La meva experiència a Catalunya
Fa un parell danys, quan en tenia vuitanta-quatre i ja en portava seixanta-un a Catalunya, una tarda mentre feia zàping per les diverses cadenes de televisió, em vaig topar amb un dels anomenats programes dentreteniment no sé si realment aquest tipus de televisió entreté a algú, i em va cridar latenció perquè la presentadora, just en el moment en què havia sintonitzat el canal, estava pronunciant la paraula Catalunya.
Es tractava duna senyora que explicava, a través de la pantalla i dirigida per la presentadora, un cas que li havia succeït a Tarragona. Segons deia, shavia trobat amb un contratemps a la capital catalana amb el seu marit o fill (ara no ho recordo amb exactitud), malalt durgència, i no trobava a ningú que li indiqués, en llengua castellana, on podia trobar un centre hospitalari. Tothom a qui preguntava lentenia, perquè tots els catalans saben espanyol, però la gent li responia en català i ella no comprenia res. Finalment, em sembla que va ser un taxista qui la va acabar ajudant.
El que més em va indignar daquell enfilall de mentides va ser que la presentadora sunia a la tragèdia mostrant gestos de compassió, exagerant escenes i procurant que la convidada repetís tot allò que pogués ferir labsència i la sensibilitat catalana, potser tan sols per fer justícia a la mala estona que havia passat la convidada. La presentadora sabia, així com ho sabia jo o qualsevol que hagi estat a Catalunya, que el que estava explicant aquella dona era mentida. Els motius que devien tenir tant la convidada com la presentadora per mentir daquella manera tan descarada no els sé, i ni tan sols matreveixo a emetre cap hipòtesi que pugui fer entendre al lector que no era sinó un acord entre elles, per antipatia o venjança dalguna cosa que li hagués anat malament a Catalunya. Jo i tot aquell que hagi viscut a Catalunya sabem que cap català, per molt separatista que sembli, és capaç de cometre un acte tan inhumà com ara negar-se a facilitar la direcció dun centre sanitari a una senyora amb el marit malalt durgència. Una cosa és mostrar el desig de separació, i una altra de ben diferent és estar mancat dhumanitat per no socórrer una persona, ja sigui espanyola o indonèsia.
Vaig intentar de trucar al programa per dir a aquelles dues dones que tot el que estaven dient era mentida, que estaven representant un teatre fulletonesc amb un llenguatge vulgar i de molt mal gust que seria rebutjat per tots els espanyols que coneixien Catalunya, i que, possiblement tot el que deien seria benvingut i admès per molts altres que tan sols han sentit opinions politiqueres, expressades per polítics destar per casa als quals tan sols els interessa conservar la cadira a les properes eleccions.
Daleshores ençà que no he tornar a sintonitzar lemissora de televisió en qüestió, ni crec que ho faci dara endavant, i encara menys si el programa daquella franja horària està dirigit per la mateixa empleada.
Jo sóc andalús, dun poble de la província de Còrdova, i vaig arribar a Catalunya lany 1953, ara fa seixanta-un anys. He treballat des del dia següent de la meva arribada a Igualada (província de Barcelona) fins a la meva jubilació, lany 1992, que va tenir lloc a Cambrils, on vaig ser destinat a petició pròpia com a cap de Correos lany 1970. Per qüestions del meu ofici, he hagut de comunicar-me diàriament amb persones majoritàriament catalanes i de totes les classes socials, i puc ben jurar que mai han contestat en català cap de les meves preguntes ni en el transcurs duna conversa. És ben lògic que en iniciar un diàleg a mi o a qualsevol li hagin parlat en català, però tan aviat shan adonat que linterlocutor no és català, han canviat al castellà, i això que els primers quinze anys de la meva feina els vaig passar a Torrelló, molt a prop de Vic, indret en què resideix el cor de la llengua catalana. El que dic pot quedar suficientment demostrat fent, des de qualsevol indret dEspanya, una trucada telefònica a un català desconegut, o a un centre mèdic, i és molt possible que us contestin en català, però quan els digueu les primeres paraules en castellà, la persona a la qual heu trucat us respondrà en castellà.
Visc a Cambrils, província de Tarragona, i com li pot passar a qualsevol persona de la meva edat, he danar de metge a metge gairebé cada setmana, per a la qual cosa he de demanar horaris de visites i de proves. No parlo bé català i prefereixo mantenir una conversa en castellà; doncs bé, mai a la vida mhe trobat, ni en persona ni per telèfon, amb cap cas semblant com el que he esmentat de la cadena de televisió.
A Catalunya no hi ha cap problema pel que fa al cas de la llengua. Els escarafalls que es transmeten per les emissores de ràdio, televisió i premsa en general són producte de la ignorància per part dels polítics, periodistes de mentalitat tancada i locutors de ràdio i televisió, molts dels quals ni tan sols han estat mai a Catalunya. I fins i tot matreveixo a dir, per la manera com sexpressen, que mai han parlat amb cap català.
Respecte als meus vuitanta-sis anys, els he passat en tres indrets diferents: al meu poble Fernán Núñez, província de Còrdova; a Cadis, dos anys i mig pel servei militar, i a Catalunya. Tres cultures diferents perquè els primers vint anys de la meva vida els vaig passar al meu poble, a Fernán Núñez. Allà rauen les meves arrels, les quals mhan atret tota la vida, i podria dir que és el poble que més mestimo; però he dafegir que ha estat lindret més trist de tots els posteriors. Mhe deixat desmentar a propòsit una quarta cultura: els cortijos dAndalusia, en tres dels quals vaig passar-hi nou anys, dels dotze als vint-i-un, fins que per la meva quinta em vaig haver dincorporar a lexèrcit al 41è Regiment dinfanteria de Cadis. Allà vaig aprendre moltíssim, però no era el lloc adequat que jo esperava per al desenvolupament del meu avenir.
Aprofitant que la meva xicota, lAgustina, feia dos anys que se nhavia anat a viure a Igualada amb tota la seva família i tots treballaven, vaig veure loportunitat de temptar la sort a Catalunya.
