És possible tenir-ho tot?
Aquests dies, arrel de la victòria del Barça en la Champions he estat reflexionant sobre el sentit didentificació, de pertànyer a un país, a una comunitat determinada. I suposo que els milers daficionats que es van desplegar per tot el país per celebrar aquest triomf del Barça en realitat estaven festejant moltes més coses que un partit de futbol. Tot i que el símil no és equiparable, una cosa similar em passa amb el programa Superhuman, que va estrenar Cuatro el passat 26 dabril, amb la participació del cambrilenc Jordi Moretó. Em pregunto si estaria enganxada de la mateixa manera a un programa on veiem dones i homes afrontant proves de resistència, de valor, etcètera duna duresa extrema, si no estigués en joc una victòria cambrilenca. Possiblement la resposta seria que no. I més tenint en compte que Cuatro ha maltractat Superhuman a nivell de programació, ja que es va començar a emetre a les 22.30 hores els dos primers divendres, sense previ avís es va modificar lhorari el tercer divendres a les 00.30 hores, el quart divendres, teòricament el de la final, no es va emetre i es va substituir per un programa especial sobre El codi Da Vinci i lúltim programa finalment es va emetre a la una de la matinada. El cert és, però, que sempre fa il·lusió veure un cambrilenc que és capaç de resistir totes aquestes proves i, a més, arribar a la final amb el seu peculiar sentit dhumor.
Sens dubte, la participació daquest capità dembarcació, Jordi Moretó, en el programa és un dels ingredients que el feien atractiu. Però a més, hi havia una altra reflexió, que es feia la presentadora del programa, la periodista Raquel Sánchez Silva, que també em fa pensar. En acabar el programa ella pronuncia la mateixa sentència: Para ser un Superhuman no basta con ser listo, no basta con ser fuerte. Para ser Superhuman hay que tenerlo todo. Realment, es pot tenir tot en aquesta vida? I què considerem que és tenir-ho tot? Passar 48 hores sense dormir (prova que han de superar els concursants), fer un duríssim recorregut de submarinisme o superar cinc hores de claustrofòbia en una mena de taüt soterrat; això és tenir-ho tot? Miro al meu voltant i veig quantitat de dones i dhomes que tenen per endavant lluites no tan espectaculars però dures i molt més importants: aconseguir mantenir una vida personal mentre la feina cada dia ens exigeix més dedicació i hores, pagar una hipoteca, educar els seus fills i filles... Són metes personals, petites victòries que gent del meu voltant realitza a diari però que la societat no valora. En canvi, ens quedem meravellats (i jo la primera) quan veig que hi ha dones i homes que són capaços de realitzar proves de resistència física en les quals jo de ben segur que esbufegaria als 30 segons de començar (sempre en el supòsit que em decidís a provar-ho). Caldria, potser, que comencéssim a adonar-nos que tots portem un petit superhuman dins nostre? Això ens ajudaria a valorar-nos més?
Sens dubte, la participació daquest capità dembarcació, Jordi Moretó, en el programa és un dels ingredients que el feien atractiu. Però a més, hi havia una altra reflexió, que es feia la presentadora del programa, la periodista Raquel Sánchez Silva, que també em fa pensar. En acabar el programa ella pronuncia la mateixa sentència: Para ser un Superhuman no basta con ser listo, no basta con ser fuerte. Para ser Superhuman hay que tenerlo todo. Realment, es pot tenir tot en aquesta vida? I què considerem que és tenir-ho tot? Passar 48 hores sense dormir (prova que han de superar els concursants), fer un duríssim recorregut de submarinisme o superar cinc hores de claustrofòbia en una mena de taüt soterrat; això és tenir-ho tot? Miro al meu voltant i veig quantitat de dones i dhomes que tenen per endavant lluites no tan espectaculars però dures i molt més importants: aconseguir mantenir una vida personal mentre la feina cada dia ens exigeix més dedicació i hores, pagar una hipoteca, educar els seus fills i filles... Són metes personals, petites victòries que gent del meu voltant realitza a diari però que la societat no valora. En canvi, ens quedem meravellats (i jo la primera) quan veig que hi ha dones i homes que són capaços de realitzar proves de resistència física en les quals jo de ben segur que esbufegaria als 30 segons de començar (sempre en el supòsit que em decidís a provar-ho). Caldria, potser, que comencéssim a adonar-nos que tots portem un petit superhuman dins nostre? Això ens ajudaria a valorar-nos més?