El full de ruta
Aquests dies post 9N, assistim embadalits, tal vegada perplexes o avorrits, davant la tele o als mitjans escrits, al naixement duna nova manera de fer política: a lexposició pública, en una sala plena de gent i davant les càmeres, del parer dels líders polítics sobre el present i el futur dels procés sobiranista català. Li diuen el Full de Ruta. Al menys, dels representants de les formacions polítiques que aquests mitjans consideren són els importants o els bons o els que cal tenir en compte. La resta de partits, opinen, sexpressen o repliquen com poden, convocant rodes de premsa o forçant entrevistes als medis.
I així passen els dies i les setmanes i els mesos, omplint la major part del temps dels informatius i de les pàgines dels diaris, les tertúlies i entrevistes. Fent rodar la bola.
Hi hauríem dafegir les veus dalgunes entitats i associacions que, per alguna circumstància meritocràtica que no acabo dentendre, parlen i es manifesten a tort i a dret.
El problema més important dun país és aquell que decideixen els seus ciutadans que ho sigui. Avui, si fem cas als mitjans de comunicació, inequívocament, és el Procés.
El més important, pels ciutadans, agafats un a un, no ho tinc tan clar. Al menys les enquestes ens diuen que els preocupa tant o més, latur, la situació econòmica, la corrupció,... Visc a un barri on sacumulen els problemes relacionats amb el treball, lhabitatge, leducació, els serveis de salut o la convivència. Per posar-ne els més importants. Així mho expliquen els meus veïns quan parlem al carrer o al súper. Vés a saber.
Crec que la decisió sobre el futur encaix del meu país al món és molt important. Però, també penso que els governs estan per a governar i gestionar de manera que resolguin els problemes de la gent. No entenc que els mandats durin només dos anys, una vegada i un altra. No entenc als que no afrontin les seves responsabilitats. Ni molt menys entenc als que sempre culpen als altres de les seves mancances o incompetències.
El MEU FULL DE RUTA de veritat, va de casa al meu institut, a Reus, on dono classe a alumnes de Formació Professional i Batxillerat, que tenen una perspectiva de futur molt difícil en relació a obtenir feina que tingui a veure amb els seus estudis. Alumnes als que han multiplicat per vuit el preu de la matrícula del curs en dos anys. Alumnes que, com la resta de ciutadans, pateixen directament les retallades en sanitat, assistència social i ajuts a leducació i el transport. Alumnes que passen de la política, avorrits perquè consideren que no els és útil. Quina diferència amb el que passava quan jo tenia la seva edat!
Després de linstitut, vaig sovint a lajuntament. Una institució que pateix de manera directe els efectes de la crisi i de les polítiques supramunicipals. En el cas de la meva ciutat, cal afegir-hi lactitud dun govern encara més retallador de serveis, que ha acomiadat a més de cent treballadors, que ha apujat els impostos més dun 30%, que ha tancat equipaments, que culpa als demés de la seva ineptitud. Un govern de dues forces polítiques, CiU i PP, que fan el paper teatralitzat denfrontar-se per les qüestions nacionals i que, per contra, van de la mà en la gestió/no gestió política.
També faig política a Cambrils i a Barcelona, aportant el meu compromís i la meva feina a un nou projecte de partit polític que mantingui vius els principis que sempre he defensat, la Justícia Social i el Catalanisme.
I per suposat, tinc els meus amics amb els que cultivo lamistat. I llegeixo. I escric. I faig la primitiva. I passejo. I de manera molt especial, gaudeixo de la meva família. Faig allò que fem la majoria de les persones. El meu full de ruta.
En fi, magradaria votar i decidir duna vegada per totes. Per deixar de veure i escoltar cada dia la mateixa història i a la mateixa gent. Per veure si es posen a resoldre laltre meitat de la feina. Sovint tinc la impressió que no els interessa gaire.
I així passen els dies i les setmanes i els mesos, omplint la major part del temps dels informatius i de les pàgines dels diaris, les tertúlies i entrevistes. Fent rodar la bola.
Hi hauríem dafegir les veus dalgunes entitats i associacions que, per alguna circumstància meritocràtica que no acabo dentendre, parlen i es manifesten a tort i a dret.
El problema més important dun país és aquell que decideixen els seus ciutadans que ho sigui. Avui, si fem cas als mitjans de comunicació, inequívocament, és el Procés.
El més important, pels ciutadans, agafats un a un, no ho tinc tan clar. Al menys les enquestes ens diuen que els preocupa tant o més, latur, la situació econòmica, la corrupció,... Visc a un barri on sacumulen els problemes relacionats amb el treball, lhabitatge, leducació, els serveis de salut o la convivència. Per posar-ne els més importants. Així mho expliquen els meus veïns quan parlem al carrer o al súper. Vés a saber.
Crec que la decisió sobre el futur encaix del meu país al món és molt important. Però, també penso que els governs estan per a governar i gestionar de manera que resolguin els problemes de la gent. No entenc que els mandats durin només dos anys, una vegada i un altra. No entenc als que no afrontin les seves responsabilitats. Ni molt menys entenc als que sempre culpen als altres de les seves mancances o incompetències.
El MEU FULL DE RUTA de veritat, va de casa al meu institut, a Reus, on dono classe a alumnes de Formació Professional i Batxillerat, que tenen una perspectiva de futur molt difícil en relació a obtenir feina que tingui a veure amb els seus estudis. Alumnes als que han multiplicat per vuit el preu de la matrícula del curs en dos anys. Alumnes que, com la resta de ciutadans, pateixen directament les retallades en sanitat, assistència social i ajuts a leducació i el transport. Alumnes que passen de la política, avorrits perquè consideren que no els és útil. Quina diferència amb el que passava quan jo tenia la seva edat!
Després de linstitut, vaig sovint a lajuntament. Una institució que pateix de manera directe els efectes de la crisi i de les polítiques supramunicipals. En el cas de la meva ciutat, cal afegir-hi lactitud dun govern encara més retallador de serveis, que ha acomiadat a més de cent treballadors, que ha apujat els impostos més dun 30%, que ha tancat equipaments, que culpa als demés de la seva ineptitud. Un govern de dues forces polítiques, CiU i PP, que fan el paper teatralitzat denfrontar-se per les qüestions nacionals i que, per contra, van de la mà en la gestió/no gestió política.
També faig política a Cambrils i a Barcelona, aportant el meu compromís i la meva feina a un nou projecte de partit polític que mantingui vius els principis que sempre he defensat, la Justícia Social i el Catalanisme.
I per suposat, tinc els meus amics amb els que cultivo lamistat. I llegeixo. I escric. I faig la primitiva. I passejo. I de manera molt especial, gaudeixo de la meva família. Faig allò que fem la majoria de les persones. El meu full de ruta.
En fi, magradaria votar i decidir duna vegada per totes. Per deixar de veure i escoltar cada dia la mateixa història i a la mateixa gent. Per veure si es posen a resoldre laltre meitat de la feina. Sovint tinc la impressió que no els interessa gaire.