Algú de vosaltres sap què era un cortijo en aquella època de la postguerra i de quina manera shi treballava? Em refereixo als cortijos dAndalusia i a aquella època que jo vaig conèixer i viure a la meva pròpia pell. Ara ja no és així. Ara van a buscar els treballadors en una furgoneta o en algun altre vehicle al matí i, pel mateix procediment, quan acaben la jornada els porten a dormir a casa seva. Sabeu que contractaven els vailets a partir dels dotze anys amb un jornal de sis duros al mes (una pesseta diària i una menjada) per un període de sis mesos? I això sense poder anar al poble sinó era per traginar la roba dels treballadors cada quinze dies.
Sabeu on dormíem als cortijos? En un paller. Un magatzem gran ple de palla. Ens tapàvem amb la manta i tot seguit cadascun dels que érem ens llençàvem palla per sobre fins que consideràvem que ja estàvem prou abrigats. Els horaris de feina estaven marcats per la llum del dia, o com acostumàvem a dir de sol a sol.
Quin sou guanyava un home o una dona? Perquè també hi havia quadrilles de dones a la recollecció de cotó i dolives, i fins i tot nhi havia de segadores, que era una feina que generalment feien els homes a causa de la duresa que comportava, i perquè shavia de fer, per força, durant els mesos de juliol i agost, sota un sol abrasador i en una postura que tobligava a treballar doblegat per la cintura i a emprar les dues mans acompassades amb precisió millimètrica, perquè a la més petita distracció podies perdre més dun dit de la mà esquerra. Preguntàvem quin sou guanyaven. Doncs el que els patrons volguessin pagar. Es posaven dacord en les reunions amb el governador civil i feien diferents valoracions per a cada una de les feines: segadors, carreters, ventafocs, llauradors i vetlladors del bestiar.
Existien contractes? No, el patró nomenava el majoral i aquest darrer escollia els diferents capatassos, que al seu torn buscaven els homes, o dones, que consideraven més adequats per a cada feina. Aquest homes i dones ni tan sols preguntaven quant guanyarien, eren conscients que ni podien regatejar ni podien posar condicions laborals en benefici del treballador. Quan algun d'ells, ja al cortijo, exposava una queixa, li deien: "Estàs acomiadat, agafa la manta i les alforges (les dues úniques peces que portava) i ja te'n pots anar". Li pagaven els dies treballats i adéu siau fins a una altra. Més tard s'imposarien els sindicats verticals i començarien a reconèixer alguns drets als treballadors.
En alguns cortijos, no pas en tots, el senyoret reprimia els vailets pels seus errors clavant-los un parell de bufetades, i en un d'ells coneguts per mi fins al punt de poder esmentar el nom tant del cortijo com del senyoret era tan freqüent i tan conegut al poble que alguns pares advertien els seus fills amb aquestes paraules: Tan aviat com et pagui el senyoret, agafes la manta i ten tornes a casa.
Les diferències entre les classes socials eren abismals; els senyorets tenien els seus casinos i a cap jornaler se li acudia d'entrar-hi per a prendre's un cafè, llevat que fos convidat a entrar per algun soci del casino. En canvi, els mateixos senyorets no pas tots, a banda de tenir diverses dependències als cortijos i, lògicament, de menjar a part, compartien un tracte cordial i agradable amb tots els treballadors. Fins i tot en algun cortijo he vist com un dels fills del senyoret substituïa un treballador i servia sota les ordres del capatàs amb el propòsit d'acomplir la feina mentre el treballador restava absent. Aquests eren casos especials i de propietaris amb recursos econòmics limitats.
Així funcionaven els cortijos que vaig conèixer personalment, dels dotze anys fins als vint-i-un que vaig anar al servei militar, l'any 1949. D'aleshores ençà que no hi he tornat, i és per aquest motiu que no seguiré escrivint sobre quelcom que desconec.
Després de llicenciar-me, vaig fer les maletes, em vaig acomiadar dels pares i germanes i vaig fer cap a Catalunya a la recerca de la meva xicota. Mesos enrere ja havia vingut a Catalunya amb una expedició de reclutes que procedien des de diversos indrets d'Andalusia a Barcelona. Com que jo treballava a loficina dajudantia, sota les ordres del comandant i tinent ajudant, massabentava dels moviments que sesdevenien al quarter abans que cap altra unitat. Em vaig apuntar a lexpedició i vaig sollicitar vuit dies de permís per a anar a Igualada. Quan va acabar el nostre servei, en deixar els reclutes a les seves respectives unitats, el tinent que comandava lexpedició em va dir que podia començar a gaudir del meu permís.
Que diferent vaig veure Catalunya! Com que la meva xicota treballava en una fàbrica de teixits, jo em dedicava a recórrer la ciutat.
Les fàbriques de teixits i gènere de punt, indústries que omplien la localitat dIgualada, exhibien cartells a les portes per sollicitar personal. El brogit dels telers i de la maquinària sortia per les finestres i sunia amb el moviment de les altres indústries auxiliars. La vida a la població es percebia en tot lambient: cotxes, fugonetes, establiments atapeïts de gènere i el deambular de la gent movent-se de pressa, era el mirall duna ciutat viva que ressorgia de les cendres duna guerra civil que havia arruïnat Espanya.
Sha acabat, per a mi, treballar en un cortijo, vaig pensar, en qualsevol daquestes portes que truqui aconseguiré una feina. La meva xicota i la seva família em parlaven del tracte entre lencarregat, lamo i els treballadors.
Aquí no has de mostrar cap submissió, em deia la meva xicota. Jo engego els telers i la meva única missió és vigilar que la feina es faci amb normalitat absoluta. Un encarregat es passeja duna banda a laltra per socórrer, al mínim incident, en cas de desperfecte i solucionar-te el problema. Si ell no ho pot fer, trucarà al tècnic, tot plegat amb gran respecte i cordialitat. La feina es realitza a preu fet, continuava explicant-me lAgustina. Com més peces feies, més cobraves i, no sé ben bé per quin tipus de conveni, a la nòmina de final de mes tingressaven un suplement de setanta-cinc pessetes.
A casa de la xicota entraven cinc sous diaris, i en qualsevol casa tots els membres que estaven en edat de treballar ho feien sense cap mena de problema.
