La talaia del Pòsit
Benvolguda Núria,
Laltre dia que ens vam creuar pel carrer, a Barcelona, vam estar repassant llocs, persones i anècdotes, tot i que ja fa uns anys que tu no vas al teu pis de Cambrils. Mai hagués imaginat que precisament a Barcelona hi trobaria una altra enamorada de Cambrils. Tota la vida compartint carrer a Cambrils sense saber-ho!
De tot el safareig que vam estar fent perdó, posant-nos al dia, em va afalagar que recordessis la Pasteleria Giralt i, concretament, a mon àvia darrere el taulell. Et vaig preguntar si recordaves la nata que feia mon avi, aquella que tothom sempre diu que no nha tornat a menjar cap digual. I sí, mon àvia, la Fina Pastelera, té 95 anys i encara està viva. És cert que ella ja no sap qui som, però jo tinc molt clar que ella continua sent mon àvia. Una àvia a qui vam prometre que casa seva sempre seria casa seva i que, encara que ella ja no visqués allà, podia estar tranquil·la perquè a casa seva no hi aniria a viure ningú.
El pis de mon àvia té una ubicació privilegiada i daquí que, amb el Lluís, lanomenéssim La talaia del Pòsit. Totes les habitacions amb finestra exterior i un terrat ideal per documentar lenderrocament del Pòsit amb lànima als peus. Mon àvia no ha viscut la transformació de la plaça, però no crec que li agradessin gens les vistes que tindria ara. Res de gent anant a comprar al mercat. Res de fer cua per donar la carta als Reis. Res de baixar a ballar a la plaça per la revetlla de Sant Pere. Res de la Fineta i la Sefa barallant-se per banyar sa cosina Àngels en un gibrell. Res de mon avi fent mones a lobrador amb el Manolo. Res de la perruqueria del Jordi Pues. Res de res.
I em sap greu, Núria. Em sap greu no haver complert la promesa que li he repetit tantes vegades com la memòria de mon àvia se nha oblidat. Anar a visitar-la sabent que lenganyo, a mi em fa sentir incòmoda. Ja sé que un pis no deixen de ser quatre parets, però abans, des del pis de laltra banda de la plaça, ens miràvem aquest edifici i especulàvem sobre qui hi vivia i quina vida hi feien. Després vam haver de fer les maletes i creuar la plaça per convertir-nos en protagonistes de les nostres fantasies. Entre aquelles parets hem passat molts diumenges guardant tanda per fullejar lHola mentre sens eixugaven les ungles després de dinar. Aquelles parets impregnades dolor de puro fet a mà que des del replà de lescala anunciava que el tiet Lluís dEl Salvador ja havia arribat.
Ara ja no hi queda res de mon àvia al pis i hi viurà una altra família. Potser, com naltros, muntaran el pessebre en dos pisos a dins del licorero del menjador, faran polos de gel de taronja a la cuina i pujaran a estendre la roba al terrat. Potser, com naltros, els xiquets semparraran a les escales perillosíssimes que van a la sala de màquines de lascensor, encara que estigui prohibidíssim i els castiguin. Potser, com naltros, quan descobreixin la tàctica secreta, obriran la finestra de la cuina, sasseuran a lampit i doblegant els genolls passaran cap al balcó sense cap necessitat de creuar tot el menjador. Quan aquest estiu als vespres passegi per la plaça i vegi un llum encès no podré evitar jugar al nostre joc i preguntar-me qui són i quina vida fan. El que no vull saber, Núria, és quins records tindran de la seva infantesa a la talaia del Pòsit uns xiquets que quan cada matí obrin la finestra de lhabitació només veuran una esplanada de ciment i, qui sap, potser també la façana dun hotel de luxe el dia de demà.
Laltre dia que ens vam creuar pel carrer, a Barcelona, vam estar repassant llocs, persones i anècdotes, tot i que ja fa uns anys que tu no vas al teu pis de Cambrils. Mai hagués imaginat que precisament a Barcelona hi trobaria una altra enamorada de Cambrils. Tota la vida compartint carrer a Cambrils sense saber-ho!
De tot el safareig que vam estar fent perdó, posant-nos al dia, em va afalagar que recordessis la Pasteleria Giralt i, concretament, a mon àvia darrere el taulell. Et vaig preguntar si recordaves la nata que feia mon avi, aquella que tothom sempre diu que no nha tornat a menjar cap digual. I sí, mon àvia, la Fina Pastelera, té 95 anys i encara està viva. És cert que ella ja no sap qui som, però jo tinc molt clar que ella continua sent mon àvia. Una àvia a qui vam prometre que casa seva sempre seria casa seva i que, encara que ella ja no visqués allà, podia estar tranquil·la perquè a casa seva no hi aniria a viure ningú.
El pis de mon àvia té una ubicació privilegiada i daquí que, amb el Lluís, lanomenéssim La talaia del Pòsit. Totes les habitacions amb finestra exterior i un terrat ideal per documentar lenderrocament del Pòsit amb lànima als peus. Mon àvia no ha viscut la transformació de la plaça, però no crec que li agradessin gens les vistes que tindria ara. Res de gent anant a comprar al mercat. Res de fer cua per donar la carta als Reis. Res de baixar a ballar a la plaça per la revetlla de Sant Pere. Res de la Fineta i la Sefa barallant-se per banyar sa cosina Àngels en un gibrell. Res de mon avi fent mones a lobrador amb el Manolo. Res de la perruqueria del Jordi Pues. Res de res.
I em sap greu, Núria. Em sap greu no haver complert la promesa que li he repetit tantes vegades com la memòria de mon àvia se nha oblidat. Anar a visitar-la sabent que lenganyo, a mi em fa sentir incòmoda. Ja sé que un pis no deixen de ser quatre parets, però abans, des del pis de laltra banda de la plaça, ens miràvem aquest edifici i especulàvem sobre qui hi vivia i quina vida hi feien. Després vam haver de fer les maletes i creuar la plaça per convertir-nos en protagonistes de les nostres fantasies. Entre aquelles parets hem passat molts diumenges guardant tanda per fullejar lHola mentre sens eixugaven les ungles després de dinar. Aquelles parets impregnades dolor de puro fet a mà que des del replà de lescala anunciava que el tiet Lluís dEl Salvador ja havia arribat.
Ara ja no hi queda res de mon àvia al pis i hi viurà una altra família. Potser, com naltros, muntaran el pessebre en dos pisos a dins del licorero del menjador, faran polos de gel de taronja a la cuina i pujaran a estendre la roba al terrat. Potser, com naltros, els xiquets semparraran a les escales perillosíssimes que van a la sala de màquines de lascensor, encara que estigui prohibidíssim i els castiguin. Potser, com naltros, quan descobreixin la tàctica secreta, obriran la finestra de la cuina, sasseuran a lampit i doblegant els genolls passaran cap al balcó sense cap necessitat de creuar tot el menjador. Quan aquest estiu als vespres passegi per la plaça i vegi un llum encès no podré evitar jugar al nostre joc i preguntar-me qui són i quina vida fan. El que no vull saber, Núria, és quins records tindran de la seva infantesa a la talaia del Pòsit uns xiquets que quan cada matí obrin la finestra de lhabitació només veuran una esplanada de ciment i, qui sap, potser també la façana dun hotel de luxe el dia de demà.