Algú ho havia de dir, el cupcake arrela a casa nostra. La cultura ianqui-anglosaxona s’ha imposat als aparadors de pastisseries i, fins i tot, a aquella petita granja del costat de casa.

Com sempre, li’n podem donar la culpa a la caixa tonta: sèries com Sex and the City (Sexo en Nueva York) han obert la caixa dels trons d’aquests dolços embafadors. Com dèiem, aquesta moda ha fet molt mal a l’ideari de moltes mares i nens/es, que, perseguint la bellesa plàstica dels seus colors i formes, han apostat en els darrers anys per aquesta opció en aniversaris i altres onomàstiques. He dit moda, sí, perquè és un fenomen social i mediàtic, ho proven els 34.400.000 resultats que podem trobar al més conegut dels cercadors d’internet.

La traducció literal (pastís en copa) és en si el concepte originari, ja que és fornejava en petits bols de fang o copes, obtenint una massa esponjosa d’un mesura reduïda. D’aquí que de vegades s’anomena amb un fantasiós fairy cake (pastís de fades). Aquest concepte tan pompós explica una mica què hi ha darrere de tot, l’ànim de jugar a cuinetes i a pastetes. Aquest és l’eix vertebrador de l’èxit d’aquestes magdalenes decorades amb pasta de sucre.

Analitzem, doncs, aquest primer ítem, la manualitat. La base d’aquestes elaboracions parteix sempre d’una recepta clàssica de magdalenes o bescuits, que, si som més chic, en direm muffins, que decorem i aquí es on sorgeix el nen que tenim dintre, agafem les masses de sucre de colors i modelem figures mil, com quan ens regalaven unes pastilles de plastilina i passaven hores fent animals, arbres, boscos i espais sorgits de la nostra imaginació. Estem davant d’una autèntica teràpia contra l’estrès i la celeritat del món on vivim, convertint-se en una autèntica secta que capta milers d’adeptes. L’altre recurs per decorar aquests dolços és la buttercream, o sigui la crema de mantega de tota la vida, la que porten els nostres pastissos de mones o sares, entre d’altres.

Anem pel segon ítem, el sabor i el gust. A aquestes alçades, em plantejo com ens encisa la moda. Ho dic perquè precisament nosaltres, el poble de la dieta mediterrània, que darrerament ha estat tan elogiada i que aquest reconeixement ha suposat en els darrers anys que la nostra cultura culinària i el nostre paladar hagi anat reduint progressivament els greixos animals i el nivell de sucre a les nostres dietes, hagi obert la porta a sabors embafadors, pesats i a productes amb tant alt contingut de greix, coses que nosaltres ja havíem deixat enrere. La resposta només pot estar en la moda, en la tendència, l’aposta per la bellesa del producte, dels colors o de la fantasia, deixant enrere l’interior, l’essència. Això ha quedat molt carrincló, com molt de parella, no? Bé, però el que no saben aquests anglesos és que les nostres arrels són tan profundes que, quan ens regalen un pastís d’aquests tan vestits i ensucrats, el que la majoria fem és, després de dir “molt bonic”, enretirem la cobertura, la deixem al costadet del plat i ens mengem la magdalena, el bescuit o el que porti a la base.

Potser ara ens trobem enmig del boom d’aquesta moda, però alguna cosa em diu que no calarà en les nostres aigües per molt temps. Ep, ja veurem!

Entretant ens podem permetre jugar amb la plastilina.