Commemorant el Setge
Un dels actes cívics en què miro de participar cada any, encara que només de públic, és el de la commemoració del Setge de Cambrils del desembre de 1640, un dels episodis més destacats de la dilatada història de la nostra població. Magrada la posada en escena de lacte, sòbria i solemne. El fred habitual en aquesta època de lany crea un ambient de recolliment i militància. Lescenari, davant un pany de lantiga muralla, és un lloc duna forta càrrega simbòlica, marcat actualment per una escultura al·lusiva, dimatge colpidora i directa. Lofrena floral recalca lèpica de lepisodi històric i lactuació de la coral sempre és esperada, tot i que esmorteïda per lamplitud de lespai. La participació de les autoritats municipals infon la deguda oficialitat a lacte. Segons la composició del mandat, hi desfilen unes o altres, segons convé, amb honroses excepcions. No sha doblidar que lhomenatge també té una càrrega política evident. Els assistents, en conjunt, demostren respecte. Cada any hi acabo descobrint, fins i tot, algun turista motivat. En molts països, el record dels fets luctuosos del passat cobra una gran importància ciutadana. Darrerament, la sobrietat de la commemoració està cedint cap a una celebració més oberta a la participació dels elements festius propis, especialment els gegants inspirats en personatges daquell temps del Setge.
El primer acte commemoratiu modern del Setge de Cambrils del qual es té notícia va ser organitzat per lentitat barcelonina Palestra el 27 de desembre de 1931. Va gaudir duna gran participació i shi va inaugurar una placa recordatòria, obrada per lescultor Rafel Solanic. La làpida de pedra ha resistit tots els llargs anys de dictadura franquista, amagada sota una capa dissimuladora de guix, fins arribar meritòriament als nostres dies. Els fets de Cambrils de 1640 havien estat incorporats en el relat del catalanisme cultural, del qual Palestra nera un exponent. Un dels seus membres, lhistoriador Josep Iglésies, va escriure, uns anys després, una deliciosa monografia sobre aquell episodi. Les commemoracions i els homenatges són maneres de materialitzar la memòria del passat i neixen sempre duna lectura daquest passat feta des del present. Aquesta lectura, que és un procés creatiu, ha ser consensuada entre tots, neta i clara. Si no fos així, els actes commemoratius, absolutament presents i normals en qualsevol lloc del món, corren el perill de caure en el biaix ideològic o lexaltació. Si són ben fets, significa que shan dut a terme amb rigor i unanimitat. Aquest és el cas de la commemoració del Setge, un acte que es va recuperar amb el retorn de la democràcia. És molt lloable haver mantingut tot aquest temps aquesta fita en el calendari municipal, normalment pels volts del 15 de desembre, dia de lassalt de la plaça forta. No acabo dentendre, però, per què enguany sha volgut avançar la data de lacte.
Una acte commemoratiu daquestes característiques no pot ni ha de pretendre convertir-se en una experiència massiva. Evidentment, ha destar obert a tothom. Qui hi participa és perquè reconeix el seu significat i simbolisme; és perquè apel·la la a la seva identitat. Es tracta de conformar una identitat local, donant continuïtat històrica a la població, i recordar aquells esdeveniments puntuals del passat que no volem que siguin silenciats. Diuen que el record serveix per comprendre la permanència i ajuda a adaptar-se als canvis del nostre present. En qualsevol cas, no sha de caure en una voluntat moralitzadora i no sha dintentar legitimar res. Tornant a la commemoració cambrilenca, és important, doncs, que la tria de lorador de lacte sigui adequada. És preferible una persona de ciència a una personalitat política en actiu, perquè aquesta acostuma a tenir una mirada al passat més imbuïda en el present.
El primer acte commemoratiu modern del Setge de Cambrils del qual es té notícia va ser organitzat per lentitat barcelonina Palestra el 27 de desembre de 1931. Va gaudir duna gran participació i shi va inaugurar una placa recordatòria, obrada per lescultor Rafel Solanic. La làpida de pedra ha resistit tots els llargs anys de dictadura franquista, amagada sota una capa dissimuladora de guix, fins arribar meritòriament als nostres dies. Els fets de Cambrils de 1640 havien estat incorporats en el relat del catalanisme cultural, del qual Palestra nera un exponent. Un dels seus membres, lhistoriador Josep Iglésies, va escriure, uns anys després, una deliciosa monografia sobre aquell episodi. Les commemoracions i els homenatges són maneres de materialitzar la memòria del passat i neixen sempre duna lectura daquest passat feta des del present. Aquesta lectura, que és un procés creatiu, ha ser consensuada entre tots, neta i clara. Si no fos així, els actes commemoratius, absolutament presents i normals en qualsevol lloc del món, corren el perill de caure en el biaix ideològic o lexaltació. Si són ben fets, significa que shan dut a terme amb rigor i unanimitat. Aquest és el cas de la commemoració del Setge, un acte que es va recuperar amb el retorn de la democràcia. És molt lloable haver mantingut tot aquest temps aquesta fita en el calendari municipal, normalment pels volts del 15 de desembre, dia de lassalt de la plaça forta. No acabo dentendre, però, per què enguany sha volgut avançar la data de lacte.
Una acte commemoratiu daquestes característiques no pot ni ha de pretendre convertir-se en una experiència massiva. Evidentment, ha destar obert a tothom. Qui hi participa és perquè reconeix el seu significat i simbolisme; és perquè apel·la la a la seva identitat. Es tracta de conformar una identitat local, donant continuïtat històrica a la població, i recordar aquells esdeveniments puntuals del passat que no volem que siguin silenciats. Diuen que el record serveix per comprendre la permanència i ajuda a adaptar-se als canvis del nostre present. En qualsevol cas, no sha de caure en una voluntat moralitzadora i no sha dintentar legitimar res. Tornant a la commemoració cambrilenca, és important, doncs, que la tria de lorador de lacte sigui adequada. És preferible una persona de ciència a una personalitat política en actiu, perquè aquesta acostuma a tenir una mirada al passat més imbuïda en el present.