Aquí, qui mana?
Quan el màxim responsable duna organització dimiteix, pels motius que siguin, admet el seu fracàs i la necessitat de canviar les persones i les maneres del projecte. Ja ho podem disfressar o dissimular com vulguem. És la confirmació del desencís. En el cas del PSC, els mals resultats electorals, la continuada fuga de militants i la reiterada discrepància de nombrosos sectors del partit, han estat els elements desencadenants del fracàs.
I ara, qui ha de dirigir el PSC? A qui li donaríem la nostra confiança? No vull parlar de nou PSC. Aquest ha estat el lema des del darrer Congrés i ja heu vist com ha acabat. Prefereixo el PSC de sempre, aquell que és fidel als seus principis fundacionals, desquerra i catalanista.
Primer, a aquell que sigui capaç dentendre que les propostes fetes fins el moment sobre la qüestió nacional catalana, no són vàlides. Al meu parer, són la causa principal del fracàs electoral i labandonament de la militància. No entenc el capficament dalguns en defensar i dir que el gran èxit de Navarro ha estat influir en el PSOE per que acceptés la proposta de reforma federal dEspanya. Repeteixo, aquest ha estat el gran fracàs. Qui ens ha dentendre són els ciutadans de Catalunya, no els inquilins de Ferraz.
Cal dir les coses clares. Volem estructures dEstat. Volem un Estat propi, associat amb Espanya i Europa. Volem el concert econòmic. Volem decidir nosaltres el grau de solidaritat respecte els altres territoris. Volem parlar amb la nostra llengua a Europa. I algunes coses més, com per exemple, que els productes de la cooperativa de Cambrils es puguin vendre amb normalitat arreu. Que la gent dAragó, la Rioja, Navarra o el País Basc, segueixin venint a lestiu a les seves segones residències. Que el Barça jugui amb el Madrid. O el que vulgueu afegir.
Segon, i no menys important. Aquell capaç dafrontar el repte i la necessitat de dir No a la política econòmica que ens imposen des de la dreta a Catalunya, Espanya i Europa. Aquest és un missatge de fàcil enteniment. És el que ens proposa la ciutadania des del carrer i que recullen, en bona part, els nous moviments socials i polítics.
Qui digui que això és incompatible amb la responsabilitat que un partit com cal ha de tenir respecte les institucions, sequivoca. Per suposat que podem qüestionar els nivells de dèficit, o el marge del deute. Que podem aplicar polítiques dingressos gravant les rendes més altes. Que podem exigir millors salaris, millor sanitat o educació o justícia social. Qui ho diu que les imposicions dels responsables econòmics són les correctes? En definitiva, si ens diem desquerres, apliquem polítiques desquerres de veritat.
Aquestes dues premisses han danar, inequívocament, unides. Un país, una nació, un estat, no ha de servir, només, per a lluir bandera a lestranger, per tenir exèrcit o per competir esportivament a nivell internacional ( per cert, les tres coses mimporten ben poc. Ni les vull). Ha de servir per millorar la vida real de tots els ciutadans del país en allò que realment interessa: lensenyament, la sanitat, la cultura, leconomia, la justícia social. Sincerament, si aquesta no és la prioritat, tan em fa que el Govern estigui a Barcelona, Madrid, Estrasburg o Bejing.
Afegeixo un tercer element a assumir per la nova direcció i el seu màxim responsable. La radicalitat democràtica de les estructures del partit. De baix a dalt. Prou de nomenaments a dit i damiguismes.
Personalment, no en sóc gaire optimista. La inèrcia, la manera de fer dels que han dirigit el Partit en els darrers temps no em produeix esperança. Escoltant les declaracions dalguns dells als mitjans i les propostes a la primera secretaria que esmenten, em reafirma el pessimisme.
Però, quasi 40 anys de dedicació a unes idees i a un Partit, mobliguen a intentar-ho. Mho dec a mi mateix i a la gent que pensa com jo. Som-hi.
I ara, qui ha de dirigir el PSC? A qui li donaríem la nostra confiança? No vull parlar de nou PSC. Aquest ha estat el lema des del darrer Congrés i ja heu vist com ha acabat. Prefereixo el PSC de sempre, aquell que és fidel als seus principis fundacionals, desquerra i catalanista.
Primer, a aquell que sigui capaç dentendre que les propostes fetes fins el moment sobre la qüestió nacional catalana, no són vàlides. Al meu parer, són la causa principal del fracàs electoral i labandonament de la militància. No entenc el capficament dalguns en defensar i dir que el gran èxit de Navarro ha estat influir en el PSOE per que acceptés la proposta de reforma federal dEspanya. Repeteixo, aquest ha estat el gran fracàs. Qui ens ha dentendre són els ciutadans de Catalunya, no els inquilins de Ferraz.
Cal dir les coses clares. Volem estructures dEstat. Volem un Estat propi, associat amb Espanya i Europa. Volem el concert econòmic. Volem decidir nosaltres el grau de solidaritat respecte els altres territoris. Volem parlar amb la nostra llengua a Europa. I algunes coses més, com per exemple, que els productes de la cooperativa de Cambrils es puguin vendre amb normalitat arreu. Que la gent dAragó, la Rioja, Navarra o el País Basc, segueixin venint a lestiu a les seves segones residències. Que el Barça jugui amb el Madrid. O el que vulgueu afegir.
Segon, i no menys important. Aquell capaç dafrontar el repte i la necessitat de dir No a la política econòmica que ens imposen des de la dreta a Catalunya, Espanya i Europa. Aquest és un missatge de fàcil enteniment. És el que ens proposa la ciutadania des del carrer i que recullen, en bona part, els nous moviments socials i polítics.
Qui digui que això és incompatible amb la responsabilitat que un partit com cal ha de tenir respecte les institucions, sequivoca. Per suposat que podem qüestionar els nivells de dèficit, o el marge del deute. Que podem aplicar polítiques dingressos gravant les rendes més altes. Que podem exigir millors salaris, millor sanitat o educació o justícia social. Qui ho diu que les imposicions dels responsables econòmics són les correctes? En definitiva, si ens diem desquerres, apliquem polítiques desquerres de veritat.
Aquestes dues premisses han danar, inequívocament, unides. Un país, una nació, un estat, no ha de servir, només, per a lluir bandera a lestranger, per tenir exèrcit o per competir esportivament a nivell internacional ( per cert, les tres coses mimporten ben poc. Ni les vull). Ha de servir per millorar la vida real de tots els ciutadans del país en allò que realment interessa: lensenyament, la sanitat, la cultura, leconomia, la justícia social. Sincerament, si aquesta no és la prioritat, tan em fa que el Govern estigui a Barcelona, Madrid, Estrasburg o Bejing.
Afegeixo un tercer element a assumir per la nova direcció i el seu màxim responsable. La radicalitat democràtica de les estructures del partit. De baix a dalt. Prou de nomenaments a dit i damiguismes.
Personalment, no en sóc gaire optimista. La inèrcia, la manera de fer dels que han dirigit el Partit en els darrers temps no em produeix esperança. Escoltant les declaracions dalguns dells als mitjans i les propostes a la primera secretaria que esmenten, em reafirma el pessimisme.
Però, quasi 40 anys de dedicació a unes idees i a un Partit, mobliguen a intentar-ho. Mho dec a mi mateix i a la gent que pensa com jo. Som-hi.