Cireres i petonets
Diumenge de maig. Mig matí. Comença a fer bo. Potser a la tarda cauran quatre gotes, la primavera és així de pietosa, no ofega ni per calor ni per aiguat. És estació de mal seient, ara plou, ara fa sol, inconstant, com una adolescent juganera.
Bancs plens de dones i homes joves. Bé, trenta i uns quants, per ser exactes. Joves, vaja. Aparquen cotxes menuts, de criatures. Rodes grosses, dissenys ergonòmics, tots guarnits amb ninots estranyíssims.
El terra és de sorra i de ciment. Alguns arbres i arbustos, per allò que és un parc. Gronxadors clàssics amb nens fent-hi cua. Quan els toca, els adults saixequen i els gronxen. Agafat fort, Arronsa les cames i dónat empenta, Que divertit, eh?
Altres gronxadors de nova generació. Naltros en dèiem columpios. Ara tot són gronxadors. Els animalets amb molla a sota per anar a cavallet; el tobogan de tota la vida, la primera causa infantil de pelades de genoll; lestructura de fusta amb proves: cordes, passarel·les movibles, túnels...; la zona de sorra per potinejar i embrutar-se bé.
Pares i mares, més mares que pares, vigilant, jugant o xerrant entre ells, tot un univers innocent en uns quants metres quadrats. Diries que és un lloc neutral, on ningú no pot atrevir-se a pensar en negatiu. Zona protegida de tota maldat.
Sec i miro ma filla que sho mira tot i assenyala amb el dit això i allò i em mira i em diu que ta ta tà i ta ta tà. Sí, esclar que sí, ta ta tà. Li somric i em fa petonets amb la boca, última cosa apresa aquesta setmana. Memociona veure com creix i a la velocitat a què ho fa. No som pas capaços de seguir-ho fent així quan som adults.
Els nens criden sense complexos, de contents, denfadats, es queixen o es barallen. Els adults fan dadults i posen pau Au, deixa-li la pala a aquest nen, prohibeixen No, a la boca, no, que és caca, animen Vés a pujar al tobogan, vés o donen ordres Va, cap a casa, que es fa tard. Al final, sense saber com, acaben entrant en el joc de perdre el temps en activitats tan poc lucratives com aquestes.
Sec i penso en les mil i una coses que podria estar fent i que abans feia: llegir, quedar amb els amics, anar al cine, passejar pels carrers petits i estrets daquesta ciutat trobant sense buscar-hi res... I aquí em veig, formant part dun cosmos especial, dun món particular, gairebé sagrat, en què cal que taparquis per anar a peu, a peuet, millor dit, a cavallet o gatejant...
El temps passa igualment, però tot és secundari. Menys estar amb ells, sense fer altra cosa que veure com es fan grans i, sense saber-ne gaire, fent de models, els primers, quina por...
Agafo la motxilla o kit de supervivència de la mare moderna, vegis: bolquers, tovalloletes, biberó amb aigua, kleenex, rosegador i gorra, i rescato del fons una bossa de cireres rodanxones.
Vine, filla, que et posaré la gorreta. Dues cireres, boníssimes... Té, una miqueta daigua, que sempre va bé. No pararies, tres cireres més... Ui, aquests moquets. És molt viciós això de les cireres... I aquestes bavotes...
Au, sí, ta ta tà... I escuro una altra cirera mentre penso que, al capdavall, tampoc no és tant dura aquesta vida. Solet, petonets i mig quilet de cireres per mi soleta.
Bancs plens de dones i homes joves. Bé, trenta i uns quants, per ser exactes. Joves, vaja. Aparquen cotxes menuts, de criatures. Rodes grosses, dissenys ergonòmics, tots guarnits amb ninots estranyíssims.
El terra és de sorra i de ciment. Alguns arbres i arbustos, per allò que és un parc. Gronxadors clàssics amb nens fent-hi cua. Quan els toca, els adults saixequen i els gronxen. Agafat fort, Arronsa les cames i dónat empenta, Que divertit, eh?
Altres gronxadors de nova generació. Naltros en dèiem columpios. Ara tot són gronxadors. Els animalets amb molla a sota per anar a cavallet; el tobogan de tota la vida, la primera causa infantil de pelades de genoll; lestructura de fusta amb proves: cordes, passarel·les movibles, túnels...; la zona de sorra per potinejar i embrutar-se bé.
Pares i mares, més mares que pares, vigilant, jugant o xerrant entre ells, tot un univers innocent en uns quants metres quadrats. Diries que és un lloc neutral, on ningú no pot atrevir-se a pensar en negatiu. Zona protegida de tota maldat.
Sec i miro ma filla que sho mira tot i assenyala amb el dit això i allò i em mira i em diu que ta ta tà i ta ta tà. Sí, esclar que sí, ta ta tà. Li somric i em fa petonets amb la boca, última cosa apresa aquesta setmana. Memociona veure com creix i a la velocitat a què ho fa. No som pas capaços de seguir-ho fent així quan som adults.
Els nens criden sense complexos, de contents, denfadats, es queixen o es barallen. Els adults fan dadults i posen pau Au, deixa-li la pala a aquest nen, prohibeixen No, a la boca, no, que és caca, animen Vés a pujar al tobogan, vés o donen ordres Va, cap a casa, que es fa tard. Al final, sense saber com, acaben entrant en el joc de perdre el temps en activitats tan poc lucratives com aquestes.
Sec i penso en les mil i una coses que podria estar fent i que abans feia: llegir, quedar amb els amics, anar al cine, passejar pels carrers petits i estrets daquesta ciutat trobant sense buscar-hi res... I aquí em veig, formant part dun cosmos especial, dun món particular, gairebé sagrat, en què cal que taparquis per anar a peu, a peuet, millor dit, a cavallet o gatejant...
El temps passa igualment, però tot és secundari. Menys estar amb ells, sense fer altra cosa que veure com es fan grans i, sense saber-ne gaire, fent de models, els primers, quina por...
Agafo la motxilla o kit de supervivència de la mare moderna, vegis: bolquers, tovalloletes, biberó amb aigua, kleenex, rosegador i gorra, i rescato del fons una bossa de cireres rodanxones.
Vine, filla, que et posaré la gorreta. Dues cireres, boníssimes... Té, una miqueta daigua, que sempre va bé. No pararies, tres cireres més... Ui, aquests moquets. És molt viciós això de les cireres... I aquestes bavotes...
Au, sí, ta ta tà... I escuro una altra cirera mentre penso que, al capdavall, tampoc no és tant dura aquesta vida. Solet, petonets i mig quilet de cireres per mi soleta.