Per una igualtat de veritat
A Cambrils enguany celebrem les XII jornades de les dones. Des del 2002 sha apostat per treure al carrer les inquietuds, demandes i problemàtiques que pateixen les dones en la nostra societat. El avenços legislatius, especialment en lúltima dècada, han establert nous i importants marcs legals en el camí vers la igualtat, però encara continuen sent molts els obstacles socioculturals a remoure per eradicar les múltiples discriminacions que encara patim les dones en làmbit laboral, familiar i comunitari.
El gran repte del segle XXI és leducació: leducació per la igualtat. Una educació que ha de formar part de les escoles però que, sobretot, sha de transmetre dins de les cases, en làmbit familiar i social. Sha dacabar amb la idea que unes tasques són pels nens i unes altres per a les nenes. Sha dacabar amb el tenir unes expectatives per els fills i unes altres per a les filles.
El canvi ha de partir del llenguatge que expressem en el nostre dia a dia: no val seguir transmetent comentaris sexistes en el nostre vocabulari habitual. El canvi ha de venir en les vivències que compartim amb els nostres fills/es en el dia a dia. Com podem parlar digualtat si en una casa on treballen pare i mare les tasques domèstiques només depenen de les dones? Com podem parlar digualtat si a lhora de tenir parella, a les dones ens han explicat contes de prínceps blaus? Per què a uns nadons recent nascuts ja els podem diferenciar per ledredó que porten quan surten de la clínica?
Tots i totes hem dexercir la nostra responsabilitat en aquesta voluntat de canvi, però és evident que les dones hem de liderar aquest canvi i assumir amb les nostres actituds i conductes que això sigui possible: sense voler seguim sent transmissores duns esquemes molt arrelats en la nostra societat. Com es deia abans, sha de predicar amb lexemple i les teories no son vàlides si no les posem en pràctica.
El gran repte del segle XXI és leducació: leducació per la igualtat. Una educació que ha de formar part de les escoles però que, sobretot, sha de transmetre dins de les cases, en làmbit familiar i social. Sha dacabar amb la idea que unes tasques són pels nens i unes altres per a les nenes. Sha dacabar amb el tenir unes expectatives per els fills i unes altres per a les filles.
El canvi ha de partir del llenguatge que expressem en el nostre dia a dia: no val seguir transmetent comentaris sexistes en el nostre vocabulari habitual. El canvi ha de venir en les vivències que compartim amb els nostres fills/es en el dia a dia. Com podem parlar digualtat si en una casa on treballen pare i mare les tasques domèstiques només depenen de les dones? Com podem parlar digualtat si a lhora de tenir parella, a les dones ens han explicat contes de prínceps blaus? Per què a uns nadons recent nascuts ja els podem diferenciar per ledredó que porten quan surten de la clínica?
Tots i totes hem dexercir la nostra responsabilitat en aquesta voluntat de canvi, però és evident que les dones hem de liderar aquest canvi i assumir amb les nostres actituds i conductes que això sigui possible: sense voler seguim sent transmissores duns esquemes molt arrelats en la nostra societat. Com es deia abans, sha de predicar amb lexemple i les teories no son vàlides si no les posem en pràctica.