Aquest mes de març, concretament el dia 20, es posava en funcionament el nou servei de rodalies territorials de Tarragona. La RT1 connecta Reus i Tarragona, i la RT2 connecta Cambrils amb l’Arboç. Hi ha qui es felicita per la bona nova i hi ha qui no hi acaba de trobar quin sentit té. Factors com els horaris, la freqüència o les tarifes són aspectes a considerar per valorar-ho. Suposo que, com passa moltes vegades, les respostes a aquestes preguntes s’ajusten més a un disseny traçat sobre el paper des d’un despatx que no pas a les necessitats reals dels potencials usuaris. Malgrat que ho desconec, m’imagino que, ni que fos per complir l’expedient, en un moment o altre de tot el procés es va fer algun tipus de consulta per conèixer el parer dels usuaris. Quan dic consulta vull dir des de respondre a una enquesta telefònica, a atendre aquell qui perseguia a peu d’andana la gent que corre per no perdre el tren, passant per un procés participatiu com Déu mana. Posaria la mà al foc que tots els qui no van voler dedicar ni un segon a donar la seva opinió, perquè aquesta fos tinguda en compte a l’hora d’elaborar el projecte, ara els ha faltat temps per posar-se les mans al cap i emetre grans judicis de la categoria “a mi ningú m’ha preguntat res”, “els resultats estan manipulats”, “les preguntes tenen trampa perquè responguis el que els interessa” o la que a mi em posa més frenètica de totes: “això s’ho inventen tot, jo no conec a ningú a qui li hagin fet aquesta enquesta”. Però què passa, que l’única opinió que compta és la teva, eh?

Està clar que el nou traçat de les RT (Rodalies de Tarragona) no pot satisfer tothom perquè cadascú té els seus interessos, però un servei de dilluns a divendres en horari d’oficina és una planificació pensada per quedar bé de cara a la galeria i no pas per oferir un servei i públic (que d’això anava la cosa, no?). Cada vegada més els qui tenen poder per prendre decisions estan més allunyats dels qui viuen a peu de carrer. La bombolla en què viuen els polítics i la quotidianitat dels electors són dues realitats que només col·lideixen el dia que toca anar a votar perquè hi ha eleccions. I clar, amb aquesta tònica de “jo no he donar explicacions de res a ningú perquè jo mano” –per un banda–, i “jo passo de tot” –de l’altra–, doncs mira, qui dia passa any empeny i ja t’ho trobaràs. Total, d’aquí a quatre anys jo tornaré cap a casa a descansar i el qui vingui darrere ja s’ho trobarà. Total, com que tots són uns lladres i jo no sóc ningú, més val que em busqui la vida per una altra via (mai més ben dit). Ara, que si aquesta via alternativa són els busos de la Plana amb goteres per anar de Cambrils a Reus (m’hi jugo un pèsol que continuen sent els mateixos) anem aclarits.

Hi ha qui argumentarà que això de sortir al carrer només serveix per abonyegar paelles i esgargamellar-se. D’acord. Però també estarem d’acord que si ni tu, ni jo, ni nosaltres, no defensem allò que és nostre (i aquí cadascú que hi posi el que més li toqui la fibra: sanitat pública, ensenyament públic, transport públic...) ningú no ens farà la feina bruta. I si la nostra arma són els vots, votem. I si l’única manera de tenir-nos contents per poder dir que sí, i tant, que hi ha hagut un procés de consulta ciutadana, és una enquesta pesada, fem el refotut favor de prendre paciència i respondre, que treballar al carrer o somrient al telèfon mentre us insulten a tu i a la teva família no és un plaer morbós. D’acord?