CAPÍTOL 2
No penso jutjar aquí si els empresaris dAndalusia o de Catalunya eren millors o pitjors uns que altres; però el que sí que jutjaré perquè ho he viscut a la meva pròpia pell és el comportament dambdós, en tots els sentits, tant en les relacions entre patró-treballador com en la vida social.
Segurament aquests contrastos han esdevingut per la diferència cultural entre ambdues regions. Al treballador andalús, el patró o lencarregat li deia que guanyaria set pessetes diàries, i el jornaler, submís, encara li estava agraït perquè li oferia una feina i un jornal de set pessetes diàries (!); en canvi, el jornaler català es revelava i lluitava amb els mitjans que tenia a labast, i aquesta lluita tenia un gran cop defecte vers els patrons, que cedien fins a arribar a un acord.
El perfil general del patró andalús o extremeny queda reflectit a la novella Els sants innocents de Miguel Delibes. Quan el senyoret o lencarregat li manen alguna cosa a Régula, ella sempre contesta: Sí, senyor; hi som per a això. Els senyorets, lEsglésia i la Guàrdia Civil eren els amos de la voluntat dels treballadors andalusos. Arriben al punt humiliant de fer fer de gos perdiguer al pobre Alfredo Landa ensumant el rastre de les perdius, caminant amb postura de gos i arrossegant el nas per terra. I la submissió arriba al súmmum per no sortir-nos del context de la famosa pellícula, quan la senyora arriba per celebrar laniversari (o la comunió) de la nena: al voltant duna taula atapeïda de viandes, en la qual no hi falta el bisbe. A les taules dels grans senyors sempre hi havia un bisbe, detall del qual imprimia a la festa molts beats. Fins i tot hi havia un bisbe!, se solia dir. A més la seva assistència servia per a què lEsglésia pogués comprovar, amb els seus propis ulls, la generositat cristiana dels senyors amb respecte als seus treballadors que, tots en fila, van passant per davant de la nena, que porta un vestit blanc impollut i va repartint a cada treballador una moneda. A la pellícula no es veu de quant era la moneda, però el més normal és que fos un xavo (deu cèntims de pesseta), al qual cadascun dells responia amb una frase dagraïment: Que Déu li ho pagui, senyora. Era el més lògic, tenint en compte que es trobaven davant del bisbe, aquell que assentia amb el cap, gest que demostrava la immensa generositat que amb aquell acte tan humanitari estava fent la senyora catòlica, apostòlica i romana, mentre els treballadors sanaven retirant amb la mirada clavada a la vianda que hi havia a la taula i que ells, potser en la seva curta vida, encara ni havien tastat. Deixo al marge daquest comentari els petits empresaris, perquè ells, generalment, eren un treballador més del grup. Em refereixo a les grans fortunes, als terratinents amb diversos cortijos i faneques dhorta, a amos de finques doliveres amb milions darbres. I és en aquest precís moment que val la pena de recordar el poema de Miguel Hernández: Andaluces de Jaén/ aceituneros altivos/ pregunta mi alma: ¿de quién/ de quién son estos olivos? Aquests grans terratinents, durant els anys de la postguerra que jo vaig viure, tenien la idea o el convenciment que el treballador li havia destar agraït per oferir-li una feina sense la qual no podria donar de menjar a la seva gent. El treballador, submís, li mostrava el seu agraïment ja que al més petit gest de desobediència o protesta era acomiadat de manera fulminant.
En canvi, ja fos la cultura, la formació o el tarannà, amb els empresaris catalans era diferent, la relació amb els treballadors era molt propera. Tant lamo com els encarregats estaven convençuts que els treballadors eren actius valuosos per a la seva empresa. Aplicaven una teoria, segons la qual el treballador rendiria més com més satisfet estigués amb la seva feina, i aquest benestar no es podia sostenir si els salaris no es corresponien amb la feina feta. Aquests sous eren considerats com a parts sagrades entre empresari i treballador, amb què el primer comptava cada setmana segons acordaven els reglaments, segurament pels sindicats verticals. A Torrelló, província de Barcelona, gràcies a la feina que tenia vaig poder conèixer de primera mà i molt bé alguns industrials, amb els quals vaig assistir a algunes reunions, i fins i tot amb molts andalusos, treballadors daquests industrials, comparàvem i fèiem comentaris sobre els comportaments dels empresaris amb qui en el passat havien estat treballant als seus pobles. Un paisà em va explicar que estrany era el dia que lamo de la fàbrica no era el primer darribar. Es plantava a la porta i anava donant el bon dia a cadascun dels treballadors a mesura que anaven entrant. A vegades els sorprenia quan lamo preguntava a algun dells per lestat de la malaltia de la seva esposa o dels seus fills. Al treballador li estranyava que el senyor Pujol es recordés que dies abans no havia pogut anar a treballar perquè havien operat dapendicits la seva esposa.
DAndalusia, recordo una finca doliveres en què els olivaters, el darrer dia de la recollecció van rebre la notícia mitjançant lencarregat que deia que es pagaria el quilo uns cèntims més avall del que shavia acordat al contracte a causa de què segons va dir que el senyor li havia dit la collita havia estat inferior a lestimació calculada en data de la contractació de la quadrilla dolivaters. Va afegir que el senyoret, juntament amb daltres terratinents, li ho havia exposat al governador civil, i aquest li havia donat el vist-i-plau. Com molts altres membres de la quadrilla, havia hagut de demanar diners per endavant durant els tres mesos que va durar la collita; sen van anar amb les butxaques buides i si no els agradava, shi havien de posar fulles.
A Catalunya, això no hagués passat, perquè els treballadors haurien muntat un gran rebombori i, amb tota certesa, el governador civil, a pesar de la dictadura franquista, hagués ordenat lacompliment del que estava pactat. Però a Andalusia, durant aquells anys de la postguerra, quan la majoria dhomes encara no shavien tret de sobre la por inculcada a les presons i als camps de concentració, pel simple fet dhaver passat la guerra civil a la zona republicana, no satrevien a plantar cara al senyoret i preferien adoptar lactitud del personatge de Régula: Maneu, maneu, que per a això hi som, senyoret.
