Opinió

Història i producte: el bacallà

Els primers a descobrir el bacallà van ser els conqueridors víkings, que van arribar a les costes del que avui anomenem Canadà. Ells no buscaven aquest preuat peix, però els seus viatges eren de setmanes al mar, els calia portar algun aliment que no es podrís ni es fes malbé amb l’aigua salada, i aquest va ser el bacallà sec.

Si ens preguntem qui van ser els que van portar al nostre país i a la resta d’Europa el bacallà la resposta és els bascos. Al segle XIII, el poble basc pescava bacallà i balenes a les costes de Terranova, el Labrador i Islàndia, quan la resta d’Europa feia una pesca diària, sense allunyar-se de la costa. El problema era la conservació del peix. Si es volia mantindre durant temps, s’havia de assecar. Això als vaixells era impossible, calia una gran superfície de terra per estendre el peix al sol. Els bascos tenien la solució: el descobriment de les terres de Terranova. Allí podien assecar el bacallà i transportar-lo en els vaixells totalment sec, llest per vendre.

El gran secret va ser descobert per francesos i anglesos que van prendre possessió d’aquelles costes. Però el bagatge dels èuscars els va fer modernitzar els tractaments i les tècniques de salatge del bacallà, això els va fer líders en el mercat europeu. Entre el segle XVI i XVII els pescadors bascos van fundar assentaments pesquers i petits assecadors de bacallà a Boston, Nova York o Massachusetts. Allí els comerciants catalans compraven el bacallà de millor qualitat que canviaven per melasses i rom de les factories catalanes a Cuba.

Podem afirmar que a Espanya va tenir un paper important el bacallà, però la cultura culinària des del principi va recaure en dos pobles: el català i el basc. El bacallà va arribar a ser moneda de canvi als pobles de l’interior, era important a les cases, com indica la dita “la dona és qui talla el bacallà a casa”, tan preuat que s’aprofitava tot. De la pell, la cua i les espines, se’n feia cola. Amb els ossos de l’espina central es feien joguines. De les espines dels bacallans més grans, se’n feien agulles de sac o el rebutjat oli de bacallà. El bacallà, tot i que actualment el podem trobar fresc a la plaça, la nostra cultura l’ha utilitzat sempre conservat en sal, prova d’això són les receptes que es presenten en els nostres llibres de cuina. Per comprar un bon bacallà ens hem de fixar que tingui un color blanc trencat (marfil), sense cops; la sal ha de tenir bon color i l’aroma ha de ser agradable. Refusarem peixos amb olors desagradables, massa penetrants, o els que tinguin la sal de color d’òxid, que demostra una mala curació.

Per triar la part del bacallà, hi haurà molta relació amb allò que anem a cuinar. No és el mateix un bacallà que l’hem de fregir un xic i després acabar-ho amb una bona salsa (catalana o biscaïna), en què farem servir morro, o un bacallà que es cogui directament amb salsa (pil-pil), que l’hem de moure més i es pot trencar, en què utilitzarem més peces primes. També és important un bon dessalatge, canviant dos o tres vegades l’aigua durant un o dos dies, depenent del gruix de les peces. Podem trobar també bacallà semisalat i congelat a alta mar. L’avantatge és el preu, més econòmic (cal comptar amb el pes del gel), i el desavantatge és que per als tastaolletes es nota la diferència, en el sabor i la textura. També el trobem al mercat dessalat, esqueixat, fumat o maridat, però destaquem dos joies: les tripetes i les cocotxes, autèntics pecats.