La maleïda pregunta
Finalment han parit la pregunta, bé, dues. No vols caldo, dues tasses. I una vegada més ha quedat palès que deixar les coses importants en mans exclusives dels polítics és duna irresponsabilitat tremenda. I així ens va.
La fórmula ambigua de les dues preguntes ja demostra que els polítics són, abans que res, estrategs. Que tothom estigui més o menys content! Al tram de carretera que vaig estar l11 de setembre no se sentia altra cosa: Dues preguntes!, Dues preguntes!. Em sembla que el clam de les darreres diades nacionals anava en una altra direcció i quan semblava que els polítics prenien el testimoni de la cursa cap a la llibertat, van i fan marrada al primer bordell de carretera.
La pregunta no pot ser bona de cap de les maneres perquè dentrada, Duran i Lleida no ha protestat ni criticat la fórmula. Això sol ja és prou simptomàtic. La pregunta no és bona per als interessos de la nostra nació, però sí que són boníssims per a la nació espanyola, que té la partida guanyada. Si lautorització depengués dun líder intel·ligent, convocaria el referèndum demà mateix, i així netejaria la imatge internacional poc democràtica dEspanya i senduria una victòria per golejada com la de Malta, alhora que aconseguiria perpetuar unes dècades el partit en el govern sense despentinar-se ni necessitat de tenyir-se.
El global dels ciutadans no viuen pendents de la pregunta i les múltiples respostes, tenen altres necessitats vitals més urgents: arribar a final de mes, aconseguir feina, esquivar la caca de gos de la vorera o preparar la roba de lescola per a lendemà, entre mil i una coses més, i, per tant, quan sigui lhora de votar i prendre una decisió, una part dels vots es perdran per múltiples raons, però una serà la confusió de la resposta a la maleïda pregunta.
Anem a les respostes possibles: el que voti que no, ho té clar. Vol quedar-se com està i prou. Tot i que potser voldria alguna altra cosa, però no satreveix a demanar-la per evitar que hi hagi una mala interpretació de la seva voluntat. Els que volen sí a la primera resposta, volen un canvi, però es matisa en la segona tanda de respostes: els que volen un canvi moderat i sempre vinculat a Espanya, i els que definitivament volen ser independents amb tots els ets i uts.
Als que volen un canvi però dins dEspanya, caldria preguntar-los quina seria la seva resposta definitiva en el cas que Espanya no accepti els seus suggeriments, com és habitual, si voldria quedar-se on està o promoure un canvi ja definitiu.
Per acabar-ho de rematar, som tan especials els catalans que volem que el resultat sigui contundent, per poder fer un trencament amb lEstat. Amb tres resultats possibles, difícilment hi haurà un resultat contundent.
Els psicòlegs no donaran labast. Ens estem fent harakiri com a nació i daquesta ens costarà alçar el cap, i sense bombes!
La fórmula ambigua de les dues preguntes ja demostra que els polítics són, abans que res, estrategs. Que tothom estigui més o menys content! Al tram de carretera que vaig estar l11 de setembre no se sentia altra cosa: Dues preguntes!, Dues preguntes!. Em sembla que el clam de les darreres diades nacionals anava en una altra direcció i quan semblava que els polítics prenien el testimoni de la cursa cap a la llibertat, van i fan marrada al primer bordell de carretera.
La pregunta no pot ser bona de cap de les maneres perquè dentrada, Duran i Lleida no ha protestat ni criticat la fórmula. Això sol ja és prou simptomàtic. La pregunta no és bona per als interessos de la nostra nació, però sí que són boníssims per a la nació espanyola, que té la partida guanyada. Si lautorització depengués dun líder intel·ligent, convocaria el referèndum demà mateix, i així netejaria la imatge internacional poc democràtica dEspanya i senduria una victòria per golejada com la de Malta, alhora que aconseguiria perpetuar unes dècades el partit en el govern sense despentinar-se ni necessitat de tenyir-se.
El global dels ciutadans no viuen pendents de la pregunta i les múltiples respostes, tenen altres necessitats vitals més urgents: arribar a final de mes, aconseguir feina, esquivar la caca de gos de la vorera o preparar la roba de lescola per a lendemà, entre mil i una coses més, i, per tant, quan sigui lhora de votar i prendre una decisió, una part dels vots es perdran per múltiples raons, però una serà la confusió de la resposta a la maleïda pregunta.
Anem a les respostes possibles: el que voti que no, ho té clar. Vol quedar-se com està i prou. Tot i que potser voldria alguna altra cosa, però no satreveix a demanar-la per evitar que hi hagi una mala interpretació de la seva voluntat. Els que volen sí a la primera resposta, volen un canvi, però es matisa en la segona tanda de respostes: els que volen un canvi moderat i sempre vinculat a Espanya, i els que definitivament volen ser independents amb tots els ets i uts.
Als que volen un canvi però dins dEspanya, caldria preguntar-los quina seria la seva resposta definitiva en el cas que Espanya no accepti els seus suggeriments, com és habitual, si voldria quedar-se on està o promoure un canvi ja definitiu.
Per acabar-ho de rematar, som tan especials els catalans que volem que el resultat sigui contundent, per poder fer un trencament amb lEstat. Amb tres resultats possibles, difícilment hi haurà un resultat contundent.
Els psicòlegs no donaran labast. Ens estem fent harakiri com a nació i daquesta ens costarà alçar el cap, i sense bombes!