Opinió

Commemorant el Setge

Un dels actes cívics en què miro de participar cada any, encara que només de públic, és el de la commemoració del Setge de Cambrils del desembre de 1640, un dels episodis més destacats de la dilatada història de la nostra població. M’agrada la posada en escena de l’acte, sòbria i solemne. El fred habitual en aquesta època de l’any crea un ambient de recolliment i militància. L’escenari, davant un pany de l’antiga muralla, és un lloc d’una forta càrrega simbòlica, marcat actualment per una escultura al·lusiva, d’imatge colpidora i directa. L’ofrena floral recalca l’èpica de l’episodi històric i l’actuació de la coral sempre és esperada, tot i que esmorteïda per l’amplitud de l’espai. La participació de les autoritats municipals infon la deguda oficialitat a l’acte. Segons la composició del mandat, hi desfilen unes o altres, segons convé, amb honroses excepcions. No s’ha d’oblidar que l’homenatge també té una càrrega política evident. Els assistents, en conjunt, demostren respecte. Cada any hi acabo descobrint, fins i tot, algun turista motivat. En molts països, el record dels fets luctuosos del passat cobra una gran importància ciutadana. Darrerament, la sobrietat de la commemoració està cedint cap a una celebració més oberta a la participació dels elements festius propis, especialment els gegants inspirats en personatges d’aquell temps del Setge.
El primer acte commemoratiu modern del Setge de Cambrils del qual es té notícia va ser organitzat per l’entitat barcelonina Palestra el 27 de desembre de 1931. Va gaudir d’una gran participació i s’hi va inaugurar una placa recordatòria, obrada per l’escultor Rafel Solanic. La làpida de pedra ha resistit tots els llargs anys de dictadura franquista, amagada sota una capa dissimuladora de guix, fins arribar meritòriament als nostres dies. Els fets de Cambrils de 1640 havien estat incorporats en el relat del catalanisme cultural, del qual Palestra n’era un exponent. Un dels seus membres, l’historiador Josep Iglésies, va escriure, uns anys després, una deliciosa monografia sobre aquell episodi. Les commemoracions i els homenatges són maneres de materialitzar la memòria del passat i neixen sempre d’una lectura d’aquest passat feta des del present. Aquesta lectura, que és un procés creatiu, ha ser consensuada entre tots, neta i clara. Si no fos així, els actes commemoratius, absolutament presents i normals en qualsevol lloc del món, corren el perill de caure en el biaix ideològic o l’exaltació. Si són ben fets, significa que s’han dut a terme amb rigor i unanimitat. Aquest és el cas de la commemoració del Setge, un acte que es va recuperar amb el retorn de la democràcia. És molt lloable haver mantingut tot aquest temps aquesta fita en el calendari municipal, normalment pels volts del 15 de desembre, dia de l’assalt de la plaça forta. No acabo d’entendre, però, per què enguany s’ha volgut avançar la data de l’acte.
Una acte commemoratiu d’aquestes característiques no pot ni ha de pretendre convertir-se en una experiència massiva. Evidentment, ha d’estar obert a tothom. Qui hi participa és perquè reconeix el seu significat i simbolisme; és perquè apel·la la a la seva identitat. Es tracta de conformar una identitat local, donant continuïtat històrica a la població, i recordar aquells esdeveniments puntuals del passat que no volem que siguin silenciats. Diuen que el record serveix per comprendre la permanència i ajuda a adaptar-se als canvis del nostre present. En qualsevol cas, no s’ha de caure en una voluntat moralitzadora i no s’ha d’intentar legitimar res. Tornant a la commemoració cambrilenca, és important, doncs, que la tria de l’orador de l’acte sigui adequada. És preferible una persona de ciència a una personalitat política en actiu, perquè aquesta acostuma a tenir una mirada al passat més imbuïda en el present.