà cremat i brut de cendra? −li va dir el meu pare.
−Res d’això –i fent un traguet de vi i omplint-se la pipa va dir −i ara us explicaré com l’he fet. S’agafa un conill ben gros, es neteja, s’obre pel llarg, s’hi posa sal i pebre, i s’unta amb llard i oli d’oliva. Es fa un clot a terra de dos pams de fondària i tres de llarg. Es fa un bon foc a dins del clot. Quan hi ha brases, s’agafa una teula, s’hi posa unes branquetes de farigola i de romaní, es mullen amb una mica de vi negre i s’hi posa el conill obert al damunt. Es cobreix amb una altra teula i es posa tot a dins del clot, que estarà ple de brases. Es posa una pedra que tapi els costats de les teules perquè no entri cendra i es fa un altre cop el foc al damunt de les taules. Al cap d’una hora i mitja ja podrem fer el que he fet jo, que tant us ha sorprès, desenterrar el conill, que ja estarà llest.
Se’n diu “conill a la teula”. El vam acompanyar amb una morterada d’allioli autèntic i, creieu-me, és el conill més bo, més gustós i original que he menjat a la meva vida.