Es va produir lefecte crida a causa de loferta de feina que van ocasionar Catalunya i altres indrets, i venien famílies senceres que als quatre dies ja treballaven.
Va costar molt deixar la família, els veïns, la gent de tota la vida, la casa, els objectes de valor, encara que fossin dun valor sentimental. I vam venir, i ens vam enganxar al carro i vam estirar de Catalunya, a la qual vam deixar en un lloc privilegiat dEspanya. Quasi 4.000.000 milions de persones ens hem escampat per les quatre províncies catalanes, barrejant-nos amb els autòctons, integrant-nos a la seva cultura, a la seva llengua i al seu esperit emprenedor; muntant petites empreses i comerços, hem format famílies que han posat arrels aquí i han enriquit la seva cultura amb les costums catalanes.
I ara ha sorgit aquesta crisi, de la qual Catalunya se nhagués pogut escapar si hagués tingut uns altres governs centrals amb capacitat per a governar per si mateixos; però el compromís amb Europa i leuro ens ha obligat a acceptar ordres de Brusselles, dirigides per polítics amb alts càrrecs que els van massa amples.
Els nostres polítics, els dara i els dabans tant els dels governs centrals com quasi els de totes les comunitats autònomes, han hagut de sotmetres a Brusselles, sota la direcció dels grans caps, no sé per quin motiu (ells sí que el saben), i ens han anat marcant els camins pels quals hem travessat aquest desert en direcció al passat, a on estem arribant amb les alforges buides. Les mateixes alforges que portàvem quan partíem del nostre poble a la recerca de la feina que vam trobar a Catalunya, fàbriques en què, suant la cansalada vam contribuir a lengrandiment, les haurem de transportar novament buides a altres llocs en què els seus polítics hagin sabut fer servir els fils enredats per aquesta crisi, frenant lavarícia dels corruptes amb severitat i castigant els lladres com cal.
Em plau de fer constar aquí que durant aquests trenta anys, treballant sota les ordres de propietaris i encarregats catalans, no ens ha calgut de contestar mai la frase de Régula dEls sants innocents. En canvi, el retrocés que vam començar a experimentar amb la crisi de fa cinc anys, continua fent marxa enrere, malgrat loptimisme dels polítics, i si no es produeix un miracle en el deute espanyol i per contra, el ritme de la igualtat continuï distanciant entre pobres i rics haurem de començar a plantejar-nos dassajar la frase de Miguel Delibes.
No nentenc, deconomia, per tant no puc jutjar el comportament dels nostres polítics; però llegeixo amb la suficient regularitat per assabentar-me de quins han estat els camins que ens ha anat assenyalant Brusselles. Sembla que, segons els escrits i estudis dels doctors en matèries econòmiques i dels tertulians dalgunes cadenes de televisió, les normes que sestan implantant tant al nostre país com a algun altre del sud dEuropa són les de potenciar el poder de les empreses multinacionals reduint cada cop més els salaris i, en conseqüència, les distàncies saniran fent més grans. Per acabar-ho dadobar segons les mateixes fonts les grans empreses paguen menys impostos i, a sobre, gran part dels beneficis sels emporten a paradisos fiscals. Si a aquestes desigualtats hi afegim la corrupció, als individus dels quals no sobliga a tornar els diners robats, no sabem per què cada cop es tensarà més la corda.
CAPÍTOL 3
Enguany, any 2014, Catalunya viu una illusió. Està abocant la seva capacitat emprenedora a proporcionar una altre tipus de vida, ja que si hem de continuar així en aquest país amb un deute galopant causat, majoritàriament, per la corrupció política i per lavarícia de les grans fortunes que de manera hàbil elaboren les seves enginyeries financeres per a no pagar impostos, i estan aconseguint lempobriment de la classe mitjana i treballadora, famílies de les quals estan començant a notar ja brots alarmants de pobresa extrema.
Catalunya, amb bon criteri, ha considerat que la solució per a la seva economia rau a aixecar de nou la seva indústria i a governar-se ella amb el seus diners. Han volgut convertir el descontentament en un projecte esperançador: la independència.
Es parla dindependència al carrer, als bars, a les empreses. Tots els catalans en parlen i estan illusionats amb la independència: I ho aconseguirem!, deia algú alçant la veu en una reunió. Com ho saps això, tu?, preguntava un contertulià, si a Madrid diuen que és illegal. Sí, és illegal atenent les lleis espanyoles que tenim actualment, però la legitimitat és diferent. Una cosa pot ser illegal, però això no vol dir que sigui illegítima. Si la major part dun poble es vol separar, dubto que, moralment, es pugui evitar.
Tant el president del govern com tots els polítics de la resta dEspanya diuen que no hi caben a la Constitució, és per això que analitzarem els seus habituals comentaris. Solen dir: Si Catalunya aconsegueix independitzar-se quedarà fora de la Unió Europea. El mateix individu que diu que no, està dient que quedarà fora de la Unió Europea. Si ha quedat fora és perquè nha pogut sortir, tha quedat clar? És com si li obres la porta de casa teva a algú i li dius: Si surts no permetré que tornis a entrar, però no li has impedit que surti.
Un eurodiputat va dir que si Catalunya aconseguia la independència, Espanya es mantindria dins de la UE, però Catalunya no. El comentari va tombar dun mitjà de comunicació a un altre i ara, fins i tot el més ruc del poble, diu el mateix; els tertulians de ràdio i televisió, la premsa de tots els colors i gent daltres províncies fanfarronegen amb el cartell dassabentats, mentre que segurament ni tan sols saben on es troba Catalunya.
El que podria portar problemes a Catalunya és si finalment es quedés fora de la UE. Tots els països membres han de votar-hi a favor, i no cal dir que Espanya hi votarà en contra. Però no crec que passi, perquè hi ha indicis de gent molt assabentada, grans economistes i estudiosos de dret internacional, que opinen, per qüestions financeres i en un termini no gaire llarg de temps, que Brusselles podria obligar Espanya a donar el seu consentiment de manera favorable.
