Els crítics i les crítiques
Parlem avui dels crítics, i específicament fem una immersió en el món de la gastronomia.
Qui és un crític? Existeixen dues respostes lògiques. Ens podríem referir a lexpert en la matèria, això vol dir, aquella persona que pot demostrar la seva vàlua i experiència en el sector, posseïdor duns coneixements que li permetran avaluar uns ítems que compara objectivament amb els diversos establiments, etc.
La segona resposta que ens ve al cap partiria de la base que un crític de restaurant és tot aquell que sasseu a la taula i rep un servei, o sigui, qualsevol client.
Resulta que aquesta dicotomia no té per què complir-se sempre, vol dir que de vegades aquell que exerceix una opinió reconeguda i que en molts casos marcarà una tendència és donada per una persona que no és un professional en la matèria i que en la majoria dels casos no paga religiosament la seva factura, o sigui, que no és un client.
Puntualitzem, no podem ficar tots al mateix sac, però molts són, en el millor dels casos, uns periodistes panxacontentes que mai han estat treballant en un restaurant, que no saben la duresa de portar un establiment obert al públic o les hores, suor i llàgrimes de tots aquells que volen fer una cosa acurada, amb un bon producte, per a la seva clientela, tal com està la situació.
Hi ha una dificultat afegida i és que, així com en altres sectors el client quasi no té ni veu ni vot, de fet, no som gaire exigents, per no dir gens, a la taula tothom hi diu la seva; fins i tot el més pelacanyes ha de menjar, ni que sigui per assegurar la seva pròpia subsistència. Aquesta condició atorga una capacitat de crítica sense fonament de causa, ni coneixements de mena, que responen a la construcció del gust propi de lindividu, vaja, el que magrada i no magrada, i això és el que val.
Per això a tots els esclaus dels crítics i les guies, que tant de mal fan, sobretot quan parlen malament de tu o simplement no en parlen, dir-los que limportant és el llibre de reserves ple o la cua que es forma a la porta de lestabliment que espera per entrar.
Jo no sóc crític ni ho pretenc, de vegades dono la meva opinió, i això de vegades és un risc, perquè agrada avui i demà no, perquè és la meva, per això mil disculpes si a vegades pixo fora de test.
Us demanaria que quan aneu a un restaurant gaudiu el màxim que pugueu, i si no us agrada, no hi aneu més; aquesta és la més gran de les crítiques.
Qui és un crític? Existeixen dues respostes lògiques. Ens podríem referir a lexpert en la matèria, això vol dir, aquella persona que pot demostrar la seva vàlua i experiència en el sector, posseïdor duns coneixements que li permetran avaluar uns ítems que compara objectivament amb els diversos establiments, etc.
La segona resposta que ens ve al cap partiria de la base que un crític de restaurant és tot aquell que sasseu a la taula i rep un servei, o sigui, qualsevol client.
Resulta que aquesta dicotomia no té per què complir-se sempre, vol dir que de vegades aquell que exerceix una opinió reconeguda i que en molts casos marcarà una tendència és donada per una persona que no és un professional en la matèria i que en la majoria dels casos no paga religiosament la seva factura, o sigui, que no és un client.
Puntualitzem, no podem ficar tots al mateix sac, però molts són, en el millor dels casos, uns periodistes panxacontentes que mai han estat treballant en un restaurant, que no saben la duresa de portar un establiment obert al públic o les hores, suor i llàgrimes de tots aquells que volen fer una cosa acurada, amb un bon producte, per a la seva clientela, tal com està la situació.
Hi ha una dificultat afegida i és que, així com en altres sectors el client quasi no té ni veu ni vot, de fet, no som gaire exigents, per no dir gens, a la taula tothom hi diu la seva; fins i tot el més pelacanyes ha de menjar, ni que sigui per assegurar la seva pròpia subsistència. Aquesta condició atorga una capacitat de crítica sense fonament de causa, ni coneixements de mena, que responen a la construcció del gust propi de lindividu, vaja, el que magrada i no magrada, i això és el que val.
Per això a tots els esclaus dels crítics i les guies, que tant de mal fan, sobretot quan parlen malament de tu o simplement no en parlen, dir-los que limportant és el llibre de reserves ple o la cua que es forma a la porta de lestabliment que espera per entrar.
Jo no sóc crític ni ho pretenc, de vegades dono la meva opinió, i això de vegades és un risc, perquè agrada avui i demà no, perquè és la meva, per això mil disculpes si a vegades pixo fora de test.
Us demanaria que quan aneu a un restaurant gaudiu el màxim que pugueu, i si no us agrada, no hi aneu més; aquesta és la més gran de les crítiques.