En la difícil tasca d’educar els nostres fills, ha canviat la perspectiva des dels nostres avis fins avui en dia.

Quins són els elements que ajuden a créixer als nostres fills? La paciència, és a dir, que no ens cansem de repetir una i mil vegades que facin les coses i les facin ben fetes. Els límits, fins i tot de la paciència, perquè han de saber que això no es pot traspassar i el perquè, és a dir, no és perquè nosaltres ho diem sinó que és pel seu bé. I l’acceptació, el ser capaç d’acceptar la personeta o persona que tinc al davant amb tota la seva idiosincràsia, és a dir, que sigui capaç de no projectar els meus neguits i les meves frustracions per poder canalitzar-les a través d’ell. Acceptar que té uns gustos, unes característiques i un ritme diferent al meu encara que sigui el meu fill.

Això dit així pot sonar molt fàcil, però ara vénen els llops, les temors, les ombres... i els famosos peròs... Com puc no perdre la paciència si ja li he dit cinquanta milions de vegades! Bé, no sempre es tracta de repetir sinó d’innovar i trobar la manera perquè arribi el missatge. La creativitat i la innovació fascinen els nostres fills i filles, i acostumen a tenir garantia d’èxit. Ara em direu: però la creativitat té un límit? Doncs sí, aleshores cal tenir les coses clares, és a dir, hi ha una acció a executar i les conseqüències les ha de patir ens agradi o no. Perquè si no fem que les pateixi (ara mateix estic pensant per exemple en els deures) farà que el sobreprotegim i això a la llarga fa més mal que bé.

Pel que fa als límits, de vegades no els tenim clars ni nosaltres. Fins on és adequat que l’he de deixar? O no l’he de deixar? La veritat és que la majoria de pares amb qui m’he topat són bastant coherents i fan el que han de fer, és a dir, tenen els límits que volen posar als seus fills clars, però quan dubtem, els nostres fills ho noten i aleshores és quan troben l’escletxa per fer el forat i obrir un abisme al dubte, la incertesa i la indecisió, això fa més mal que tenir un límit massa estret.

Per últim, l’acceptació no és menys fàcil dur-la a terme, tots eduquem en base a la nostra experiència i aquest criteri no és que no sigui erroni, és l’únic possible! No puc fer una cosa que no sé. Per això en aquest moment en què fas alguna acció que no et funciona, cal que comentis amb amics, professionals, altres pares alternatives a la que tu dus a terme per poder valorar i analitzar què cal introduir perquè la cosa rutlli.

Qui us havia dit que educar és fàcil?