Aquí a Cambrils anem trampejant bé la crisi. És un dels pobles més bonics dEspanya i shi viu la mar de bé. El nou de novembre votarem i ja veurem què passa. Potser els Reis Mags dOrient, a partir daquesta data, comencen a preparar el millor regal per a Catalunya i ens porten la independència carregada deuros.
Es tractava duna senyora que explicava, a través de la pantalla i dirigida per la presentadora, un cas que li havia succeït a Tarragona. Segons deia, shavia trobat amb un contratemps a la capital catalana amb el seu marit o fill (ara no ho recordo amb exactitud), malalt durgència, i no trobava a ningú que li indiqués, en llengua castellana, on podia trobar un centre hospitalari. Tothom a qui preguntava lentenia, perquè tots els catalans saben espanyol, però la gent li responia en català i ella no comprenia res. Finalment, em sembla que va ser un taxista qui la va acabar ajudant.
El que més em va indignar daquell enfilall de mentides va ser que la presentadora sunia a la tragèdia mostrant gestos de compassió, exagerant escenes i procurant que la convidada repetís tot allò que pogués ferir labsència i la sensibilitat catalana, potser tan sols per fer justícia a la mala estona que havia passat la convidada. La presentadora sabia, així com ho sabia jo o qualsevol que hagi estat a Catalunya, que el que estava explicant aquella dona era mentida. Els motius que devien tenir tant la convidada com la presentadora per mentir daquella manera tan descarada no els sé, i ni tan sols matreveixo a emetre cap hipòtesi que pugui fer entendre al lector que no era sinó un acord entre elles, per antipatia o venjança dalguna cosa que li hagués anat malament a Catalunya. Jo i tot aquell que hagi viscut a Catalunya sabem que cap català, per molt separatista que sembli, és capaç de cometre un acte tan inhumà com ara negar-se a facilitar la direcció dun centre sanitari a una senyora amb el marit malalt durgència. Una cosa és mostrar el desig de separació, i una altra de ben diferent és estar mancat dhumanitat per no socórrer una persona, ja sigui espanyola o indonèsia.
Vaig intentar de trucar al programa per dir a aquelles dues dones que tot el que estaven dient era mentida, que estaven representant un teatre fulletonesc amb un llenguatge vulgar i de molt mal gust que seria rebutjat per tots els espanyols que coneixien Catalunya, i que, possiblement tot el que deien seria benvingut i admès per molts altres que tan sols han sentit opinions politiqueres, expressades per polítics destar per casa als quals tan sols els interessa conservar la cadira a les properes eleccions.
Daleshores ençà que no he tornar a sintonitzar lemissora de televisió en qüestió, ni crec que ho faci dara endavant, i encara menys si el programa daquella franja horària està dirigit per la mateixa empleada.
Jo sóc andalús, dun poble de la província de Còrdova, i vaig arribar a Catalunya lany 1953, ara fa seixanta-un anys. He treballat des del dia següent de la meva arribada a Igualada (província de Barcelona) fins a la meva jubilació, lany 1992, que va tenir lloc a Cambrils, on vaig ser destinat a petició pròpia com a cap de Correos lany 1970. Per qüestions del meu ofici, he hagut de comunicar-me diàriament amb persones majoritàriament catalanes i de totes les classes socials, i puc ben jurar que mai han contestat en català cap de les meves preguntes ni en el transcurs duna conversa. És ben lògic que en iniciar un diàleg a mi o a qualsevol li hagin parlat en català, però tan aviat shan adonat que linterlocutor no és català, han canviat al castellà, i això que els primers quinze anys de la meva feina els vaig passar a Torrelló, molt a prop de Vic, indret en què resideix el cor de la llengua catalana. El que dic pot quedar suficientment demostrat fent, des de qualsevol indret dEspanya, una trucada telefònica a un català desconegut, o a un centre mèdic, i és molt possible que us contestin en català, però quan els digueu les primeres paraules en castellà, la persona a la qual heu trucat us respondrà en castellà.
Visc a Cambrils, província de Tarragona, i com li pot passar a qualsevol persona de la meva edat, he danar de metge a metge gairebé cada setmana, per a la qual cosa he de demanar horaris de visites i de proves. No parlo bé català i prefereixo mantenir una conversa en castellà; doncs bé, mai a la vida mhe trobat, ni en persona ni per telèfon, amb cap cas semblant com el que he esmentat de la cadena de televisió.
A Catalunya no hi ha cap problema pel que fa al cas de la llengua. Els escarafalls que es transmeten per les emissores de ràdio, televisió i premsa en general són producte de la ignorància per part dels polítics, periodistes de mentalitat tancada i locutors de ràdio i televisió, molts dels quals ni tan sols han estat mai a Catalunya. I fins i tot matreveixo a dir, per la manera com sexpressen, que mai han parlat amb cap català.
Respecte als meus vuitanta-sis anys, els he passat en tres indrets diferents: al meu poble Fernán Núñez, província de Còrdova; a Cadis, dos anys i mig pel servei militar, i a Catalunya. Tres cultures diferents perquè els primers vint anys de la meva vida els vaig passar al meu poble, a Fernán Núñez. Allà rauen les meves arrels, les quals mhan atret tota la vida, i podria dir que és el poble que més mestimo; però he dafegir que ha estat lindret més trist de tots els posteriors. Mhe deixat desmentar a propòsit una quarta cultura: els cortijos dAndalusia, en tres dels quals vaig passar-hi nou anys, dels dotze als vint-i-un, fins que per la meva quinta em vaig haver dincorporar a lexèrcit al 41è Regiment dinfanteria de Cadis. Allà vaig aprendre moltíssim, però no era el lloc adequat que jo esperava per al desenvolupament del meu avenir.
Aprofitant que la meva xicota, lAgustina, feia dos anys que se nhavia anat a viure a Igualada amb tota la seva família i tots treballaven, vaig veure loportunitat de temptar la sort a Catalunya.
