La cruïlla
Ara que s'acosten les eleccions, i que a Catalunya en tindrem dues especialment importants com són les municipals del 24 de maig i les anomenades plebiscitàries del 27 de setembre -aquestes últimes encara no convocades oficialment-, és com si ens trobéssim de sobte davant una cruïlla on el proper pas, el següent moviment a fer, condicionarà el nostre futur. Per tant, no és agosarat pensar que la propera decisió que prenguem marcarà de forma definitiva el què volem i cap on anem, tant a nivell municipal com nacional.
Fem, entre tots i totes, un exercici d'imaginació i retornem per uns moments a lèpoca en què érem un xiquet o una xiqueta. És un dia més de llarga caminada cap a l'escola, sota un fred que pela, carregats amb la motxilla plena de llibres i en el que com cada dia arribem a aquella cruïlla, on hem de decidir si anar per un camí o per un altre. A una banda ja sabem que ens trobarem els de sempre, inclosos els pinxos que ens fotran l'esmorzar, ens retallaran els pantalons per fer-ne befa i avergonyir-nos davant la resta i, fins i tot, ens faran quedar com a culpables per tornar a passar pel mateix lloc. A l'altra banda, si passem, no sabem realment que succeirà. Veiem gent, altres nens i nenes, però ens fan por perquè no els coneixem prou; són desconeguts com dirien el pare i la mare a qui, en un principi, hauríem devitar.
Aquells que es troben al camí de sempre, malgrat tot, parlen bé i, fins i tot, són amables. Mentre ens retallen la poca roba que tenim ens diuen que això no tornarà a passar, que és culpa d'altres, que és l'últim cop. Ho prometen, ho asseguren i en la seva mirada s'intueix que diuen la veritat, però no és la veritat el que reflecteixen els seus ulls, és el que nosaltres volem veure per calmar la nostra consciència, per acceptar que demà tornarem a passar pel mateix lloc, tornarem a ser retallats i ens quedarem de nou sense esmorzar.
Participació ciutadana per canviar el futur
Això, que pot semblar un conte, esdevé una realitat quan ens trobem davant unes eleccions, siguin del caire que siguin. No oblidem que som nosaltres, els que amb les nostres decisions, amb aquesta arma de destrucció massivaanomenada papereta, podem canviar el futur. Podem fer com el nen o la nena de la història i seguir caminant pel mateix camí de sempre, protestant per la nostra situació a casa, amb els amics, al bar, al súper, etc. Podem continuar assumint retallades i una gestió ineficaç, sense fer altra cosa que seguir exactament igual, mentre mantenim infinitament la confiança en que les coses canviaran, o bé podem canviar de direcció, de rumb, convertir-nos en part activa per resoldre els problemes i les mancances que ens envolten. I, en això, Solidaritat Catalana per la Independència té molt clar que la participació ciutadana, la regeneració democràtica, la transparència i els espais de confluència amb la ciutadania són vitals per desenvolupar el Cambrils que tots volem i, per descomptat, la Catalunya que volem.
Fem, entre tots i totes, un exercici d'imaginació i retornem per uns moments a lèpoca en què érem un xiquet o una xiqueta. És un dia més de llarga caminada cap a l'escola, sota un fred que pela, carregats amb la motxilla plena de llibres i en el que com cada dia arribem a aquella cruïlla, on hem de decidir si anar per un camí o per un altre. A una banda ja sabem que ens trobarem els de sempre, inclosos els pinxos que ens fotran l'esmorzar, ens retallaran els pantalons per fer-ne befa i avergonyir-nos davant la resta i, fins i tot, ens faran quedar com a culpables per tornar a passar pel mateix lloc. A l'altra banda, si passem, no sabem realment que succeirà. Veiem gent, altres nens i nenes, però ens fan por perquè no els coneixem prou; són desconeguts com dirien el pare i la mare a qui, en un principi, hauríem devitar.
Aquells que es troben al camí de sempre, malgrat tot, parlen bé i, fins i tot, són amables. Mentre ens retallen la poca roba que tenim ens diuen que això no tornarà a passar, que és culpa d'altres, que és l'últim cop. Ho prometen, ho asseguren i en la seva mirada s'intueix que diuen la veritat, però no és la veritat el que reflecteixen els seus ulls, és el que nosaltres volem veure per calmar la nostra consciència, per acceptar que demà tornarem a passar pel mateix lloc, tornarem a ser retallats i ens quedarem de nou sense esmorzar.
Participació ciutadana per canviar el futur
Això, que pot semblar un conte, esdevé una realitat quan ens trobem davant unes eleccions, siguin del caire que siguin. No oblidem que som nosaltres, els que amb les nostres decisions, amb aquesta arma de destrucció massivaanomenada papereta, podem canviar el futur. Podem fer com el nen o la nena de la història i seguir caminant pel mateix camí de sempre, protestant per la nostra situació a casa, amb els amics, al bar, al súper, etc. Podem continuar assumint retallades i una gestió ineficaç, sense fer altra cosa que seguir exactament igual, mentre mantenim infinitament la confiança en que les coses canviaran, o bé podem canviar de direcció, de rumb, convertir-nos en part activa per resoldre els problemes i les mancances que ens envolten. I, en això, Solidaritat Catalana per la Independència té molt clar que la participació ciutadana, la regeneració democràtica, la transparència i els espais de confluència amb la ciutadania són vitals per desenvolupar el Cambrils que tots volem i, per descomptat, la Catalunya que volem.