Capítol XXVII. De lesport al cor
Els grans esdeveniments esportius, sobretot si el nostre equip hi és present, incorporen components emocionals que van més enllà del que pot significar el fet que un jugador de futbol alci una copa sempre brillant. En el moment en què les entitats aconsegueixen que cada família integri dins de la seva història íntima, reservada i personal els seus èxits i fracassos, ja podrem parlar dalguna cosa més que desport.
Si un té la sort de viure finals des de ben jove, experimentarà com els nervis propis de lesdeveniment es combinen amb lesperança del triomf somniat. Però més enllà de lemoció de linstant suprem, els que ja comencem a tenir una edat sabem que aquestes cerimònies també són invitacions a viatjar al passat i, ens agradi o no, a obrir el nostre particular recull sentimental.
Daquesta manera, tant si un ha de quedar-se a casa davant la televisió perquè les seves obligacions professionals, familiars o personals no li han permès acompanyar lequip, com si ha tingut la sort dassistir en persona al darrer acte daquesta gran comèdia, sap que en algun moment indeterminat però també indefugible de la nit, més tard o més dhora, haurà de fullejar acceleradament el llibre de la seva vida i reviure moments passats per acabar adonant-se que el temps transcorre més depressa del que podia sospitar. Són els instants on la duresa del record es barreja plenament amb la dolçor que la situació ens recrea, i fruir novament de coses impossibles ens fa sentir més vius. En aquest punt tothom tindrà un racó perdut; uns recordaran aquell pare que preferia assabentar-se del resultat final un cop tot ja havia acabat per no patir més del que la vida ja li regalava, altres pensaran en lamic que, bufanda al coll, mai no fallava en cada partit i que un insospitat dia els va deixar sols en aquest món; personalment sempre em quedarà linstant que el meu avi va donar-me damagat uns centimets, com ell deia, per viatjar a Wembley amb lúnica condició que li portés una fotografia daquella copa que tan a prop havíem tingut sempre però que mai, fins aquell moment, havíem aconseguit.
He canviat de residència, ja no em guanyo la vida en la mateixa professió, mhe casat i el meu univers personal sha capgirat duna manera absoluta. Finalment me nadono que és difícil dirigir la nostra vida vers al port que exactament desitgem però que el realment important és emportar-nos en aquest meravellós viatge allò que els nostres pares ens deixen i que al capdavall ens pertany com a herència familiar; una delles, la passió per uns colors. Sí, a València també hem viscut moments de joia, també hem cridat, patit i plorat. Hem sortit al carrer i ens hem deixat emportar pels records i les emocions. Després diuen que només és esport.
Si un té la sort de viure finals des de ben jove, experimentarà com els nervis propis de lesdeveniment es combinen amb lesperança del triomf somniat. Però més enllà de lemoció de linstant suprem, els que ja comencem a tenir una edat sabem que aquestes cerimònies també són invitacions a viatjar al passat i, ens agradi o no, a obrir el nostre particular recull sentimental.
Daquesta manera, tant si un ha de quedar-se a casa davant la televisió perquè les seves obligacions professionals, familiars o personals no li han permès acompanyar lequip, com si ha tingut la sort dassistir en persona al darrer acte daquesta gran comèdia, sap que en algun moment indeterminat però també indefugible de la nit, més tard o més dhora, haurà de fullejar acceleradament el llibre de la seva vida i reviure moments passats per acabar adonant-se que el temps transcorre més depressa del que podia sospitar. Són els instants on la duresa del record es barreja plenament amb la dolçor que la situació ens recrea, i fruir novament de coses impossibles ens fa sentir més vius. En aquest punt tothom tindrà un racó perdut; uns recordaran aquell pare que preferia assabentar-se del resultat final un cop tot ja havia acabat per no patir més del que la vida ja li regalava, altres pensaran en lamic que, bufanda al coll, mai no fallava en cada partit i que un insospitat dia els va deixar sols en aquest món; personalment sempre em quedarà linstant que el meu avi va donar-me damagat uns centimets, com ell deia, per viatjar a Wembley amb lúnica condició que li portés una fotografia daquella copa que tan a prop havíem tingut sempre però que mai, fins aquell moment, havíem aconseguit.
He canviat de residència, ja no em guanyo la vida en la mateixa professió, mhe casat i el meu univers personal sha capgirat duna manera absoluta. Finalment me nadono que és difícil dirigir la nostra vida vers al port que exactament desitgem però que el realment important és emportar-nos en aquest meravellós viatge allò que els nostres pares ens deixen i que al capdavall ens pertany com a herència familiar; una delles, la passió per uns colors. Sí, a València també hem viscut moments de joia, també hem cridat, patit i plorat. Hem sortit al carrer i ens hem deixat emportar pels records i les emocions. Després diuen que només és esport.