Algú de vosaltres sap què era un cortijo en aquella època de la postguerra i de quina manera shi treballava? Em refereixo als cortijos dAndalusia i a aquella època que jo vaig conèixer i viure a la meva pròpia pell. Ara ja no és així. Ara van a buscar els treballadors en una furgoneta o en algun altre vehicle al matí i, pel mateix procediment, quan acaben la jornada els porten a dormir a casa seva. Sabeu que contractaven els vailets a partir dels dotze anys amb un jornal de sis duros al mes (una pesseta diària i una menjada) per un període de sis mesos? I això sense poder anar al poble sinó era per traginar la roba dels treballadors cada quinze dies.
Sabeu on dormíem als cortijos? En un paller. Un magatzem gran ple de palla. Ens tapàvem amb la manta i tot seguit cadascun dels que érem ens llençàvem palla per sobre fins que consideràvem que ja estàvem prou abrigats. Els horaris de feina estaven marcats per la llum del dia, o com acostumàvem a dir de sol a sol.
Quin sou guanyava un home o una dona? Perquè també hi havia quadrilles de dones a la recollecció de cotó i dolives, i fins i tot nhi havia de segadores, que era una feina que generalment feien els homes a causa de la duresa que comportava, i perquè shavia de fer, per força, durant els mesos de juliol i agost, sota un sol abrasador i en una postura que tobligava a treballar doblegat per la cintura i a emprar les dues mans acompassades amb precisió millimètrica, perquè a la més petita distracció podies perdre més dun dit de la mà esquerra. Preguntàvem quin sou guanyaven. Doncs el que els patrons volguessin pagar. Es posaven dacord en les reunions amb el governador civil i feien diferents valoracions per a cada una de les feines: segadors, carreters, ventafocs, llauradors i vetlladors del bestiar.
Existien contractes? No, el patró nomenava el majoral i aquest darrer escollia els diferents capatassos, que al seu torn buscaven els homes, o dones, que consideraven més adequats per a cada feina. Aquest homes i dones ni tan sols preguntaven quant guanyarien, eren conscients que ni podien regatejar ni podien posar condicions laborals en benefici del treballador. Quan algun d'ells, ja al cortijo, exposava una queixa, li deien: "Estàs acomiadat, agafa la manta i les alforges (les dues úniques peces que portava) i ja te'n pots anar". Li pagaven els dies treballats i adéu siau fins a una altra. Més tard s'imposarien els sindicats verticals i començarien a reconèixer alguns drets als treballadors.
En alguns cortijos, no pas en tots, el senyoret reprimia els vailets pels seus errors clavant-los un parell de bufetades, i en un d'ells coneguts per mi fins al punt de poder esmentar el nom tant del cortijo com del senyoret era tan freqüent i tan conegut al poble que alguns pares advertien els seus fills amb aquestes paraules: Tan aviat com et pagui el senyoret, agafes la manta i ten tornes a casa.
Les diferències entre les classes socials eren abismals; els senyorets tenien els seus casinos i a cap jornaler se li acudia d'entrar-hi per a prendre's un cafè, llevat que fos convidat a entrar per algun soci del casino. En canvi, els mateixos senyorets no pas tots, a banda de tenir diverses dependències als cortijos i, lògicament, de menjar a part, compartien un tracte cordial i agradable amb tots els treballadors. Fins i tot en algun cortijo he vist com un dels fills del senyoret substituïa un treballador i servia sota les ordres del capatàs amb el propòsit d'acomplir la feina mentre el treballador restava absent. Aquests eren casos especials i de propietaris amb recursos econòmics limitats.
Així funcionaven els cortijos que vaig conèixer personalment, dels dotze anys fins als vint-i-un que vaig anar al servei militar, l'any 1949. D'aleshores ençà que no hi he tornat, i és per aquest motiu que no seguiré escrivint sobre quelcom que desconec.
Després de llicenciar-me, vaig fer les maletes, em vaig acomiadar dels pares i germanes i vaig fer cap a Catalunya a la recerca de la meva xicota. Mesos enrere ja havia vingut a Catalunya amb una expedició de reclutes que procedien des de diversos indrets d'Andalusia a Barcelona. Com que jo treballava a loficina dajudantia, sota les ordres del comandant i tinent ajudant, massabentava dels moviments que sesdevenien al quarter abans que cap altra unitat. Em vaig apuntar a lexpedició i vaig sollicitar vuit dies de permís per a anar a Igualada. Quan va acabar el nostre servei, en deixar els reclutes a les seves respectives unitats, el tinent que comandava lexpedició em va dir que podia començar a gaudir del meu permís.
Que diferent vaig veure Catalunya! Com que la meva xicota treballava en una fàbrica de teixits, jo em dedicava a recórrer la ciutat.
Les fàbriques de teixits i gènere de punt, indústries que omplien la localitat dIgualada, exhibien cartells a les portes per sollicitar personal. El brogit dels telers i de la maquinària sortia per les finestres i sunia amb el moviment de les altres indústries auxiliars. La vida a la població es percebia en tot lambient: cotxes, fugonetes, establiments atapeïts de gènere i el deambular de la gent movent-se de pressa, era el mirall duna ciutat viva que ressorgia de les cendres duna guerra civil que havia arruïnat Espanya.
Sha acabat, per a mi, treballar en un cortijo, vaig pensar, en qualsevol daquestes portes que truqui aconseguiré una feina. La meva xicota i la seva família em parlaven del tracte entre lencarregat, lamo i els treballadors.
Aquí no has de mostrar cap submissió, em deia la meva xicota. Jo engego els telers i la meva única missió és vigilar que la feina es faci amb normalitat absoluta. Un encarregat es passeja duna banda a laltra per socórrer, al mínim incident, en cas de desperfecte i solucionar-te el problema. Si ell no ho pot fer, trucarà al tècnic, tot plegat amb gran respecte i cordialitat. La feina es realitza a preu fet, continuava explicant-me lAgustina. Com més peces feies, més cobraves i, no sé ben bé per quin tipus de conveni, a la nòmina de final de mes tingressaven un suplement de setanta-cinc pessetes.
A casa de la xicota entraven cinc sous diaris, i en qualsevol casa tots els membres que estaven en edat de treballar ho feien sense cap mena de problema.
CAPÍTOL 2
No penso jutjar aquí si els empresaris dAndalusia o de Catalunya eren millors o pitjors uns que altres; però el que sí que jutjaré perquè ho he viscut a la meva pròpia pell és el comportament dambdós, en tots els sentits, tant en les relacions entre patró-treballador com en la vida social.
