Wes Anderson torna a les pantalles amb The Grand Budapest hotel. No se’ns acut millor manera de descriure i fer ressenya del film que fent referència a un imaginari que s’adiu de manera força coherent amb la marca personal de l’autor: el de la joguina. I és que el director de Moonrise Kingdom sembla saber treballar el cel·luloide –de la meticulosa posada en escena i el muntatge, al disseny artístic– com si precisament es tractés d’un regal en una caixa de colors pastel, un autòmat de corda, una figura de plàstic llampant.

Començant per la composició de l’espai, que ens recorda inevitablement a una casa de nines. L’hotel, aquest habitacle que serveix a Anderson com a pretext per explicar una història d’aventures marcada per un suspens anunciat: la resolució d’un assassinat. És en aquest també on es conté la diversitat de cares que conformen el circ de personatges –de manera molt ben representada al cartell–. I és que The Grand Budapest hotel destaca, com ho fan títols anteriors del director, per la coralitat que conforma la trama principal. Tilda Swinton, Bill Murray, Ralph Fiennes, Adrien Brody o Jude Law, entre molts –moltíssims– altres, posen cara a cada un dels personatges que col·laboren, per una banda, en la resolució d’un relat i, per l’altra, en desemmascarar un assassinat en el si d’una família burgesa, just abans de l’expansió del nazisme per tot Europa.

L’altre paral·lelisme l’establim amb una col·lecció de nines russes, d’aquestes que encaixen una dins l’altra, i és que el film se’ns presenta precisament d’aquesta manera: diversos nivells diegètics posats un dins l’altre. D’un llibre a un relat en un moment temporal, en què s’explica encara una altra trama posada en un moment anterior. Anderson juga amb la plasticitat del format per encaixar cada una de les trames en una proporció diferent: un fotograma panoràmic que es fa estret a mesura que ens movem entre cada un dels nivells diegètics. Un altre recurs argumental que definim, doncs, amb la dinàmica del joc.

La proposta resulta atractiva i eficient, però en ocasions es perd en l’exuberància i la sobresaturació de variants. A diferència de l’anterior Moonrise Kingdom, Wes Anderson deixa que l’excentricitat trenqui amb una coherència formal necessària a l’hora d’organitzar la multiplicitat de trames i personatges.