Les elits, en llista despera
Així tenia des de feia mesos el llibre de lIgnasi Martí, en llista despera. No trobava el moment de plantar-li cara, perquè sha de dir tot, no per interessant deixa de ser contundent en el volum dinformació que aboca i no és per començar-lo i deixar-lo, perquè sinó mai més tatreveixes a abordar-lo.
Sí, és feixuc de tan minuciós i rigorós. LIgnasi reflecteix la societat daquesta etapa de la història a través de les elits, formada per cacics i terratinents que es perpetuen en el poder a través de les teranyines familiars i damistat que teixeixen, i que els regals al poble estan a lordre del dia per tal de mantenir lestatus i la popularitat. Alguns neixen amb la flor al cul, i per aquells avatars de la vida, no hi són quan van maldades i es desferma una carlinada en forma de segrest.
Després de veure algunes de les revelacions del llibre, i de les que es deu haver deixat al pap lIgnasi, no acabo dentendre que algunes daquestes il·lustríssimes senyories mantinguin el nom en alguns carrers i places, i ningú en faci escarafalls. Entenc i comparteixo el rebuig que una plaça es digui dEspanya per imposició de les armes, de fet, caldria buscar una nova plaça dEspanya, en el moment que hi hagi algun polític valent que vulgui esmenar el nomenclàtor històric, però també seria bo repensar el nom daltres carrers i places que tenen a bé recordar la memòria daquells cambrilencs que com a principal mèrit tenien ser terratinents i al mateix temps aprofitar-se del treball i la situació dels seus conciutadans. No puc entendre que Reus tingui una plaça dedicada a Prim, un militar que es va destacar per fer carnisseries dels seus subordinats i que bombardejà la mateixa ciutat de Reus, com tampoc puc entendre que alguns carrers o places estiguin dedicats a il·lustres cacics cambrilencs. Com podem tenir una plaça dedicada a una família esclavista que es va fer rica entre daltres coses amb lesclavatge?
Laltra reflexió que em ve de llegir lobra daquest historiador valent és que les teranyines i perpetuacions en la història de les classes dirigents arriba a extrems de no permetre el desenvolupament industrial del municipi, per evitar lescapisme de la mà dobra a nous sectors, i a la perpetuació de les classes dirigents mitjançant aliances familiars, o lacumulació de poder en molt poques mans, vaja, com ara.
Quan lIgnasi sigui una mica vellet i redacti un nou i minuciós volum de les elits cambrilenques, aquest cop dedicat a la restauració democràtica entre 1978 i el 2013, haurà de rescabalar informació de quatre famílies, més o menys com ha fet ara, la diferència: que la població destudi del segle XIX era de 3.500 ciutadans i ara en som 35.000. El control per part de lelit cambrilenca es manté, i sinó repasseu quants anys fa que algunes cares de polítics no es mouen de lAjuntament: Joan Mas, Robert Benaiges, Francesc Garriga, el Clan Llorens-Cros, per citar-ne alguns... Ni és ètic ni és saludable per a la democràcia aquesta perpetuació dels càrrecs, més quan la seva vàlua ha quedat ben demostrada en la gestió interna dels partits i dels mateixos interessos i poc afortunada, deixem-ho així, en la gestió municipal. I la solució és a les mans dels ciutadans: a les properes eleccions cal que ens plantegem, ara que en teoria podem decidir lliurement i reflexionant el nostre vot, si volem que les elits es perpetuïn un segle més.
Sí, és feixuc de tan minuciós i rigorós. LIgnasi reflecteix la societat daquesta etapa de la història a través de les elits, formada per cacics i terratinents que es perpetuen en el poder a través de les teranyines familiars i damistat que teixeixen, i que els regals al poble estan a lordre del dia per tal de mantenir lestatus i la popularitat. Alguns neixen amb la flor al cul, i per aquells avatars de la vida, no hi són quan van maldades i es desferma una carlinada en forma de segrest.
Després de veure algunes de les revelacions del llibre, i de les que es deu haver deixat al pap lIgnasi, no acabo dentendre que algunes daquestes il·lustríssimes senyories mantinguin el nom en alguns carrers i places, i ningú en faci escarafalls. Entenc i comparteixo el rebuig que una plaça es digui dEspanya per imposició de les armes, de fet, caldria buscar una nova plaça dEspanya, en el moment que hi hagi algun polític valent que vulgui esmenar el nomenclàtor històric, però també seria bo repensar el nom daltres carrers i places que tenen a bé recordar la memòria daquells cambrilencs que com a principal mèrit tenien ser terratinents i al mateix temps aprofitar-se del treball i la situació dels seus conciutadans. No puc entendre que Reus tingui una plaça dedicada a Prim, un militar que es va destacar per fer carnisseries dels seus subordinats i que bombardejà la mateixa ciutat de Reus, com tampoc puc entendre que alguns carrers o places estiguin dedicats a il·lustres cacics cambrilencs. Com podem tenir una plaça dedicada a una família esclavista que es va fer rica entre daltres coses amb lesclavatge?
Laltra reflexió que em ve de llegir lobra daquest historiador valent és que les teranyines i perpetuacions en la història de les classes dirigents arriba a extrems de no permetre el desenvolupament industrial del municipi, per evitar lescapisme de la mà dobra a nous sectors, i a la perpetuació de les classes dirigents mitjançant aliances familiars, o lacumulació de poder en molt poques mans, vaja, com ara.
Quan lIgnasi sigui una mica vellet i redacti un nou i minuciós volum de les elits cambrilenques, aquest cop dedicat a la restauració democràtica entre 1978 i el 2013, haurà de rescabalar informació de quatre famílies, més o menys com ha fet ara, la diferència: que la població destudi del segle XIX era de 3.500 ciutadans i ara en som 35.000. El control per part de lelit cambrilenca es manté, i sinó repasseu quants anys fa que algunes cares de polítics no es mouen de lAjuntament: Joan Mas, Robert Benaiges, Francesc Garriga, el Clan Llorens-Cros, per citar-ne alguns... Ni és ètic ni és saludable per a la democràcia aquesta perpetuació dels càrrecs, més quan la seva vàlua ha quedat ben demostrada en la gestió interna dels partits i dels mateixos interessos i poc afortunada, deixem-ho així, en la gestió municipal. I la solució és a les mans dels ciutadans: a les properes eleccions cal que ens plantegem, ara que en teoria podem decidir lliurement i reflexionant el nostre vot, si volem que les elits es perpetuïn un segle més.