Segurament aquests contrastos han esdevingut per la diferència cultural entre ambdues regions. Al treballador andalús, el patró o lencarregat li deia que guanyaria set pessetes diàries, i el jornaler, submís, encara li estava agraït perquè li oferia una feina i un jornal de set pessetes diàries (!); en canvi, el jornaler català es revelava i lluitava amb els mitjans que tenia a labast, i aquesta lluita tenia un gran cop defecte vers els patrons, que cedien fins a arribar a un acord.
El perfil general del patró andalús o extremeny queda reflectit a la novella Els sants innocents de Miguel Delibes. Quan el senyoret o lencarregat li manen alguna cosa a Régula, ella sempre contesta: Sí, senyor; hi som per a això. Els senyorets, lEsglésia i la Guàrdia Civil eren els amos de la voluntat dels treballadors andalusos. Arriben al punt humiliant de fer fer de gos perdiguer al pobre Alfredo Landa ensumant el rastre de les perdius, caminant amb postura de gos i arrossegant el nas per terra. I la submissió arriba al súmmum per no sortir-nos del context de la famosa pellícula, quan la senyora arriba per celebrar laniversari (o la comunió) de la nena: al voltant duna taula atapeïda de viandes, en la qual no hi falta el bisbe. A les taules dels grans senyors sempre hi havia un bisbe, detall del qual imprimia a la festa molts beats. Fins i tot hi havia un bisbe!, se solia dir. A més la seva assistència servia per a què lEsglésia pogués comprovar, amb els seus propis ulls, la generositat cristiana dels senyors amb respecte als seus treballadors que, tots en fila, van passant per davant de la nena, que porta un vestit blanc impollut i va repartint a cada treballador una moneda. A la pellícula no es veu de quant era la moneda, però el més normal és que fos un xavo (deu cèntims de pesseta), al qual cadascun dells responia amb una frase dagraïment: Que Déu li ho pagui, senyora. Era el més lògic, tenint en compte que es trobaven davant del bisbe, aquell que assentia amb el cap, gest que demostrava la immensa generositat que amb aquell acte tan humanitari estava fent la senyora catòlica, apostòlica i romana, mentre els treballadors sanaven retirant amb la mirada clavada a la vianda que hi havia a la taula i que ells, potser en la seva curta vida, encara ni havien tastat. Deixo al marge daquest comentari els petits empresaris, perquè ells, generalment, eren un treballador més del grup. Em refereixo a les grans fortunes, als terratinents amb diversos cortijos i faneques dhorta, a amos de finques doliveres amb milions darbres. I és en aquest precís moment que val la pena de recordar el poema de Miguel Hernández: Andaluces de Jaén/ aceituneros altivos/ pregunta mi alma: ¿de quién/ de quién son estos olivos? Aquests grans terratinents, durant els anys de la postguerra que jo vaig viure, tenien la idea o el convenciment que el treballador li havia destar agraït per oferir-li una feina sense la qual no podria donar de menjar a la seva gent. El treballador, submís, li mostrava el seu agraïment ja que al més petit gest de desobediència o protesta era acomiadat de manera fulminant.
En canvi, ja fos la cultura, la formació o el tarannà, amb els empresaris catalans era diferent, la relació amb els treballadors era molt propera. Tant lamo com els encarregats estaven convençuts que els treballadors eren actius valuosos per a la seva empresa. Aplicaven una teoria, segons la qual el treballador rendiria més com més satisfet estigués amb la seva feina, i aquest benestar no es podia sostenir si els salaris no es corresponien amb la feina feta. Aquests sous eren considerats com a parts sagrades entre empresari i treballador, amb què el primer comptava cada setmana segons acordaven els reglaments, segurament pels sindicats verticals. A Torrelló, província de Barcelona, gràcies a la feina que tenia vaig poder conèixer de primera mà i molt bé alguns industrials, amb els quals vaig assistir a algunes reunions, i fins i tot amb molts andalusos, treballadors daquests industrials, comparàvem i fèiem comentaris sobre els comportaments dels empresaris amb qui en el passat havien estat treballant als seus pobles. Un paisà em va explicar que estrany era el dia que lamo de la fàbrica no era el primer darribar. Es plantava a la porta i anava donant el bon dia a cadascun dels treballadors a mesura que anaven entrant. A vegades els sorprenia quan lamo preguntava a algun dells per lestat de la malaltia de la seva esposa o dels seus fills. Al treballador li estranyava que el senyor Pujol es recordés que dies abans no havia pogut anar a treballar perquè havien operat dapendicits la seva esposa.
DAndalusia, recordo una finca doliveres en què els olivaters, el darrer dia de la recollecció van rebre la notícia mitjançant lencarregat que deia que es pagaria el quilo uns cèntims més avall del que shavia acordat al contracte a causa de què segons va dir que el senyor li havia dit la collita havia estat inferior a lestimació calculada en data de la contractació de la quadrilla dolivaters. Va afegir que el senyoret, juntament amb daltres terratinents, li ho havia exposat al governador civil, i aquest li havia donat el vist-i-plau. Com molts altres membres de la quadrilla, havia hagut de demanar diners per endavant durant els tres mesos que va durar la collita; sen van anar amb les butxaques buides i si no els agradava, shi havien de posar fulles.
A Catalunya, això no hagués passat, perquè els treballadors haurien muntat un gran rebombori i, amb tota certesa, el governador civil, a pesar de la dictadura franquista, hagués ordenat lacompliment del que estava pactat. Però a Andalusia, durant aquells anys de la postguerra, quan la majoria dhomes encara no shavien tret de sobre la por inculcada a les presons i als camps de concentració, pel simple fet dhaver passat la guerra civil a la zona republicana, no satrevien a plantar cara al senyoret i preferien adoptar lactitud del personatge de Régula: Maneu, maneu, que per a això hi som, senyoret.
Es va produir lefecte crida a causa de loferta de feina que van ocasionar Catalunya i altres indrets, i venien famílies senceres que als quatre dies ja treballaven.
