Els àpats dels enterraments
Encara fins al primer terç del segle passat, a les cases pairals i a les masies riques constituïa tot un ritual làpat funerari per atendre aquells que, arribats de lluny, shavien desplaçat per anar a lenterrament dun membre important de la família. Després de la Guerra Civil, aquest costum ha desaparegut.
Es tenien a punt estovalles i plats foscos que només sortien en aquestes ocasions i que, si era necessari, es deixaven duna masia a laltra. La forquilla i el ganivet es col·locaven sobre el plat en forma de creu. El càntir per a laigua era de terrissa negra. Làpat es feia a la sala més gran de la casa, presidit pel rector de la parròquia, potser perquè era lúnic dels assistents que sabia llatí de les absoltes i de les jaculatòries rituals. Al seu costat, el cap de dol, o la cap de dola. No és broma, si era dona es deia així. Allà shi trobaven parents que ni es coneixien, gent que mai no shavien assegut junts a la taula. El pollastre, que era peça gairebé imprescindible de festa major, estava totalment proscrit. Es preferia la carn de xai o de porc. Trobaven molt indicats els peus de porc.*
Acabat làpat, que solia fer-se després que el cos del difunt fos enterrat, tornaven a fer-se les exclamacions de dolor i les crítiques, més o menys ben intencionades, sobre la persona que els havia deixat, tal com passa generalment a tots els enterraments. El rector, després que algú de la casa havia repartit unes candeles negres als assistents, dirigia les últimes oracions i tot sacabava amb una bona aspersió daigua beneïda amb el salpasser pel cim de la gent.
Molts no es tornaven a veure fins a un altre enterrament.
*Les famílies dels masovers i les famílies econòmicament més pobres acostumaven a menjar sopa dall o de farigola i bacallà en samfaina. El bacallà era barat.
Es tenien a punt estovalles i plats foscos que només sortien en aquestes ocasions i que, si era necessari, es deixaven duna masia a laltra. La forquilla i el ganivet es col·locaven sobre el plat en forma de creu. El càntir per a laigua era de terrissa negra. Làpat es feia a la sala més gran de la casa, presidit pel rector de la parròquia, potser perquè era lúnic dels assistents que sabia llatí de les absoltes i de les jaculatòries rituals. Al seu costat, el cap de dol, o la cap de dola. No és broma, si era dona es deia així. Allà shi trobaven parents que ni es coneixien, gent que mai no shavien assegut junts a la taula. El pollastre, que era peça gairebé imprescindible de festa major, estava totalment proscrit. Es preferia la carn de xai o de porc. Trobaven molt indicats els peus de porc.*
Acabat làpat, que solia fer-se després que el cos del difunt fos enterrat, tornaven a fer-se les exclamacions de dolor i les crítiques, més o menys ben intencionades, sobre la persona que els havia deixat, tal com passa generalment a tots els enterraments. El rector, després que algú de la casa havia repartit unes candeles negres als assistents, dirigia les últimes oracions i tot sacabava amb una bona aspersió daigua beneïda amb el salpasser pel cim de la gent.
Molts no es tornaven a veure fins a un altre enterrament.
*Les famílies dels masovers i les famílies econòmicament més pobres acostumaven a menjar sopa dall o de farigola i bacallà en samfaina. El bacallà era barat.