Estimat i venerat Sant Jordi, em dirigeixo a la seva excelsa persona per comunicar-li que estic considerant la possibilitat de crear una assemblea popular en contra de la seva figura. El motiu és que he començat a considerar la seva actitud dins la llegenda com a recriminable i, fins i tot, menyspreable, després de repassar amb certa acritud, pels moments actuals, la trama de la narració popular que cada vint-i-tres d'abril recordem.

Deixi que exposi les causes. Primera: on era vostè quan van començar a enviar ciutadans a alimentar el drac? Homes i dones utilitzats com a carnassa per saciar la fam del monstre, convençuts que se sacrificaven pel be comú, que els hi havia tocat a ells, que la mala sort els portava a la gargamella del drac i que no hi havia cap solució?

Segona: on era vostè, Sant Jordi, abans que li toques el torn a la princesa? Per què no va aparèixer abans? Per què no va fer acte de presència per salvar a un músic, a un artista, a un petit botiguer, a un treballador autònom, a un pagès, a qualsevol altre fill de mare vassalla que havia tingut la dissort de servir d'àpat al drac?

Tercera: per què el drac va triar aquest regne per instal·lar-se? Potser li havien arribat veus que les coses anaven prou bé, que hi havia certa aparença d'abundància, i en canvi, d'un dia per l'altre, tot és un miratge. I el drac comença a devorar recursos i més recursos i el sobirà com a resposta no para de demanar, d'exigir aportacions als seus súbdits per pal·liar la fam del drac.

Quarta: per què la sort va fer que ni al rei, ni a cap membre de la cort els hi toqués la desgràcia de convertir-se en un "montadito" humà del drac? Què estrany, no? I, sobretot, per què quan li toca a la princesa apareix vostè, el cavaller valent, per salvar-la?

Conclusió: les filles dels reis sempre tenen tenen la sort de ser salvades, de ser felices, o, posem per cas, de ser eximides de ser imputades en judicis. Miri, Sant Jordi, crec que les llegendes, a vegades, són més properes a la realitat que a la ficció. Vostè, malauradament, es converteix en un exemple clar del fet que no tots som iguals, i els que tenen seient a la cort sempre tindran una situació d'evident privilegi. Res més, ho sento, enguany amb vostè em sento així.