Va costar molt deixar la família, els veïns, la gent de tota la vida, la casa, els objectes de valor, encara que fossin dun valor sentimental. I vam venir, i ens vam enganxar al carro i vam estirar de Catalunya, a la qual vam deixar en un lloc privilegiat dEspanya. Quasi 4.000.000 milions de persones ens hem escampat per les quatre províncies catalanes, barrejant-nos amb els autòctons, integrant-nos a la seva cultura, a la seva llengua i al seu esperit emprenedor; muntant petites empreses i comerços, hem format famílies que han posat arrels aquí i han enriquit la seva cultura amb les costums catalanes.
I ara ha sorgit aquesta crisi, de la qual Catalunya se nhagués pogut escapar si hagués tingut uns altres governs centrals amb capacitat per a governar per si mateixos; però el compromís amb Europa i leuro ens ha obligat a acceptar ordres de Brusselles, dirigides per polítics amb alts càrrecs que els van massa amples.
Els nostres polítics, els dara i els dabans tant els dels governs centrals com quasi els de totes les comunitats autònomes, han hagut de sotmetres a Brusselles, sota la direcció dels grans caps, no sé per quin motiu (ells sí que el saben), i ens han anat marcant els camins pels quals hem travessat aquest desert en direcció al passat, a on estem arribant amb les alforges buides. Les mateixes alforges que portàvem quan partíem del nostre poble a la recerca de la feina que vam trobar a Catalunya, fàbriques en què, suant la cansalada vam contribuir a lengrandiment, les haurem de transportar novament buides a altres llocs en què els seus polítics hagin sabut fer servir els fils enredats per aquesta crisi, frenant lavarícia dels corruptes amb severitat i castigant els lladres com cal.
Em plau de fer constar aquí que durant aquests trenta anys, treballant sota les ordres de propietaris i encarregats catalans, no ens ha calgut de contestar mai la frase de Régula dEls sants innocents. En canvi, el retrocés que vam començar a experimentar amb la crisi de fa cinc anys, continua fent marxa enrere, malgrat loptimisme dels polítics, i si no es produeix un miracle en el deute espanyol i per contra, el ritme de la igualtat continuï distanciant entre pobres i rics haurem de començar a plantejar-nos dassajar la frase de Miguel Delibes.
No nentenc, deconomia, per tant no puc jutjar el comportament dels nostres polítics; però llegeixo amb la suficient regularitat per assabentar-me de quins han estat els camins que ens ha anat assenyalant Brusselles. Sembla que, segons els escrits i estudis dels doctors en matèries econòmiques i dels tertulians dalgunes cadenes de televisió, les normes que sestan implantant tant al nostre país com a algun altre del sud dEuropa són les de potenciar el poder de les empreses multinacionals reduint cada cop més els salaris i, en conseqüència, les distàncies saniran fent més grans. Per acabar-ho dadobar segons les mateixes fonts les grans empreses paguen menys impostos i, a sobre, gran part dels beneficis sels emporten a paradisos fiscals. Si a aquestes desigualtats hi afegim la corrupció, als individus dels quals no sobliga a tornar els diners robats, no sabem per què cada cop es tensarà més la corda.
CAPÍTOL 3
Enguany, any 2014, Catalunya viu una illusió. Està abocant la seva capacitat emprenedora a proporcionar una altre tipus de vida, ja que si hem de continuar així en aquest país amb un deute galopant causat, majoritàriament, per la corrupció política i per lavarícia de les grans fortunes que de manera hàbil elaboren les seves enginyeries financeres per a no pagar impostos, i estan aconseguint lempobriment de la classe mitjana i treballadora, famílies de les quals estan començant a notar ja brots alarmants de pobresa extrema.
Catalunya, amb bon criteri, ha considerat que la solució per a la seva economia rau a aixecar de nou la seva indústria i a governar-se ella amb el seus diners. Han volgut convertir el descontentament en un projecte esperançador: la independència.
Es parla dindependència al carrer, als bars, a les empreses. Tots els catalans en parlen i estan illusionats amb la independència: I ho aconseguirem!, deia algú alçant la veu en una reunió. Com ho saps això, tu?, preguntava un contertulià, si a Madrid diuen que és illegal. Sí, és illegal atenent les lleis espanyoles que tenim actualment, però la legitimitat és diferent. Una cosa pot ser illegal, però això no vol dir que sigui illegítima. Si la major part dun poble es vol separar, dubto que, moralment, es pugui evitar.
Tant el president del govern com tots els polítics de la resta dEspanya diuen que no hi caben a la Constitució, és per això que analitzarem els seus habituals comentaris. Solen dir: Si Catalunya aconsegueix independitzar-se quedarà fora de la Unió Europea. El mateix individu que diu que no, està dient que quedarà fora de la Unió Europea. Si ha quedat fora és perquè nha pogut sortir, tha quedat clar? És com si li obres la porta de casa teva a algú i li dius: Si surts no permetré que tornis a entrar, però no li has impedit que surti.
Un eurodiputat va dir que si Catalunya aconseguia la independència, Espanya es mantindria dins de la UE, però Catalunya no. El comentari va tombar dun mitjà de comunicació a un altre i ara, fins i tot el més ruc del poble, diu el mateix; els tertulians de ràdio i televisió, la premsa de tots els colors i gent daltres províncies fanfarronegen amb el cartell dassabentats, mentre que segurament ni tan sols saben on es troba Catalunya.
El que podria portar problemes a Catalunya és si finalment es quedés fora de la UE. Tots els països membres han de votar-hi a favor, i no cal dir que Espanya hi votarà en contra. Però no crec que passi, perquè hi ha indicis de gent molt assabentada, grans economistes i estudiosos de dret internacional, que opinen, per qüestions financeres i en un termini no gaire llarg de temps, que Brusselles podria obligar Espanya a donar el seu consentiment de manera favorable.
Aquí a Cambrils anem trampejant bé la crisi. És un dels pobles més bonics dEspanya i shi viu la mar de bé. El nou de novembre votarem i ja veurem què passa. Potser els Reis Mags dOrient, a partir daquesta data, comencen a preparar el millor regal per a Catalunya i ens porten la independència carregada deuros.