El meu Setge particular
President, director, consell de redacció, subscriptors i lectors de la Revista; vull agrair-vos que mhàgiu convidat a fer aquest discurs per commemorar el Setge de Cambrils de 1640. Com a cambrilenc i columnista antic que sóc, és un honor poder-me adreçar a vosaltres, i espero que pocs salcin de la cadira i ho deixin a mitges, seria una manca de consideració i de plena mala educació.
Un glaçat dia de desembre de 1640, els nostres avantpassats van ser derrotats, humiliats i ultratjats, i això és el que commemorem. Però hem de tenir clar que en tota derrota hi ha una victòria... la dels altres, dels que van vèncer, humiliar i ultratjar, i aquest dia és de tots, duns i altres, dels que commemoren una derrota i dels que celebren la victòria. Per això entre vosaltres nhi haurà que se senten dun i altre bàndol, no ho hem doblidar això.
També vull incidir en el fet que lacte davui no és ni ha de ser per a les autoritats, que massa sovint viuen en una bombolla i amb un excessiu afany de protagonisme. En un dia com avui no poden aixecar gaire les orelles, perquè les institucions i les autoritats del 1640 són les que ens van portar a aquella situació. Una de les preocupacions que tenien les autoritats dels braços de la Generalitat era si podrien portar el cap cobert a lentrar a la catedral en presència del rei quan aquest vingués a jurar les corts catalanes! I si podrien mantenir lequilibri de forces entre els diferents braços que governaven el país! La gent del poble només tenia una gran preocupació: sobreviure, vaja, tot més o menys com ara. Aquestes autoritats que van consentir que Cambrils plantés cara amb unes muralles miserables davant dun imponent exèrcit per guanyar temps per a Barcelona, i quan altres places com Tarragona es rendien sense ni plantar cara, aquelles autoritats que van consentir aquella carnisseria no es mereixen cap reconeixement. Per tant, ni les daleshores ni les dara es mereixen tenir protagonisme, que hauria de ser exclusivament per al poble.
Per últim, i no ha de ser menys important. Fins quan permetrem que un error històric es perpetuï? Lany 1931 es va penjar una placa al portal per commemorar el Setge de 1640, i a la placa shi va escriure que ens van derrotar els espanyols. En el context històric de lèpoca és permissible, però no en lactual. Espanya no existeix encara el 1640. Els territoris de les diferents corones i territoris continentals i dultramar estan sota un mateix monarca, Felip IV, i és el comte duc dOlivares el que pretén establir la Unión de Armas, sota la qual els diferents territoris peninsulars aportin lleves per lluitar a Flandes, Nàpols i per nodrir les fortificacions pirinenques davant dun atac francès. Castella i Andalusia ja no disposen de prou efectius humans per lluitar a tots els fronts oberts de la corona de Felip IV i darrere aquesta Unión de Armas hi ha la voluntat unificadora de lleis, moneda i política als territoris peninsulars governats per Felip IV. Per tant, parlar dEspanya el 1640 és un error, i també ho és parlar de lexèrcit espanyol, ja que els que ens van atacar eren soldats castellans, irlandesos, napolitans, flamencs (quina ironia més fina!) andalusos, bascos i segur, segur, en podem estar segurs, també de catalans, que sempre nhi ha que els agrada anar a la contra, a veure què poden pescar.
Gràcies novament als que han parat atenció i als que han sabut estar.
Un glaçat dia de desembre de 1640, els nostres avantpassats van ser derrotats, humiliats i ultratjats, i això és el que commemorem. Però hem de tenir clar que en tota derrota hi ha una victòria... la dels altres, dels que van vèncer, humiliar i ultratjar, i aquest dia és de tots, duns i altres, dels que commemoren una derrota i dels que celebren la victòria. Per això entre vosaltres nhi haurà que se senten dun i altre bàndol, no ho hem doblidar això.
També vull incidir en el fet que lacte davui no és ni ha de ser per a les autoritats, que massa sovint viuen en una bombolla i amb un excessiu afany de protagonisme. En un dia com avui no poden aixecar gaire les orelles, perquè les institucions i les autoritats del 1640 són les que ens van portar a aquella situació. Una de les preocupacions que tenien les autoritats dels braços de la Generalitat era si podrien portar el cap cobert a lentrar a la catedral en presència del rei quan aquest vingués a jurar les corts catalanes! I si podrien mantenir lequilibri de forces entre els diferents braços que governaven el país! La gent del poble només tenia una gran preocupació: sobreviure, vaja, tot més o menys com ara. Aquestes autoritats que van consentir que Cambrils plantés cara amb unes muralles miserables davant dun imponent exèrcit per guanyar temps per a Barcelona, i quan altres places com Tarragona es rendien sense ni plantar cara, aquelles autoritats que van consentir aquella carnisseria no es mereixen cap reconeixement. Per tant, ni les daleshores ni les dara es mereixen tenir protagonisme, que hauria de ser exclusivament per al poble.
Per últim, i no ha de ser menys important. Fins quan permetrem que un error històric es perpetuï? Lany 1931 es va penjar una placa al portal per commemorar el Setge de 1640, i a la placa shi va escriure que ens van derrotar els espanyols. En el context històric de lèpoca és permissible, però no en lactual. Espanya no existeix encara el 1640. Els territoris de les diferents corones i territoris continentals i dultramar estan sota un mateix monarca, Felip IV, i és el comte duc dOlivares el que pretén establir la Unión de Armas, sota la qual els diferents territoris peninsulars aportin lleves per lluitar a Flandes, Nàpols i per nodrir les fortificacions pirinenques davant dun atac francès. Castella i Andalusia ja no disposen de prou efectius humans per lluitar a tots els fronts oberts de la corona de Felip IV i darrere aquesta Unión de Armas hi ha la voluntat unificadora de lleis, moneda i política als territoris peninsulars governats per Felip IV. Per tant, parlar dEspanya el 1640 és un error, i també ho és parlar de lexèrcit espanyol, ja que els que ens van atacar eren soldats castellans, irlandesos, napolitans, flamencs (quina ironia més fina!) andalusos, bascos i segur, segur, en podem estar segurs, també de catalans, que sempre nhi ha que els agrada anar a la contra, a veure què poden pescar.
Gràcies novament als que han parat atenció i als que han sabut estar.