Hang me, oh hang me, and I’ll be dead and gone (penja’m, oh, penja’m: m’hauré mort i ja no hi seré). Amb aquesta declaració de principis sobre una melodia melosa acompanyada de la guitarra d’Oscar Isaac obre el darrer film dels Coen: Inside Llewyin Davis o, com aquestes últimes setmanes l’han anomenada, la cinta més maltractada als Oscar d’aquest any –partint de l’absència de nominacions–.

“Folk o pretendre fer música partint de quatre acords”. Són poques les cordes que es toquen al film, però suficients per entonar aquesta balada que tanteja de la comèdia al drama –marca de la casa– per musicar l’escena del folk novaiorquès de principis dels seixanta: de la cara oculta –els milers de cantautors refugiats als bars i cafès del Greenwich Village– a la més pública –amb una encertadíssima referència al Dylan dels inicis–. Acompanyats de Llewyn Davis, i de la seva guitarra, resseguim els diversos episodis d’una faula que s’explica una vegada i una altra. Com el gat que carreguem, és fàcil deixar-se perdre en una atmosfera configurada per una estètica que treballa el clarobscur de manera impecable i un imaginari de personatges acuradament caricaturitzats –com els Coen porten fent-ho des dels inicis–, i d’altres als quals no els fa falta: Justin Timberlake, Carey Mulligan, John Goodman o Garrett Hedlund. La moralitat del conte? La vida, com la bobina en cinema, és un cicle continu; una acumulació d’intencions en forma de paràbola que en configura la presència i existència. Inside Llewyin Davis ens presenta la imatge d’un cantant de folk empresonat en aquesta agonia del sobreviure, condemnat a regalar les cançons que tots –del públic als personatges– escoltem amb tanta estima.

Els Coen investiguen en aquesta una nova proposta que s’allunya de la clau macabrosa, més propera a l’humor negre, de films anteriors (Fargo 1996, True Grit 2010) per explorar un vessant costumista que els juga a favor. Sense abandonar la poètica patètica i infausta, semblant als mecanismes de A Serious Man, 2009.

Aquest darrer mes han sortit les nominacions als premis de l’Acadèmia, els Oscar. El film n’ha rebut dues –cap en les categories principals–, en contraposició a les nominacions als Globus d’Or, entre les quals hi figurava millor film comèdia o musical, millor interpretació masculina i millor cançó (guanyadora de cap categoria).