Sobre els calamars i el pop
Els calamars tenen una gran difusió: arrebossats i a la romana, es troben a tot arreu. La causa és clara: els calamars no tenen espines i la gent sels menja sense molèsties. La gent no coneix lanatomia dels peixos i no està per espines.
Els pescadors els coneixen per una tradició generacional. Lestri per pescar-los sanomena potera. La potera és un tros de plom, sobre el qual hi ha plantades unes pues verticals. Samolla la potera al fons, i el pescador la manté arran del sòl donant-li uns moviments de puja i baixa, de suspensió alternada. Si hom té la sort de suspendre la potera en un lloc de visualitat dels calamars, aquests shi llencen a sobre, creient que és un peça fàcil, i labracen. El pescador que ha notat el moviment al palmell de la mà, dóna al cordill un ràpid i fort moviment cap amunt i les pues sincrusten en el cos dels calamars. És una presa sense defensa. Llavors hom hissa la potera i lanimal és recollit viu, amb gran facilitat. El calamar es pesca, doncs, sense esquer. Lengany és purament visual.
El calamar en les nostres aigües té un parent, que és la canana o canada. No té massa qualitat, malgrat que, feta amb un bon sofregit, ben cuita i amb un arròs caldoset és ben bona. És coneguda pel color, té un color més vinós i és molt més prima de pell. El calamar de primera categoria és el que té lembolcall o bossa de polpa gruixuda, densa. Si la bossa és prima, és pura goma: és com rosegar una lligacama. La bossa de la canana encara és més prima i per menjar-la sha de fer més exercici mandibular.
El pop té en els seus tentacles uns punts de succió que fan feredat. Veure un llongant o una llangosta succionats per un pop no és gaire agradable. És un animal que xucla, per al qual una llangosta no és res. Tot i tenir una gran vitalitat, el llongant o la llangosta són xuclats amb molta gran facilitat. La seva abraçada és mortal, ja que la llangosta queda buida.
El pop infantil, el popet, és millor que el calamar de la mateixa edat, el calamarset, però quan aquest animal es fa gran, els papers sinverteixen: el calamar guanya i el pop perd categoria gastronòmica. Són dos animals absolutament diferents. El pop gris que es menja a Galícia, Portugal i sobretot a Grècia, on a trossos forma part dels entremesos, no és una gran cosa. Al nostre litoral, el pop es menja quan no hi ha res més a menjar.
A les nostres costes, de calamarsos nhi han molts, els pesquen els pescadors i els aficionats. Les senyes per tal de trobar-los són molt fàcils. Les millors hores per agafar-los són les albades de matinada i les primeres hores de la nit, és a dir, en els moments en què aquest cefalòpode té força i vigor i els qui amollen la potera tenen més gana.
Els pescadors els coneixen per una tradició generacional. Lestri per pescar-los sanomena potera. La potera és un tros de plom, sobre el qual hi ha plantades unes pues verticals. Samolla la potera al fons, i el pescador la manté arran del sòl donant-li uns moviments de puja i baixa, de suspensió alternada. Si hom té la sort de suspendre la potera en un lloc de visualitat dels calamars, aquests shi llencen a sobre, creient que és un peça fàcil, i labracen. El pescador que ha notat el moviment al palmell de la mà, dóna al cordill un ràpid i fort moviment cap amunt i les pues sincrusten en el cos dels calamars. És una presa sense defensa. Llavors hom hissa la potera i lanimal és recollit viu, amb gran facilitat. El calamar es pesca, doncs, sense esquer. Lengany és purament visual.
El calamar en les nostres aigües té un parent, que és la canana o canada. No té massa qualitat, malgrat que, feta amb un bon sofregit, ben cuita i amb un arròs caldoset és ben bona. És coneguda pel color, té un color més vinós i és molt més prima de pell. El calamar de primera categoria és el que té lembolcall o bossa de polpa gruixuda, densa. Si la bossa és prima, és pura goma: és com rosegar una lligacama. La bossa de la canana encara és més prima i per menjar-la sha de fer més exercici mandibular.
El pop té en els seus tentacles uns punts de succió que fan feredat. Veure un llongant o una llangosta succionats per un pop no és gaire agradable. És un animal que xucla, per al qual una llangosta no és res. Tot i tenir una gran vitalitat, el llongant o la llangosta són xuclats amb molta gran facilitat. La seva abraçada és mortal, ja que la llangosta queda buida.
El pop infantil, el popet, és millor que el calamar de la mateixa edat, el calamarset, però quan aquest animal es fa gran, els papers sinverteixen: el calamar guanya i el pop perd categoria gastronòmica. Són dos animals absolutament diferents. El pop gris que es menja a Galícia, Portugal i sobretot a Grècia, on a trossos forma part dels entremesos, no és una gran cosa. Al nostre litoral, el pop es menja quan no hi ha res més a menjar.
A les nostres costes, de calamarsos nhi han molts, els pesquen els pescadors i els aficionats. Les senyes per tal de trobar-los són molt fàcils. Les millors hores per agafar-los són les albades de matinada i les primeres hores de la nit, és a dir, en els moments en què aquest cefalòpode té força i vigor i els qui amollen la potera tenen més gana.