Per primera vegada a la vida enguany m’he menjat els dotze grans de raïm al ritme de les campanades. No sóc supersticiosa, però si a això hi sumem que aquella nit també vaig menjar llenties, m’aventuro a pronosticar que enguany serà un bon any. Què em fa dir això? Tot i res. Si mires al teu voltant sembla que cada dia sigui igual, que no passi res. Continuarem tenint una edició diària, de dilluns a divendres, de Revista Cambrils Diari Digital i cada mes una edició en paper. D’això ja n’ha fet 8 i 60 anys, respectivament. Si tot canvia, res es mou; i si tot es mou, res canvia. Però si t’hi fixes amb atenció pots detectar lleugers indicis que assenyalen que alguna cosa està passant. Agafa un punt de referència i pren distància.

Cada any, puntuals a la seva cita, els mateixos tres senyors. Cada any, la cua impertèrrita esperant estoicament. Però, alerta!, aquells qui ahir feien cua obrint els ulls com a taronges en l’únic espai lliure entre el “gorro” i la bufanda, amb la carta ben aferrada entre les mans, ara empenyen cotxets perquè les panxes se’ls van inflar com un globus a l’alçada del melic.

Et llevaràs a la mateixa hora i, de memòria, repetiràs escrupolosament la mateixa rutina. Un dia aniràs a comprar, l’altre faràs una rentadora o planxaràs i cada nit una infusió abans d’anar a dormir. Potser enguany compleixes algun dels bons propòsits d’any nou més enllà del mes de gener: anar a classes d’anglès i fer els deures cada dia; anar a córrer passeig amunt, passeig avall, fins al Pi Rodó o fins a la Llosa (massa més tampoc, que acabes de començar i la intenció és el que compta). Qui sap si et llençaràs a la piscina i per poc que puguis faràs aquell viatge que sempre havies somiat, plantaràs un hort urbà a la finestra de la cuina o fins i tot repintaràs tota la casa.

Diries que tot és el mateix, que la vida continua gairebé igual que ahir. Tanmateix hi ha hagut altes i baixes a les famílies. N’hi ha que se’n van anar de cop, sense avisar-vos. Us diran que ara descansen, però hi ha un buit que res no omplirà. El record serà una cicatriu que sempre us acompanyarà perquè mai oblidareu.

365 dies per endavant són massa incògnites. A parts iguals es barregen els nervis per conèixer el que encara és desconegut i l’emoció de reviure cites ineludibles. La impaciència fa que vulguem saber el desenllaç abans de començar. I amb ànsia planifiquem què farem, on anirem i en quin dia caurà aquella festa que no ens perdríem per res del món. La curiositat ens enxampa mirant pel forat del pany abans que es pugui obrir la porta. A vegades no veiem el que no volem veure i d’altres no escoltem el que no volem sentir.

Fes un pronòstic, juga-te-la. “Què passaria si” o “què hagués passat si” és pura fantasia. Si vols una resposta de veritat, fes un salt al buit. El repte no sempre consisteix en superar un abisme profund. Només és que tens vertigen quan t’endinses en un futur incert. Els punts de referència t’acompanyaran en el camí i t’ajudaran perquè un cert grau de control confereix seguretat. Si encara no ho tens clar, seu a rumiar. Mentre continues donant voltes i més voltes a les mateixes coses, els trens no s’aturaran a l’estació i els vaixells salparan mar enllà. Si ja et sents a punt, agafa les regnes del teu destí i fes una vida nova aquest any nou.